25.12.12

Bon Nadal

En el migdia de Nadal
el moll desert, quina ampla estada!
Un cel d’argent
a fer-li sostre fi baixava.
Veia les grues en repòs
encimbellant cabanes,
i les lluernes dels vaixells
eren finestres d’enyorança.
A les rulotes de la mar
hi havia cortinetes blaves.
 
Camí de casa, la ciutat
s'esmorteïa, s’esborrava.
Aire de neu i de cotó,
silenci i ales.
En el migdia de Nadal
només hi havia cel i casa.
 
Tomàs Garcés, Record de Nadal. 1937

16.12.12

Al tren

Alguna vegada m'han preguntat per què hi ha dies que vaig a treballar en tren, tenint en compte que puc anar-hi còmodament amb cotxe sense haver de sotmetre'm a la inseguretat d'una línia decimonònica. La resposta és simple. Perquè observo que hi ha molta més vida dins d'un vagó de ferrocarril i darrera els seus vidres que no en l'habitacle d'un cotxe dominat per les emissions repetitives de la ràdio. El pintor -també decimonònic- Modest Urgell, especialista en crepuscles morats i murs de cementiris, respongué a les acusacions que rebia per l'escassa varietat dels seus temes titulant alguns dels seus quadres El mateix de sempre. Doncs això passa també amb els noticiaris radiofònics.
En canvi, m'agrada trobar als trens persones diferents, escoltar converses intranscendents però il·lustratives, veure passar els paisatges, estudiar la gent que puja i baixa a les estacions... Segurament resulta pressumptuós, però crec que als trens es pot, en certa manera, prendre el pols a la vida.
Avui m'imagino el món vist amb els ulls de la noia que seu al meu davant i que mira per la finestra ressaltant així el perfil de les seves llargues pestanyes. Uns ulls preciosos, d'un verd d'aigua marina, aclarit pel sol baix de l'alba. Corro el risc de ser insolent fixant-me amb aquests ulls, emmarcats per uns cabells molt negres i llisos, retallats en serrell. I sento com si, amb el seu mig somriure, m'envaís una onada de joventut. Mentre, van passant els decorats de camps d'oliveres quasi toscans, polígons industrials una mica desballestats, suburbis desordenats i algunes vies oxidades que es perden sense destí. És fàcil deixar córrer la ment amb tots aquests elements que resulten quasi irreals.
Però sobtadament els ulls verds es tanquen i tot el misteri mor darrera el teló de les perpelles, com quan en un cinema s'encenen les llums en acabar la pel·lícula. Torno llavors a les meves lectures sense adonar-me que un túnel fosc ens engoleix cap a les entranyes de la ciutat.

14.12.12

Senyor Pla, que ens obre la porta?

Aquesta crec que no l'havíem explicada; avui me n'he recordat. Havíem fet una ruta planiana amb la família pels vorals de Palafrugell. Vam acabar el recorregut al petit cementiri de Llofriu.
Cal aclarir que l'À. coneix una mica Pla per una Petita història de Josep Pla il·lustrada per la Pilarín Bayés. Al final, aquest llibre transcriu unes paraules de l'abat de Poblet en l'homilia del funeral de l'escriptor: Passi-ho bé, senyor Pla i gràcies per tot el que ens ha ensenyat, que ha estat molt. Arran d'aquesta frase, que no sé perquè va atreure la seva atenció, els meus fills coneixen el personatge com el senyor Pla.
Doncs bé, reprenem la història. La reixa del cementiri de Llofriu és tancada i l'N. -dos o tres anys aleshores- crida:
- Senyor Pla! Que ens obre la porta?
El seu germà li respon indignat:
- Calla! No veus que està mort!

12.12.12

El quadern gris, edició de Narcís Garolera

Fa un parell d'anys vaig tenir la fortuna de participar en una jornada planiana a Palafrugell organitzada pels impulsors del bloQG El quadern gris. El dia -rodó- va culminar amb una impagable xerrada de Narcís Garolera que va explicar-nos el seu treball en una revisió de El quadern gris, que pretenia netejar d'errades i pseudocorreccions.
Avui he llegit que aquesta nova edició, fidel al manuscrit original, ja s'ha publicat. Una bona oportunitat, doncs, per rellegir l'obra de referència del mestre empordanès.

28.11.12

Ascensor

Es parla sovint de la superficialitat de les converses d’ascensor. Ahir, però, vaig ser protagonista involuntari d’un diàleg d’ascensor que s’emmirallava més aviat en l’absurd:
-¿Sube?
-No, baja.
-Ya, ¿pero después subirá?
(Pausa)
-Supongo...
S’acostuma a dir que tot el que puja, acabarà baixant i sembla prou evident que, per la seva pròpia naturalesa, després de baixar un ascensor sempre tornarà a pujar. Però tal com està el món, poques certituds ens queden i potser hauria estat aventurat donar-n’hi una a qui es trobava davant d’un dubte tan evident.

22.11.12

Quinze minuts o dos anys?

He escrit alguna vegada sobre la contraposició entre els escriptors que pareixen la seva obra amb esforç i gairebé amb fòrceps, lluitant per esculpir cada frase, per trobar l’adjectiu més adequat, i aquells que s’encomanen al seu do i deixen brollar l’escriptura com un cabal de talent. Pla versus Sagarra, per citar exemples concrets.
Em fa gràcia, doncs, llegir en els diaris d’Ignacio Vidal-Folch, Lo que cuenta es la ilusión, aquesta anècdota entre Bob Dylan i Leonard Cohen:

Bob Dylan le dice a Leonard Cohen:“Esta canción tuya, Aleluya, está muy bien”. Cohen le explica que le llevó casi dos años componerla. Dylan se queda muy sorprendido. Luego hablan de otras canciones y se menciona I and I. Cohen: “Está muy bien esa canción, ¿cuánto tiempo te llevó escribirla?”. Dylan: “Quince minutos”.
Los dos rieron.

