12.6.12

Puzzles

Algunes vegades m'ha caigut a les mans un puzzle, però no he tingut mai la paciència necessària per acabar-lo. Aquest tipus d'entreteniments -puzzles, sudokus, solitaris-, més que relaxar-me, m'enerven. Sempre penso que podria està fent alguna altra cosa de més profit. És una qüestió molt personal, segurament una raresa, però és inevitable: no m'agraden els passatemps ni els jocs de sobretaula. En el cas concret dels puzzles, més d'una vegada he intentat encaixar peces que, a priori, semblaven complementàries però que a l'hora de la veritat no acabaven d'unir-se del tot. I en algun moment, fent força, semblava que podien arribar a quadrar, però finalment la tensió física era evident i l'autoengany manifest.
Em temo que a la vida, de vegades, ens passa una mica al mateix. Ens trobem en situacions i entorns que ens sembla que podem arribar a forçar o dominar i, finalment, veiem que, ni amb tot l'esforç, encaixen amb els nostres trets o amb la nostra manera d'entendre la vida. Creiem -o ens forcem a creure- que acoseguirem una quadratura, però al final hi ha una peça que, per molta voluntat i força que hi posem, acaba fent aquella mena de tensió que fa saltar pels aires les altres peces del puzzle. I llavors, capcots, no tenim més remei que reconèixer els nostres errors i tossuderies, i tornar a buscar unes altres peces per recomençar un trencaclosques que no pot quedar mai inacabat.

1 comentari:

Àlex ha dit...

Molt i molt bo.