25.3.12

A futbol

Mentre esperava, assegut en una taula d'un establiment de menjar ràpid de ressonàncies centreeuropees, que l'À. s'acabés el seu entrepà, vestit amb la samarreta blanc-i-blava, he rebobinat la cinta del temps una generació i he recordat quan el meu pare em portava a veure l'Espanyol al vell Sarrià.
He relacionat ambdós episodis, l'actual i el passat, a través del comú denominador d'un sentiment agredolç. Pensaran de seguida els crítics avantatjats de l'altre costat de la Diagonal -tot i que ara aquesta imatge ja no sigui vàlida-, que l'agror prové de ser seguidor d'un equip com l'Espanyol i possiblement tinguin part de raó. Però no tota.
Sento nostàlgia per aquelles visites esporàdiques a l'estadi de Sarrià amb el meu pare. Perquè ara ell ja no hi és, perquè aquell món ha desaparegut -en tots els sentits- i també per la il·lusió que em feia anar a veure aquells partits. Noms mítics em vénen al cap fàcilment: Lauridsen, Soler, Zúñiga, Pineda, N'Kono... No acabaríem mai. Era feliç en sortir per aquelles escales fosques i trobar-me sobtament amb la verdor encegadora de la gespa, en sentir l'escalfor d'ànimes que, estranyament, sentien els mateixos colors que jo, en poder esclafir a cridar els gols a cor què vols. Però hi havia també en aquell món un costat que, ja llavors, percebia com a trist. Ànimes grises que s'escapaven dues hores a la setmana d'una realitat que s'endevinava difícil i obscura. Il·lusions adultes que se'm dibuixaven ja excessives davant l'atzar d'una pilota. I aquells clarobscurs es traduïen en imatges que encara ara se m'apareixen molt vives: el vell marcador format per bombetes que pampallugejaven formant tres lletres majúscules - G O L- quan l'equip marcava, el so de les trompetes ressonant en el ciment de la grada buida abans de començar els partits, els venedors que oferien refrescos i uns vasets petits de conyac, els curiosos noms comercials del marcador simultani, els transistors que emetien amb veu metàl·lica els resultats d'altres camps.
L'Espanya negra -o potser hauríem de dir grisa- ha canviat. S'ha vestit de colors llampants. L'Espanya més fosca s'inspira avui en dia en Telecinco i ha estès els seus tentacles arreu. Als estadis de futbol, a la prèvia del partit, ja no sonen trompetes desafinades sinó una eixordidora música comercial impedeix les converses. Alguna senyora de mitjana edat es mou al so de Lady Gaga. Les pantalles emeten publicitat a tothora. Ja quasi no hi ha senyors amb traje gastat i faria als llavis. Els silencis de les figures solitàries han deixat pas a les rialles abruptes i les converses a alt volum. Al costat del camp hi ha un centre comercial en comptes d'aquells bars ronyosos, passatges i solars amb pins - improvisats urinaris- que constituïen un ecosistema apart en la zona alta de Barcelona. L'À. és ple d'il·lusió i no para de preguntar sobre les combinacions més rocambolesques de les regles del joc. M'agrada acompanyar-lo i ser fidel a la irracionalitat d'uns colors, d'aquests colors. Però els camps de futbol sempre tindran per a mi aquest regust amarg de disfressa artificial davant la realitat innegable d'un diumenge a la tarda.

Cap comentari: