Rellegeixo algún capítol d'aquest llibre extraordinari -una autèntica joia- de Carlos Pujol que es diu Barcelona y sus vidas, i llegeixo aquest exercici que fa Andrés Trapiello a El País d'escollir alguns indrets del seu Madrid, i no puc resistir de fer alguna cosa semblant, amb resultats lògicament incomparables, sobre Barcelona. Però aquí estan.
El carrer d’Enric Granados
Conec algú a qui els amics diuen, amb sorna, que mai surt d’aquest carrer i que hi troba tot allòque necessita. Jo ho trobo comprensible: és un carrer ple de calma i amb una personalitat molt definida, dos ingredients cada cop més estranys en aquesta Barcelona hiperfranquiciada i turistitzada. I aquest caràcter també evoluciona al llarg del carrer, començant, a la part baixa que toca els murs de la universitat i el seminari, amb un cert to bohemi, artístic i estudiantil, i finalitzant amb una certa severitat burgesa i una mica britànica a mesura que s’enfila vers París, Londres i la Diagonal.
Amb el pas de les dècades, Enric Granados ha anat evolucionant i ha passat de ser un carrer trist convertit en aparcament de cotxes a paradís dels caminants, que no vianants (no m’agrada aquest terme tan administratiu) una mica solitaris.
Qui l’ha vist i qui l’ha veu! El carrer –bé, no sé si l’hauríem d’anomenar així- més bell de la ciutat, amb un pendent suau i digerible que crida al passeig i a la civilització, convertint-se a marxes forçades en feu de turistes omnipresents i omnipotents. Terrasses que proliferen arreu, oferint mediocritats a preus escandalosos, i velles botigues que tanquen per deixar pas a establiments inditèxics i parainditèxics, si se’m admeten els neologismes.
Però, quien tuvo retuvo, i, malgrat tot, resulta quasi impossible esborrar la bellesa noucentista d’aquesta rambla, on la felicitat es vesteix de capvespre de juny. És aleshores quan passejar, carrer avall i sentint com la fresca neix i la llum s’apaga, esdevé un dels grans plaers d’aquesta ciutat.
Són poques, cada vegada menys, però encara mantenen la tradició de la seva presència en aquest barri, a redós de la universitat. Fa temps que no m’hi perdo, però encara tinc ben viva la sensació de caminar, ben de pressa, Aribau avall amb la coïssor de la promesa d’unes troballes que mai s’acaben de materialitzar.
Hi ha una expressió, gastadíssima en un determinat àmbit, que detesto, però que en aquest cas no puc deixar d’utilitzar. Així doncs, diré que el carrer d’Aiguafreda és, com no podia ser d’una altra manera, un dels més bonics de Barcelona. I no podia ser d’una altra manera perquè porta el nom del meu poble, però és indiscutible que, objectivament, es tracta d’un carrer preciós.
Carreró d’horts, gats, pous i buguenvíl·lees, la ciutat aquí s’apaivaga i neix la il·lusió del poble...d’un poble de fa quaranta o cinquanta anys. M’agradaria poder viure-hi uns dies, a poder ser a la primavera o a l’estiu, i sortir al vespre a prendre la fresca, passejant-me amunt i avall, tot fumant, malgrat no ser fumador, una cigarreta.
La plaça de Sant Felip Neri
Si volgués ser una mica esnob diria que aquesta placeta, amagada i extemporània, ja no m’interessa des que apareix a les guies i comença a ser reconeguda com la més bonica de la ciutat.
I estic ben a prop de caure en aquesta temptació, a causa de la meva aversió al turisme massiu i al gregarisme, però quan hom es perd per aquests carrerons del Gòtic i acaba anant a parar a aquest bell racó –una mena de composició d’aigua, història i solitud- resulta impossible no caure rendit als seus peus.
La plaça de Sant Felip Neri exerceix d’imant amb la seva església tocada de veroles de la Guerra Civil, la seva font de ressonàncies italianes, la música dels crits dels escolars i l’elegància silenciosa de l’hotel de luxe discret.
El carrer de Petritxol
Il·lusió tardoadolescent lligada ja per sempre al record de la meva mare, que em descobria les galeries d’art, les xocolateries, els establiments d’una Barcelona càlida i popular que existia més enllà de l’Eixample. Petritxol, que recordo sobretot en època hivernal, vestit amb la llum ambarina dels fanals, se m’obria com un món distint a la Barcelona burgesa i quadriculada que coneixia, un món a mig camí dels contes de Nadal de Dickens i les històries vitals i una mica xarones de Rusiñol i la seva època.
Sempre ple de gent i de vida, impermeable –sembla-a l’uniformisme imperant i girant al voltant del refugi de la Sala Parés, el carrer de Petritxol manté la il·lusió de la Barcelona dels artistes amb barba i barret d’ala ampla, que giraven els ulls a París però tenien els peus ben arrelats a la seva terra.
No és ni de bon tros el més bonic de Barcelona. No té edificis singulars ni jardins extraordinaris. Passa més aviat desapercebut enmig de l’Eixample. Però és el passatge que sento més proper i per on passo encara ben sovint.
L’antic museu de la medicina, tancat, les botigues d’antiquaris, tan angleses, un restaurant de nom ampul·lós, una atractiva botiga de decoració i alguna botiga de roba, un xic extemporània, constitueixen el meu camí per arribar a la Central, la millor llibreria de Barcelona i una de les millors -diria- d’Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada