13.3.13

Leopardianament

Vull escriure sobre aquell matí. Era un divendres magnífic, blau, lluminós, pur, amb un desig de primavera que començava a manifestar-se. La llum del sol naixent escombrava, quasi paral·lela al pla de la terra, el paisatge. Des de la carretera, el poble de la Garriga quedava encara a recer del sol, gris, a l'esquerra. En canvi, les pedres vermelloses de l'església de la Doma ja lluïen, a mà dreta. Aquí i allà floria algun ametller, amb les seves flors fràgils d'ala de papallona, com un miracle de vida. No valia la pena trencar aquell encís amb les notícies de la ràdio i vaig acompanyar el moment amb alguna música que no recordo. El cotxe lliscava rabent sobre l'asfalt i sentia el desig d'arribar i trobar el moment de venir aquí a esciure sobre aquell instant.
Però el moment no va arribar i ara, mentre escric aquestes línies, sento ja molt llunyana aquella escena. M'és difícil retrobar, entre les foscors d'aquestes quatre parets envellutades, aquella llum matinal i lliure de divendres. I em ve un cert regust leopardià de remembrances de moments perduts, mentre penso que ni el passat ni el futur no existeixen i que la nostra vida es construeix només de presents successius. I que no deixa de ser una il·lusió -i per tant és un il·lús qui així es condueix- invertir-ho tot en un futur que no és ni tenim la seguretat que arribi a ser. I que ser esclaus d'aquest futur és clarament un mal negoci. Dit això, com deia Alvaro de Campos, tinc en mi tots els somnis del món, però sense perdre el referent del present on estem permanentment ancorats.