31.10.13

Pissarro


Pensava l’altre dia, mentre recorria les sales de l’exposició de Pissarro al Caixafòrum de Barcelona, en els estranys mecanismes que arriben a generar la comunió –no m’acaba de convèncer la paraula però és la que s’acostuma a utilitzar-entre creador o obra i espectador. Potser seria més correcte parlar de comunicació, ja que l’obra no deixa de ser un missatge que l’emissor fa arribar a un receptor, el resultat de la qual gira al voltant de la capacitat del receptor de comprendre i sentir com a propi aquest missatge.
Aquesta teoria simplista i segurament banal ve al cas perquè sempre m’he preguntat –de vegades amb un cert sentit de culpa- sobre la meva incapacitat d’entrar en determinades obres, autors o moviments artístics i literaris valorats majoritàriament i general com a cims culturals. Per posar algun exemple concret: per què em cau de les mans Guerra i Pau? Per què majoritàriament em deixa fred certa pintura barroca (quadres de sang i gent morta, segons la meva filla N.)? No he sabut encara trobar-hi una explicació convincent, més enllà de la lògica evident de sentir-me més a prop d’un paisatge de plein air que d’una escena mitològica, d’una història quotidiana que d’un gran argument.
I també és lògic que sorgís aquesta reflexió en la visita d’una exposició d’un dels pintors més meus: Pissarro. Després de recórrer museus i de molt pensar-hi, he acabat descobrint els meus propis grans referents pictòrics, que són tres: els primitius flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling, Bouts... posteriorment Brueghel), el segle XVII holandès (Vermeer, Hals, Rembrandt, de Hooch...) i l’impressionisme francès. Ja sé que existeix una tendència a menystenir aquest darrer moviment tan mainstream i prostituït comercialment, però jo en tinc prou amb enfrontar-me amb unes quantes teles de Sisley, Monet o Pissarro –el meu triumvirat predilecte- per dissipar qualsevol dubte. Per no esmentar Cézanne, és clar...
Escriu avui Andrés Trapiello a Hemeroflexia, seguint el fil d’una anotació dels diaris de Tomás Segovia, que cada lector verdadero encuentra su verdadero poema cuando lo necesita, si está atento. Sería mejor decir que poemas verdaderos hay los justos, ni pocos ni muchos, ni más ni menos, los que ese lector atento busca, unas veces en las eminencias de la Historia de la Poesía y otras en sus arrabales, ignotos y apartados de la mirada de las gentes, tan verdaderos aquellos como estos. Doncs és això mateix el que ens ocorre davant de determinades obres artístiques: hi trobem la poesia que necessitàvem, la nostra pròpia veritat. En l’esmentada exposició de Pissarro, aquesta poesia pròpia se’ns apareixia sovint en molts quadres, en moltes sales, després desapareixia en altres, sense saber ben bé per què, però acabava tornant, sempre en aquells paisatges del nord de França, fossin rurals o industrials, amb cels blaus o grisos, amb arbres nus o verds, amb camps o boulevards, amb teulades de poble o xemeneies de fàbriques, amb rierols o grans barcasses... Poesia del paisatge auster, de l’aire pur, de la sinceritat...

30.10.13

Taxista

Avui, mentre badava per la finestra del taxi que he agafat per tornar cap a la feina després de dinar, el taxista m'ha etzibat: - Em permet que li faci una pregunta? El meu català no és gens bo i segurament vostè això m'ho podrà aclarir. Tot seguit m'ha assenyalat el rètol d'una cínica dental que anunciava Odontologia i implantologia i ha formulat la pregunta: - En català, no passa com en castellà que si la paraula següent comença amb una i la conjunció i (bé, no ha dit conjunció però ens hem entès de seguida) es transforma en una e? Li he confirmat que, efectivament, en català es manté la i i m'ha semblat que l'home quedava satisfet. Jo també he experimentat una certa satisfacció per haver pogut participar en aquesta ínfima anècdota i, sobre tot, perquè he pensat que mentre algú tingui encara petits interessos com aquest no tot està perdut al món.

23.10.13

Adults

Escriu avui Quim Monzó a La Vanguardia sobre la generalització del costum de fer-se petons per saludar-se, fins i tot entre desconeguts. En general, comparteixo la seva opinió sobre aquesta banalització dels petons, però el que realment m'ha fet gràcia és la coincidència amb l'observació que va fer-me fa pocs dies la meva filla.
Deia l'N.: Els adults -i utilitzava aquest terme amb un cert to despectiu- quan us feu petons no els feu ben fets, feu així- i acostava la seva galta a la meva i feia un petó a l'aire.
Efectivament, coses dels adults.

