6.2.13

Rosers

Ahir, caminant pels Jardins de la Maternitat, em vaig fixar en una jardinera que treballava ajupida podant els rosers d’un parterre. El fort vent del dia abans havia netejat el cel i el sol de febrer lluïa amb força. Semblava despuntar un bri de primavera, però l’aspecte dels rosers, amb les tiges llenyoses encara sense brotar, no enganyava. L’hivern és encara ben viu. De primer, vaig sentir una certa enveja de la jardinera per poder fer una feina tan real i amb uns resultats evidents i tangibles, que veurem d’aquí a uns mesos. Però després vaig fixar-me bé en les tiges dels rosers i en el verd que apareixia tímidament al seu interior després de la poda: el verd de la vida que la jardinera ajudava a sortir després d’esporgar les parts mortes de la planta. I vaig pensar llavors en el compromís que poden assumir, per exemple, els escriptors amb la seva obra i, potser d’una manera naïf, vaig creure que tots, a la nostra manera, podem esporgar i fer sortir el verd de la vida i de la regeneració.

Cap comentari: