22.10.12

Belfast, Derry

Quan era petit, una de les coses que més m’agradava era asseure’m a terra a mirar els llibres il·lustrats que corrien per casa. M’entusiasmaven els atles i també alguns llibres plens de fotografies que acostumaven a regalar les caixes d’estalvis. Recordo especialment els titulats Maravillas del mundo i 25.000 kilómetros de rallye fotográfico. Aquest darrer va arribar a tenir per a mi més interès que el primer, ja que era menys previsible i comercial. Recorria, amb imatges fotogràfiques que transcendien la simple il·lustració turística i descriptiva, una sèrie de ciutats europees que no eren capitals d’estat (crec que eren tot ciutats portuàries). Així vaig descobrir que, més enllà de les famoses capitals que tant coneixíem i estudiàvem, hi havia altres ciutats que teníem noms com Turku, Malmö, Rotterdam, Anvers, Le Havre, Varna, Constanza o també Belfast. D'aquesta darrera ciutat em va quedar molt gravada una fotografia on es veia a dos nens, pèl-rojos i pigats, davant d’una paret de totxos. Devia ser per pura intuïció infantil que en la fotografia d’aquells nens hi veiés alguna cosa estranya. No recordo haver llegit en aquell llibre res d’especial sobre Belfast –de fet, em sembla que només mirava els sants- però encara ara tinc ben present l’expressió d’un d’aquells nens.

Vam veure aquest divendres Bloody Sunday, la pel·lícula de Paul Greengrass que descriu amb detall els fets d’aquell desgraciat 30 de gener de 1972 a Derry. Malgrat els guardons rebuts, personalment no em va semblar un film massa reeixit, més enllà del seu valor com a document històric i d’algunes escenes de gran emotivitat, com la declaració final a la premsa dels organitzadors de la manifestació. En canvi, sí que em va semblar magnífica la interpretació de James Nesbitt del personatge d’Ivan Cooper. I així mateix, em va interessar la recuperació d’aquest personatge, absolutament desconegut per als qui som aliens a la política nord-irlandesa. La pel·lícula el descriu com un honrat i apassionat defensor dels drets civils dels catòlics, malgrat ser ell protestant, i una cerca ràpida per la xarxa corrobora aquesta visió. El meu record, doncs, per Ivan Cooper –que va pronosticar amb encert dècades de sang i dolor com a conseqüència d'aquella matança- i per aquells nens pèl-rojos que se’n deuen anar ara a la cinquantena i que segurament veuen amb aquells ulls tan blaus com va sedimentant una construcció del seu país tan fràgil com irrevocable.
 

Cap comentari: