5.9.12

Tarda a Saint-Briac

 
Segurament el moment més ben aprofitat d'aquest estiu va ser l'estona que vaig passar assegut en un banc, davant de la platja de Saint-Briac-sur-Mer.
Molt possiblement mai hauríem conegut aquest indret si O., al jardí de casa seva, no hagués deixat caure el nom d'aquesta població, citant-lo com a lloc d'estiueig de la seva família. Hi ha moments, i aquest n'era un -O. al seu jardí amb una copa de xampany a la mà-, que saps que no has de deixar escapar una recomanació.
Així que una tarda qualsevol vam deixar-nos caure a Saint-Briac, que juntament amb Saint-Lunaire, són les dues perles que acompanyen el diamant més ostentós de Dinard. Hi havia aquest dia una marea exagerada que, a l'hora de la baixamar, s'havia endut el mar molt enllà. Les platges eren quasi buides i les barques -velers, majoritàriament- descansaven sobre el llot.
Vam fer un passeig per la sorra, recollint petxines i caragolines, i acabàrem asseguts en un banc del promontori de l'extrem de la platja, al jardí d'una antiga vil·la. Els nens es van quedar a la sorra, buscant tolls d'aigua on esquitxar-se i jugant amb tot el que trobaven en aquell món tan desconegut de les platges de l'Atlàntic.
Mentrestant, assegut al banc, no existia res més que aquell paisatge: l'herba dels jardins que es deixava caure fins al mar absent, les vil·les art nouveau amb les seves teulades agudes de pissara, els velers fent la migdiada sobre la sorra, el cel d'un blau quasi absolut... Podria haver estat només un paisatge bell, però era més que això; era difícil no sentir-se transportat a un món llunyà, idíl·lic, confortable, d'un altre temps. Un món idealitzat i literaturitzat, fals i inexistent, però dolç i còmode, com un paradís artificial. D'això n'hem escrit un article, esperem que vegi la llum.


Cap comentari: