28.6.12

Nocturn

Ahir, a punta de mitjanit, mentre llegia al llit, amb les finestres de l’habitació obertes i les mosquiteres posades, vaig sentir un soroll a l’exterior, que em va semblar de pluja. Una pluja d’aquelles de les nits caniculars, de gotes grosses i escasses, que no acaba de quallar ni es decideix a refrescar una atmosfera excessivament estival. Però no, quan vaig treure el cap per la finestra, vaig poder comprovar que el brogit que sentia era del vent. Un vent també inapetent, càlid, desidiós, que movia les fulles dels arbres i es feia notar en el silenci nocturn, però que no deixava de ser un aliat de la calor imperant. La campana de l’església va tocar mitjanit i vaig seguir llegint uns minuts més, fins que la son es va acabar imposant a la prosa precisa i civilitzada d’Anthony Powell.


***

A la nit m’ha despertat la tos de l’N. Era una d’aquelles tos nocturnes infantils, que coneixem tan bé i que sabem inofensives, però que amb la seva persistència generen un malestar i un nerviosisme totalment inevitable. Eren quarts de cinc i a l’habitació, aleshores ja tancada, hi feia molta calor. M’he aixecat per anar a veure l’N. i donar-li un vas d’aigua i he aprofitat per obrir una escletxa a la nostra finestra. Desvetllat, m’he estirat al llit i m’he concentrat en escoltar els sons de la nit que entraven per la finestra. El vent seguia bufant i ara s’endevinava més fresc. De tant en tant, un cotxe passava rabent per l’autovia, deixant una fressa de motors i pneumàtics, que s’esvaia lentament. Un gall llunyà i excessivament matiner cantava, mig asmàtic. Però la major part del temps imperava el silenci, un silenci que no acabava de ser absolut i resultava una mica inquietant, com ho són sempre els pensaments que ens assalten a la nit. Mica en mica, però, m’anava vencent la son. Quan ha sonat el despertador, un parell d’hores més tard, m’he adonat que m’havia vençut del tot.

Cap comentari: