31.7.12

Tarda plàcida de Jocs Olímpics

Per què els nedadors porten tots gorro? Com és que hi ha un senyor que controla cada carril? Per què es tiren a l'aigua abans de nedar? Quines trampes poden fer els nedadors? Què passa si un porter de handbol para la pilota amb el peu i entra a l'altra porteria? És gol? Ha passat mai? Què és més fàcil el handbol o el futbol sala? Per què no hi ha futbol sala a les Olimpíades? Com es fabriquen les medalles? Per què en Rafa Nadal mossega les copes? Per què no toquen l'himne del segon i el tercer classificats? Pot ser que tots els que pugen el podi siguin del mateix país? Quan medeix la piscina? Per què el Cobi se'n va anar volant amb un vaixell?

28.7.12

Pinyols

Veig de reüll, mentre recullo la cuina, un fragment d'un reportatge de la televisió sobre un restaurant multilaureat. El xef dóna l'oportunitat als cuiners en formació -nois joves- de proposar les seves idees.
N'hi ha un parell que fan un motllo de gelatina amb pinyols de préssec i després l'emplenen d'alguna cosa -suposo que amb gust de préssec, els plats de l'aigüera reclamen també la meva atenció- i acaben creant uns magnífics pinyols de préssec comestibles, idéntics als reals.
La idea em sembla fantàstica, d'una grandíssima creativitat, però al cap i a la fi el resultat no deixa de ser com aquelles reproduccions de les esglésies romàniques fetes amb escuradents o pedretes de riu. Tenen molt mèrit, però jo crec que ningú les compararia amb les esglésies originals. Doncs això, jo sempre em quedaré amb un bon préssec de vinya acabat de collir.
Trobo que aquesta cuina tan admirada del més difícil encara no deixa de ser el reflex del barroquisme de la nostra societat. Em recorda al joc dels Globetrotters o a les perruques rococós.

15.7.12

Distrets i descansats

Ja ha passat a la història aquell joc de paraules entre gerundis i participis verbals que va fer un eximi escriptor espanyol, en ser recriminat per pesar figues al Senat.
D’altra banda, m’ha fet sempre molta gràcia el cursi eufemisme que s’ha utilitzat tradicionalment en determinats cercles per referir-se a dormir: descansar. La senyora està descansant. Com si fos res de mal, dormir. Però, ja se sap, els pobres dormen i els rics descansen.
Escric això, perquè dissabte a la tarda, mentre tornàvem de Vic en cotxe, l’À. anava fent preguntes a la seva germana, que s’estava adormint a la cadireta. L’N. contestava com podia, fins que va dir-li:

- Ai, A., deixa’m, que estic distreta.

I, efectivament, al cap de pocs segons es va quedar distreta del tot.

13.7.12

Colagogs


No sé on vaig llegir que caldria aplicar a la lectura de diaris la lògica de l’aparellament i la seducció. És a dir, de la mateixa manera que no intentaríem anar-nos-en amb una noia (o noi, segons correspongui a cadascú, no és qüestió de sexisme) que no ens interessa pel simple fet de no trobar-ne una altra del nostre grat, tampoc hauríem de llegir un diari que no ens agrada únicament perquè no en tenim cap altre a l’abast.
Em sembla prou raonat, però alhora difícil de complir. En el meu cas, perquè tinc una certa avidesa a llegir qualsevol cosa que em caigui a les mans. I, de vegades –afortunadament poques- es tracta de determinants diaris esportius de la ciutat. I gairebé sempre la lectura d’aquests diaris m’acaba produint un efecte colagog.
He hagut de recórrer al google per recordar aquest terme que tant havia sentit en la meva època universitària però que ara tenia del tot perdut en la memòria. Un colagog és aquell producte medicamentós que estimula la secreció de bilis. Doncs això, la bilis futbolística es desborda quan un llegeix segons quines coses.
Primer, un reportatge relatiu a una sèrie de jugadors que esperen ser convocats per la selecció olímpica espanyola. Tots tenen un comú denominador. Fàcil d’endevinar: els colors. Alguna referència als jugadors del nostre equip –català, és trist recordar-ho- que han jugat amb aquesta selecció i que poden formar part de la llista? No. No existeixen.
Unes pàgines més enllà el diari es fa ressò de les declaracions d’un directiu del FC Barcelona. Manifesta que el dit a l’ull de Mourinho a Vilanova no pot quedar impune i afirma que els nens no poden veure com una acció així queda sense càstig. Em semblaria bé si no fos que els nens de Catalunya han vist cinc-cents programes especials a la nostra televisió pública sobre els gols de Messi (dos-cents, tres-cents, cinc mil gols, ja no recordo la xifra) en esl quals s’incloïa sense rubor el que va marcar amb la mà (*) al nostre equip. Tot un exemple. Així que, senyor directiu, deixi estar els nens tranquils i no els invoqui per als seus interessos partidistes. No en el nostre nom, que dirien aquells.
Així doncs, l’efecte colagog d’aquestes lectures és brutal. Ja no el recordava perquè quasi mai llegeixo aquests diaris. I els anomeno així perquè apareixen cada dia. Per res més.

(*) Recordar només que el gol marcat amb la mà va resultar inútil. Després va aparèixer Tamudo.

9.7.12

Escriure llibres

Comencem a llegir El llibre dels perquès, de Gianni Rodari, i aprofitem per repassar la ressenya biogràfica de l'autor que hi ha a la coberta. Entre d'altres coses, explica que va guanyar el premi de literatura infantil Hans Christian Andersen. Segurament és això el que li fa preguntar:

- Papa, qui és el millor del món d'escriure llibres?

Dubto, em quedo en blanc, no sé què contestar. Però respon ell mateix amb una altra pregunta.

- És el senyor Pla? (un altre dia explicarem perquè li diem el senyor Pla a Josep Pla).

Li dic que sí, que el senyor Pla va ser un dels millors del món d'escriure llibres, però que n'hi ha molts d'altres. I penso en com de difícil és la feina dels autors dels cànons.