28.9.12

Zweig sobre Montaigne

Seria artificiós encasellar Montaigne entre els poetes i els pensadors que han lluitat amb la paraula per la llibertat de la humanitat. No disposa de l'eloqüent diatriba ni de la bella embranzida d'un Schiller o un lord Byron, ni de l'agressivitat d'un Voltaire. Montaigne hauria somrigut davant la idea de voler transferir a d'altres, i menys a les masses, quelcom de tan personal com la llibertat interior, i des del fons de la seva ànima odiava els reformadors professionals del món, els teòrics i expenedors d'ideologies. Sabia de sobres que ja és una tasca immensa per si sola la de conservar la independència interior. De manera que restringeix la seva lluita a l'acció defensiva, a la defensa d'aquell baluard més recòndit que Goethe anomenava la ciutadella i l'accés a la qual no permet a ningú. La seva tècnica i la seva tàctica consisteixen a mantenir-se exteriorment el més discret i més dissimulat possible, a anar pel món amb la disfressa per trobar el camí cap a ell mateix.
En realitat, doncs, Montaigne no té això que solem anomenar una biografia. Mai no va causar estranyesa ni indignació, perquè no es donava importància ni sol·licitava auditori ni aplaudiments per a les seves idees. Exteriorment semblava un burgès, un funcionari, un noble, un catòlic, un home que complia amb les seves obligacions ciutadanes amb senzillesa, un home que per al món exterior adoptava el mimetisme de la discreció per tal de poder així desplegar i observar el joc de colors de la seva ànima amb tots els seus matisos. Sempre estava disposat a manllevar-se, mai a donar-se. En qualsevol circumstància de la vida es reservava el millor del seu ésser, allò que li era més propi. Deixava que els altres parlessin, s'agrupessin en colles, llancessin invectives, prediquessin i fessin ostentació, deixava que el món seguís els seus camins esbojarrats i embrollats, i tan sols es preocupava d'una cosa: de ser assenyat ell mateix, humà en una època d'inhumanitat, lliure enmig d'una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d'ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s'estranyessin que no s'obrís el pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l'envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perserverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l'ombra en l'única tasca que ell mateix s'havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia.

Stefan Zweig, Montaigne 

Cap comentari: