Sovint explica el meu germà l'anècdota d'un alumne no massa avantatjat del seu col·legi que un dia va decidir tirar pel dret i, en un examen de literatura espanyola, copiar íntegrament parts del llibre del text. L'exercici de còpia no devia ser massa reeixit perquè l'alumne en qüestió va rebre només un cinc i mig com a nota de l'examen. En veure el resultat inesperat, el noi, estupefacte, no va poder contenir-se i li va etzibar al professor, encomanant-se a la figura de l'il·lustre acadèmic autor de tants llibres de text:
-¡Acaba usted de ponerle un cinco y medio a Lázaro Carreter!
Un dia, quan X. cursava secundària i jo ja era força més ganàpia, vam decidir emular aquesta facècia. Havia de presentar ell una composició poètica pròpia per a un exercici de literatura i vam tirar mà d'un poema de Fernando Pessoa. La nota rebuda va ser més alta -un set- i l'X. no va arribar a dir-li al seu professor que li acabava de posar un notable baix a l'eminent poeta portuguès, però encara ara riem quan ho recordem.
Tot això m'ha vingut al cap en veure la mania d'alguns professors de música d'avaluar els seus alumnes pel to o l'entonació de la seva veu. Em vindria de gust preguntar quina nota li posarien a Tom Waits o a Bruce Springsteen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada