3.2.12

Berthe, Anne

Em sembla indiscutible que les coincidències són una grandíssima font de literatura. M’apassiona aquest afany de la realitat d’inventar-se mecanismes per superar les històries de ficció. Hi ha autors, com Auster o Vila-Matas, que són autèntics especialistes en aquests jocs literaris en què l’atzar esdevé un element central. La història de Vila-Matas al voltant de la rue Vaneau de París, que s’inclou en el volum Doctor Pasavento i que vaig tenir la fortuna de sentir explicada pel mateix autor en una memorable presentació a Sant Cugat, n’és una mostra fascinant.
Doncs bé, de vegades hi ha coincidències menors, sense estridències, però que quan l’afecten a un resulten extraordinàriament estimulants. És el que m’ha passat amb la història que ara explicaré.
Fa uns anys vaig escriure un conte, que portava per títol Tarda de gener, en què l’enigmàtica protagonista, que acabava desapareixent sense saber ben bé per què, es trobava cada dia en un cafè de París amb un jove, que era qui recordava amb autèntica bogeria la història de les seves trobades. Uns anys més tard, Patrick Modiano escrivia una magnífica novel·la, Dans le café de la jeunesse perdue, en què, salvant totes les distàncies, es recordava la figura d’una estranya noia, Louki, que freqüentava un cafè parisenc i també desapareixia. Però això ara no ve al cas.
La meva noia, l’Anne, explicava que havia nascut i passat la infantesa en una ciutat de províncies del nord de França, de cels amplis, on el temps transcorria amb lentitud, com els núvols que creuaven aquell cel.
Doncs bé, aquest estiu vaig ser a Bourges, bellíssima i calmada ciutat del centre de França, on vaig decidir que havia nascut l’Anne. Vaig escriure-ho en aquest mateix blog i la vaig convertir en alumna de l’Escola de Belles Arts de la ciutat i objecte del desig –ben entès- dels seus companys adolescents. L’Escola de Belles Arts de Bourges és un edifici imponent, situat vora una plaça, que a l’estiu estava tancat però que resultava extraordinàriament evocador, amb la seva portalada de fusta, la sòlida façana i les finestres grans i lluminoses. L’Anne es va convertir, doncs, en estudiant d’art, amb una gran carpeta sota el braç.
L’altre dia vaig rebre un correu de l’E. en què em parlava d’una exposició de Berthe Morisot al Museu Thyssen de Madrid. El primer que vaig fer va ser lamentar-me de no haver-me’n assabentat abans –l’exposició s’acaba la setmana que ve- ja que és una pintora excel·lent. La seva obra tènue, molt admirada per Mallarmé, té una delicadesa especial que la diferencia dels seus coreligionaris impressionistes. Seguidament vaig mirar la pàgina web del museu i vaig trobar-me amb un apunt biogràfic de l’artista. Això em va fer adonar que no sé res de la vida de Morisot, ni de la majoria de pintors impressionistes, que tant admiro. I en fer un repàs a aquest esbós biogràfic em va frapar el lloc de naixement de Berthe Morisot: Bourges. Immediatament, inevitablement, vaig establir uns lligams entre Berthe i Anne, separades per generacions i per la línia –aquesta gens tènue- que, més enllà de la literatura, separa la realitat de la ficció. Però, personalment, les connexions em van resultar ineludibles. Encara que, segons llegeixo després, Berthe Morisot va deixar Bourges als onze anys, el 1852, i per tant no va poder ser alumna d’aquella escola de Belles Arts, no puc deixar de veure-la com a precursora d’aquella Anne que es va perdre estranyament, que també va deixar Bourges per París i que mai sabrem si algun dia va dedicar-se a la pintura. Berthe és una dama de l’impressionisme i Anne una jove amb aires de nouvelle vague però, dins meu, van agafades de la mà.
Interessant reportatge de TVE sobre Berthe Morisot aquí

Il·lustració de David Pla per a Tarda de gener (Ed. Costa Llibreter, 2000)

Cap comentari: