7.11.13

Lana

Un famós dissenyador de moda -no recordo quin- deia que es podia portar una corbata lletja, sempre i quan se'n fos conscient. L'amic X. m'explicava un dia que estava totalment convençut d'haver-se enamorat de la noia equivocada, però que era incapaç de resistir-ne l'atracció.
De vegades ens sentim captivats per certes obres d'escriptors, músics, artistes, tot i saber que no passarien determinats exàmens objectius, o bé sent conscients que vénen acompanyades d'una estratègia de mercat que posa en dubte la seva autenticitat. És en aquest context d'un cert dubte i alhora d'evidència sobre la innegable pàtina comercial que l'acompanya, que s'emmarca la meva fascinació per la cantant nord-americana Lana del Rey.
Però la veu càlida de la novaiorquesa, la seva elegància de portada del Vanity Fair, la seva sofisticació retro i la torbadora atmosfera de les seves cançons em resulten profundament captivadores. L'estètica art déco que acompanya Lana del Rey, envoltada sempre d'un filtre de llum tènuement antiga, resulta extraordinàriament harmònica amb la seva veu inconfusible i la seva inquietant bellesa. Càlida i gélida, fràgil i dura, moderna i vintage, musa d'una tristesa sofisticada, així és Lana del Rey. I no resisteixo impregnar-me d'aquesta tristesa d'estiu:

Kiss me hard before you go, summertime sadness


   

2 comentaris:

Angel Ruiz ha dit...

Bueno, en realidad era un arquitecto, que le dijo la frase a Ramón Gaya: lo cuenta AT en varios de los Diarios. De ahí lo recordarías.
A mí me gusta mucho la música de Lana del Rey. Supongo que se podría decir que rompe con el paradigma del artista "auténtico" que ha sido el tópico muchas veces sobre todo a partir de los 60.

Àlex Figueras ha dit...

Sí, ahora lo recuerdo, pero creo que la misma frase se atribuye a personajes distintos. Yo recuerdo haberla oído o leído en alguna otra parte.