8.7.14

Esportistes


Aquests dies han passat per les meves mans sengles llibres sobre dos esportistes fora de sèrie. L'un, més conegut (tant el llibre com l'esportista), al voltant de la figura de l'atleta txecoslovac Emil Zátopek. L'autor de Córrer, Jean Echenoz, fa un repàs a la trajectòria d'aquest atleta extraordinari en un petit volum, fàcil i ben escrit, que es llegeix d'una tirada. De seguida, el desmanegat i esforçat Zátopek ens resulta simpàtic en la seva aparent facilitat per aconseguir unes victòries indiscutibles que mai resulten ostentoses. Quasi sembla que demani perdó per destrossar tots els rècords de curses de fons i endur-se, en el zenit de la seva carrera, les medalles d'or dels 5.000 i 10.000 metres i de la marató en els Jocs Olímpics de Hèlsinki de 1952. Zàtopek, que acudeix de vegades a les competicions en tren, sense temps per preparar-se ni descansar, amb un equipament inadequat, ens resulta alhora un heroi i un antiheroi, l'antítesi d'alguns astres, quasi semidéus, que poblen l'esport d'elit actual. Al final, la figura de Zátopek, que va pujant a l'escalafó militar txec en paral·lel als seus èxits esportius, acaba d'emergir quan dóna suport al líder aperturista Dubcek durant la Primavera de Praga i acaba sent represaliat, degradat i confinat, primer a unes mines d'urani, i després destinat a fer d'escombriaire pels carrers de la capital, on és aclamat per la gent.
L'altre llibre és el conte Fuera de juego, de Fabrizio Silei, magníficament il·lustrat per Maurizio A.C, Quarello, que vaig regalar a l'À. i que fabula la història d'un nen fervent admirador del futbolista austríac Matthias Sindelar. El conte es centra en l'actuació de l'anomenat Mozart del futbol -que per a mi resultava totalment desconegut- durant un partit Àustria-Alemanya de l'any 1938, que havia de suposar el comiat de la selecció austríaca i el festeig de la fusió dels dos equips en una gran Alemanya després de l'anschluss. Però Sindelar esgarria la festa als jerarques nazis amb una actuació i un gol memorable que certifica la victòria austríaca i acaba desafiant les autoritats negant-se repetidament a saludar la llotja braç en alt. Ell i el seu company Sesta es mantenen ferms i seriosos mentre la resta de jugadors saluden a la romana. Sindelar emergeix, doncs, també amb la seva valentia que el condemna a l'ostracisme i, finalment a una mort tràgica.
Tot i que sempre he pensat que no s'ha de demanar als esportistes una actitud heroica més enllà de la que ja és inherent a la seva pròpia activitat, aquests dos personatges resulten avui en dia elements romàntics i quasi modèlics, potser per oposició a alguns representants del mal anomenat esport rei, que resulten el viu exemple de l'actitud mercenària i ens delecten sovint amb comportaments prepotents i conducta de nens malcriats.

Il·lustració: Matthias Sindelar, per Maurizio A.C. Quarello

6.7.14

Un altre Gordes

Baixant per carrerons empedrats fins al fons del penya-segat on s'apleguen les cases de Gordes, entrem en un món del tot diferent al centre del poble: desert, silenciós, ombrívol, fosc, quasi abandonat. Les herbes envaeixen el torrent que hi discorre i els murs de pedra seca construïts entre les roques estan aquí abandonats. Les fulles caigudes encatifen els camins i se sent rajar una font. A la sortida d'un revolt ens trobem aquesta imatge, també d'una altra época, que la vella Fed acaba d'entelar amb el seu vel de color decadent.

1.7.14

Escapada


No és fàcil explicar perquè experimentem una comunió especial amb determinades àrees geogràfiques, que esdevenen gairebé paisatges de l'ànima. Segurament es tracta d'una conjunció de factors, que inclou des de la bellesa paisatgística fins a un determinat esperit de viure que ens resulta proper. Però probablement hi incideixi especialment la pròpia experiència, que ens relaciona moments viscuts feliçment als entorns físics que els acompanyen.
He de dir que em sento afortunat de viure a tocar de territoris meravellosos -el Montseny, la Plana de Vic-, ben a prop d'indrets excepcionals -l'Empordà, la Garrotxa o, perquè no, alguns barris de la ciutat de Barcelona- i d'haver viatjat a regions i ciutats meravelloses, que m'estalvio de citar. Però res em resulta comparable a la sensació de travessar, al volant del cotxe i després de més de quatre hores conduint, una frontera imaginària que marca l'accés a la meva Provença. És una àrea circumscrita al nord de les muntanyes del petit Luberon; unes planes de paisatge humanitzat amb vinyes, oliveres, xiprers i lavandes, tocades aquí i allà per masos de pedra seca. Segurament és un paisatge, una regió, un poblament, que no té res d'excepcional, però que conforma un conjunt altament harmònic.
Allí hi hem viscut -i segurament aquest és el secret- moments de calma, fugides de realitats que resultaven exasperants, oblits buscats i aconseguits, dies intensos i aprofitats, silencis i reposos... No acabo de trobar una explicació científica a aquesta comunió, més enllà de constatar la descàrrega endorfínica que em suposa sempre traspassar, per la D900, l'encreuament de Coustellet.

Foto: carrer de Gordes