13.10.13

Quinze anys

A risc de convertir aquest bloc en un monogràfic de nostàlgia musical, reprodueixo avui aquest fragment de l'article de Javier de las Muelas al Magazine de La Vanguardia sobre el Gimlet, local emblemàtic del barri barceloní de la Ribera. Escriu per acabar de las Muelas: Y siempre había música. Esencial en mi vida: Ramones, Clash, Devo, Talking Heads, Pretenders, B-52's, Secretos, Radio Futura... Algún tema de Sisa, Gato Pérez, Julio Iglesias y mi canción favorita: Para ti, del grupo Paraíso. Muchas parejas surgieron del Gimlet. Siempre intentábamos que la chica, en vez de un refresco, eligiera un cóctel. Al pedir el tercero sabíamos que la película tendría buen final. I sí, era magnífica aquesta cançó de Paraíso, que recordo haver escoltat en dos formats. Primer en cassetes que ens gravava l'amic J. reaprofitant cintes de Superéxitos del 79 i similars que regalaven les caixes d'estalvi -quan encara no es dedicaven a vendre participacions preferents- i després en un recopilatori en disc de vinil -La edad de oro del pop español- que encara guardo amb respecte. Teníem tretze, catorze, quinze anys, la modernitat entrava en comptagotes -les cintes que el nostre amic J. portava de Vinaròs- en el nostre racó de la vall i ni imaginàvem que les noies que ens agradaven canviessin la cocacola per un còctel, però el món se'ns començava a dibuixar, amb tots els seus clarobscurs. Cançons com aquesta emergeixen quasi de la boira però el record esborra tots els grisos de l'època.

11.10.13

A dormir (II)

Poso a dormir l'N. i, com que no l'he vist en tot el dia, no puc deixar de jugar amb ella. Li faig pessigolles i, com que en té moltes, de seguida em diu que pari. Però jo faig com si me n'anés i segueixo fent-la riure agafant-la pel clatell. Fins que em diu: - Va, papa, prou. Punto pelota!

7.10.13

Italià

Dimecres: un mal dia, ànims baixos. Al migdia decideixo anar a distreure'm a la fira de llibres vells del passeig de Gràcia. Però no aconsegueixo interessar-me pels llibres ni per les parades. Camino sense esma entre la gent, absent, fins que em para una senyora d'uns seixanta anys. Em pregunta en italià per la casa Batlló. Li contesto instintivament, no sé ben bé per què, en anglès. Però no m'entén i em pregunta si no parlo italià. Li responc que no, però com que l'explicació és molt senzilla -som a tocar de l'edifici- balbucejo quatre paraules en un italià impostat de la plana de Vic. Em dóna les gràcies per les indicacions i, mentre se'm va, em diu amb simpatia meridional acompanyada de la corresponent gestualitat:
- Si! Parla italiano!
No puc estar-me de somriure-li jo també. Curiosament, aquesta trobada ocasional ha dissipat, ni que sigui per uns moments, humors tèrbols i obscurs.

5.10.13

Notes


Al cinema Alhambra de la Garriga l'affiche, poèticament simbòlic, de la pel·lícula Therèse D. El rostre de la bellíssima Audrey Tautou tacat pel negre de la pintura dels ulls que ha fet córrer una llàgrima. I aquesta historia, la de la burgesa Therèse Desqueyroux. de la novel·la de François Mauriac, infeliçment casada, que no deixa de ser, penso, un desideràtum del romanticisme masculí.

***

Llegint La maleta del náufrago, de Felipe Benítez Reyes. Un parell de dards que l'autor encerta en el centre de la diana:

Magritte es, fundamentalmente, ingenio, que es no ser gran cosa.

La prosa de M. Manent como un paisaje de hierba mojada.

***

Trobar-se, de vegades, a la vida en situacions totalment inesperades i defensar-se vivint-les com una pura irrealitat.

***

Efecte flashback d'una cançó que sona a la ràdio del cotxe. Vint-i-cinc anys enrere a la casa paterna: un vinil que gira al tocadiscs mentre una llum daurada entra pels vidres antics, irregulars, de la finestra de la cambra. M'abraça la mandra d'un dia còmode de Setmana Santa, un dia sense significació -dimarts o dimecres- i sense massa coses a fer. Una lletra de desamors que parla d'un carrer gris de París contrasta amb la calidesa de la llum del sol i amb la il·lusió de l'espera de l'hora de trobar-me amb ella.
I ja ha passat un quart de segle. Y en mi vieja habitación hay cortinas para que no entre el sol.