25.12.12

Bon Nadal

En el migdia de Nadal
el moll desert, quina ampla estada!
Un cel d’argent
a fer-li sostre fi baixava.
Veia les grues en repòs
encimbellant cabanes,
i les lluernes dels vaixells
eren finestres d’enyorança.
A les rulotes de la mar
hi havia cortinetes blaves.
 
Camí de casa, la ciutat
s'esmorteïa, s’esborrava.
Aire de neu i de cotó,
silenci i ales.
En el migdia de Nadal
només hi havia cel i casa.
 
Tomàs Garcés, Record de Nadal. 1937

16.12.12

Al tren

Alguna vegada m'han preguntat per què hi ha dies que vaig a treballar en tren, tenint en compte que puc anar-hi còmodament amb cotxe sense haver de sotmetre'm a la inseguretat d'una línia decimonònica. La resposta és simple. Perquè observo que hi ha molta més vida dins d'un vagó de ferrocarril i darrera els seus vidres que no en l'habitacle d'un cotxe dominat per les emissions repetitives de la ràdio. El pintor -també decimonònic- Modest Urgell, especialista en crepuscles morats i murs de cementiris, respongué a les acusacions que rebia per l'escassa varietat dels seus temes titulant alguns dels seus quadres El mateix de sempre. Doncs això passa també amb els noticiaris radiofònics.
En canvi, m'agrada trobar als trens persones diferents, escoltar converses intranscendents però il·lustratives, veure passar els paisatges, estudiar la gent que puja i baixa a les estacions... Segurament resulta pressumptuós, però crec que als trens es pot, en certa manera, prendre el pols a la vida.
Avui m'imagino el món vist amb els ulls de la noia que seu al meu davant i que mira per la finestra ressaltant així el perfil de les seves llargues pestanyes. Uns ulls preciosos, d'un verd d'aigua marina, aclarit pel sol baix de l'alba. Corro el risc de ser insolent fixant-me amb aquests ulls, emmarcats per uns cabells molt negres i llisos, retallats en serrell. I sento com si, amb el seu mig somriure, m'envaís una onada de joventut. Mentre, van passant els decorats de camps d'oliveres quasi toscans, polígons industrials una mica desballestats, suburbis desordenats i algunes vies oxidades que es perden sense destí. És fàcil deixar córrer la ment amb tots aquests elements que resulten quasi irreals.
Però sobtadament els ulls verds es tanquen i tot el misteri mor darrera el teló de les perpelles, com quan en un cinema s'encenen les llums en acabar la pel·lícula. Torno llavors a les meves lectures sense adonar-me que un túnel fosc ens engoleix cap a les entranyes de la ciutat.

14.12.12

Senyor Pla, que ens obre la porta?

Aquesta crec que no l'havíem explicada; avui me n'he recordat. Havíem fet una ruta planiana amb la família pels vorals de Palafrugell. Vam acabar el recorregut al petit cementiri de Llofriu.
Cal aclarir que l'À. coneix una mica Pla per una Petita història de Josep Pla il·lustrada per la Pilarín Bayés. Al final, aquest llibre transcriu unes paraules de l'abat de Poblet en l'homilia del funeral de l'escriptor: Passi-ho bé, senyor Pla i gràcies per tot el que ens ha ensenyat, que ha estat molt. Arran d'aquesta frase, que no sé perquè va atreure la seva atenció, els meus fills coneixen el personatge com el senyor Pla.
Doncs bé, reprenem la història. La reixa del cementiri de Llofriu és tancada i l'N. -dos o tres anys aleshores- crida:
- Senyor Pla! Que ens obre la porta?
El seu germà li respon indignat:
- Calla! No veus que està mort!

12.12.12

El quadern gris, edició de Narcís Garolera

Fa un parell d'anys vaig tenir la fortuna de participar en una jornada planiana a Palafrugell organitzada pels impulsors del bloQG El quadern gris. El dia -rodó- va culminar amb una impagable xerrada de Narcís Garolera que va explicar-nos el seu treball en una revisió de El quadern gris, que pretenia netejar d'errades i pseudocorreccions.
Avui he llegit que aquesta nova edició, fidel al manuscrit original, ja s'ha publicat. Una bona oportunitat, doncs, per rellegir l'obra de referència del mestre empordanès.