16.2.13

Comentaris de text

X. llença a les escombraries els llibres que l’enerven, en un acte íntim de radicalitat i repulsa. Jo sóc més moderat i, normalment, quan un llibre em disgusta o m’avorreix, simplement deixo de llegir-lo. Tot i així, és estrany no trobar en un llibre algun ensenyament, complicitat o punt d’interès. Potser és que avui és dissabte, s’acaba d’aixecar un nou dia d’hivern –gris però bell- i veig l’ampolla mig plena.
Poques complicitats trobo, però, a Un año ajetreado d’Anne Wiazemsky. És la història de l’enamorament d’una estudiant i actriu debutant de dinou anys, néta de l’escriptor François Mauriac, del cineasta Jean-Luc Godard. La història em resulta poc atractiva, el personatge del director de cinema –impetuós i contundent- m’és francament antipàtic i de la simpatia dels protagonistes pel maoisme quasi és millor no parlar-ne. (¿Per què s’és tan crític amb els defectes de les democràcies occidentals , que en tenen molts , mentre es continua passant de puntetes pel suport incondicional i la justificació injustificable que durant dècades la intel·lectualitat majoritària va donar als règims sanguinaris comunistes?).
Però malgrat tot, deia al començament, sempre es pot trobar en un text alguna espurna estimulant. En aquest cas és la visió que l’autora i protagonista, Anne Wiazemsky, té la facultat de filosofia a la qual s’ha matriculat:

 Tras un largo peregrinar por pasillos y escaleras, acabé dando con el aula donde debía acudir a mi primera clase de sociología. Asistía, incrédula a la afectada palabrería de un eminente profesor que se escuchaba hablar en medio de un silencio total. En torno a mí, más de doscientos estudiantes, todos ellos con la cabeza inclinada, tomaban notas a velocidad endiablada, sin formular preguntas ni efectuar comentario alguno. El conjunto desprendía una angustiosa soledad que volví a experimentar más adelante, en los grupos reducidos donde debíamos realizar prácticas.
 
Que propera resulta aquesta percepció a la meva pròpia experiència universitària! Compartir decepcions no les esborra però les atenua.
I això em fa pensar en una altra experiència recent de déjà vu, relacionada també amb la docència. Fa pocs dies en un determinat centre d’ensenyament d'idiomes el professor ens marcava les pautes per a construir una certa composició: llargària, nombre de paràgrafs, estructura... Això em va transportar en un vertiginós flashback als meus anys de batxillerat, de COU concretament, i em va fer reviure la mania que tenien –i pel que veig segueixen tenint- els docents de determinades disciplines per encotillar la capacitat creativa dels estudiants. Aquesta tendència a pautar-ho tot, a limitar les maneres pròpies d’expressar-se i, per tant, de pensar, suposa una desconfiança absoluta en les capacitats pròpies dels estudiants, que em va fer odiar allò que anomenàvem comentaris de text i, per extensió, les disciplines d’humanitats. M’ha costat anys recuperar-me.

Cap comentari: