9.10.12

Olor de ferro

De vegades em faig creus pensant com puc arribar a ser de reiteratiu en aquestes pàgines. Però, poc o molt, tots ho som amb les nostres manies i un dietari, a la manera clàssica o d'aquest tipus, no deixa de ser un mirall que no pot amagar els nostres defectes. Així que seguirem amb les obsessions i les reiteracions. Dic això perquè aquesta anotació tracta sobre el treball manual i les càmeres Fed, qüestions que ja han anat sortint a les pàgines d'aquesta mena de quadern irregular i una mica desenquadernat.
Qui em coneix sap que sóc una persona absolutament negada per als treballs que requereixen destresa manual. Segurament per oposició als meus oficis sedentaris, experimento una certa sensació de recompensa i alliberament davant de determinades feines que demanen un esforç manual: segar amb la falç (molt recomenable per alliberar tensions), cavar l'hort, traginar llenya, arrencar males herbes... Són sempre feines de tipus físic, sotmeses a un ritme propi i que exigeixen poques habilitats. En canvi, em sento absolutament incapacitat davant les feines en què es necessita destresa manual i/o paciència. És una tara escrita en les profunditats del meu codi genètic.
No obstant això, de vegades es produeix alguna excepció. Ara no fa gaire, per exemple. Amb els nens dormint i la casa en silenci, he buscat pels calaixos per si trobava algun rodet de fotografies per carregar la Fed. N'he trobat un, en blanc i negre, que m'ha semblat perfecte per Montpeller i he tret la càmera de l'armari. L'he oberta i he descobert que, com ja va passar una altra vegada, algun engranatge fallava i el disparador no es carregava. He mirat l'interior de la càmera sense treure'n l'entrallat. He buscat llavors la Zorki i he mirat si, per comparació, sabia veure què fallava a la Fed. He estat incapaç de veure-hi res. Però he anat remenant rodetes i disparadors fins que, sorprenentment, el problema s'ha esvaït. He agafat aleshores el rodet, he estret un tros de pel·lícula, n'he tallat longitudinalment un fragment de deu centímetres amb unes tisores petites de cosir per tal de poder posar-lo en aquest tipus de càmera -evitant que quedés cap cantonada punxeguda que pogués malmentre la cortina de l'obturador- l'he posat dins la càmera i l'he fet córrer. Tot seguit he disparat tres vegades, sentint aquell clec tan meravellós, he col·locat la tapa del cos de la càmera i l'he desada a la vella i gastada funda de pell, tan soviètica.
Quan he acabat, m'he olorat les mans, que feien -fan encara- una olor intensa de ferro i m'he sentit satisfet d'aquesta minúscula obra manual, d'haver preparat per funcionar un artilugi totalment mecànic que no requereix ni energia ni processos informàtics ni connexions a xarxes. I que amagarà els seus resultats fins que un procediment químic els tregui a la llum (i mai més ben dit). I penso ara també -mai m'havia aturat a fer-ho- en l'encert del verb revelar. Revelar un secret, una cosa oculta i amagada en una caixa fosca, en el cor d'un instrument mecànic, en la superfície sensible d'una pel·lícula de cel·luloide. I aquest procés, aquesta combinació de mecànica, òptica i química, em sembla avui en dia més màgic, més inexplicable que tota la parafernàlia d'aquest món de la tecnologia que s'ha inserit a les nostres vides sense misteri ni permís, gairebé com una obligació. I torno a olorar-me les mans i penso que ni el teclat de l'ordinador japonès amb què escric aquestes línies s'ha pogut endur encara l'olor de ferro rus -o ucraïnès- de la vella Fed.

Cap comentari: