A South Kensington

Vaig passar ahir per davant d’aquest edifici. Les fotografies, fetes a cuita corrent amb el mòbil, no li fan justícia. A aquella hora, la llum de l’horabaixa -tènue, tímida i molt més civilitzada que el sol emblanquinador dels migdies d’estiu- feia lluir el vermell dels seus maons. Aquest roig intens contrastava amb el blau contundent del cel.

Durant una època de la meva vida, que pintaria més aviat amb tonalitats de gris, passava sovint per aquí i la visió d’aquesta façana roja m’il·luminava. M’il·luminava perquè em feia pensar –el color, els maons, l’arquitectura- en Londres. I d’una forma especial en el barri de Kensington. En alguns racons del sud de Kensington, per ser més exactes: aquells carrers al voltant de l’estació de metro, més populosos i populars que els de la part septentrional del barri. Predominen en aquells indrets els edificis victorians de totxo roig, una mica tronats i industriosos, però d’una bellesa indiscutible. Aquest vell edifici de la companyia d’electricitat m’hi fa pensar molt.
Sempre penso que m’agradaria viure una temporada a Londres. M’hi veig en el dia a dia de la ciutat, caminant pels carrers enganxosos del Soho, entaforat en aquells passadissos obscurs del metro i refugiant-me després en la pau de Chelsea o Hampstead, tan poètica. Possiblement sigui una visió idealitzada de la ciutat, que se’m feia en aquells dies encara més idíl·lica, però a aquest edifici li tinc una estima especial. Retrobar-lo ahir, inesperadament, de camí cap a l’estació, em va donar una alegria. S’imposava amb tota la seva elegància davant la buidor de la plaça Malraux i el fons, ben contrastat, de l’estructura metàl·lica –parisenca en aquest cas- de la vella Estació del Nord i de la imatge llunyana de la torre Agbar. Gairebé com un vaixell imponent, de pavelló britànic, ancorat al port d’una ciutat mediterrània.