L’anècdota és graciosa, diu Vidal-Folch, pero en realidad poco nos dice sobre el misterio de la composición artística y sobre el talento, que apenas dependen de la inversión de esfuerzo y tiempo.

20.11.12

Entremaliadura

Un entremaliat error tipogràfic em fa escriure que les hagan más llevadera la visa, en comptes de que les hagan más llevadera la vida. Una sinècdoque involuntària.

11.11.12

Calma

Em recordava l’altre dia l’amic X. aquella màxima de Pascal: Tout le malheur des hommes vient du fait qu’ils ne savent pas rester au calme dans une chambre. Sempre he pensat que aquesta veritat és aplicable a molts àmbits de la vida i que la humanitat hi guanyaria si fóssim capaços d’estar una mica més quiets.
Fa temps vaig escriure alguna cosa sobre això, però ara, veient el rebombori que genera qualsevol d'aquests tuits i derivats, el pensament de Pascal resulta d’una validesa indiscutible. El drama és que d’això no ens en podem lliberar ni forçant la quietut a les cambres.

9.11.12

Democràcia

- Papa, jo vull votar.
- Fins que no tinguis divuit anys.
- Diré que sóc molt baixet...

8.11.12

Gran Guerra

Mentre miràvem War horse, pel·lícula de Spielberg que narra la història d’uns cavalls durant la Primera Guerra Mundial, l’À. va preguntar-me pels motius d’aquella guerra. Segurament si m’hagués preguntat per les causes de la Segona Guerra Mundial, hauria estat més senzill donar-li una explicació, però en aquest cas no vaig saber què dir-li.
Casualment, llegint les memòries de Stefan Zweig em trobo amb aquesta frase: Si avui, reflexionant amb calma, ens preguntem per què Europa va anar a la guerra el 1914, no hi trobarem ni un sol fonament raonable, ni un sol motiu.
Recordo que quan estudiava COU, un temut professor de química, mentre ens explicava determinades fórmules orgàniques, va dir-nos que la causa de la Gran Guerra havia estat la lluita comercial per una d’aquelles substàncies, l’anilina.
Però entre aquell professor malcarat i il·luminat i Zweig, em quedo amb l’escriptor austríac que, en el mateix fragment, acaba per raonar els desencadenants de la catàstrofe. Després de descriure el progrés aconseguit en els primers anys del segle XX ens diu:  Magnífica fou aquella onada de força tonificant que batia contra els nostres cors de totes les costes d’Europa. Però allò que ens omplia de joia era a la vegada, sense que ho sospitéssim, un perill. La tempesta d’orgull i de confiança que bramulava sobre Europa arrossegava també nuvolades. Potser el progrés havia arribat massa de pressa, potser els Estats i les ciutats s’havien fet forts massa precipitadament i la sensació de força indueix sempre homes i Estats a fer-ne ús o abús. França desbordava de riquesa. Però encara en volia més, volia una altra colònia, tot i que no tenia prou gent per poblar l’antiga; va estar a punt d’esclatar una guerra a causa del Marroc. Itàlia volia la Cirenaica, Àustria s’annexionà Bòsnia. Serbis i búlgars, al seu torn, atacaren Turquia, i Alemanya, exclosa de moment, ja estirava les grapes per assestar el cop rabiós. A tot arreu la sang pujava al cap dels estats i els el congestionava. De la fecunda voluntat de consolidació interior començà a propagar-se alhora i arreu, com si fos una infecció vírica, un afany d’expansió. Els industrials francesos, que es feien la barba d’or, anaven contra els alemanys, que també nedaven en l’abundància, perquè uns i altres volien més subministrament de canons: Krupp i Schneider-Creusot. La navegació hamburguesa, amb els seus colossals dividends, treballava contra la de Southampton, els agricultors hongaresos contra els serbis, uns trusts contra uns altres: la conjuntura els havia embogit a tots, aquí i allà, amb un afany disbauxat de tenir cada vegada més.
La cobdícia, en definitiva, era el motiu.

5.11.12

El llibreter de S.

Aquesta nit, sense saber ben bé per què (potser per la febre), he recordat un episodi molt concret de la meva joventut. Amb uns quants amics, venia llavors també la G., vam anar a parar un dia a una ciutat mitjana de l'entorn de Barcelona. No sé què hi fèiem allí, però passejant pels carrerons del centre ens vam topar amb una modesta llibreria de vell. Era un espai petit, ple de llibres i alguns objectes d'art. El llibreter feia tertúlia amb un amic seu, que seia en una vella cadira de barber. Jo vaig començar a resseguir les prestatgeries mentre els meus amics s'afegien a la conversa, que jo seguia sense perdre el fil de les meves recerques. El fons de la llibreria, sense ser extraordinari, era interessant, els preus assequibles i el llibreter enraonador i afable. Recordo, però, que quan vam sortir de la llibreria, un dels meus amics va explicar-me a mitja veu els problemes de salut que tenia un altre i això va deixar per sempre a aquell dia un regust més agre que no pas dolç.
Vam tornar unes quantes vegades a aquella llibreria: a buscar llibres, a xerrar i a distreure'ns. Al cap d'un temps la llibreria va canviar de local però no d'atrezzo. El silló de barber, amb el seient de reixeta, era sempre allí. Al final, vaig acabar anant-hi jo sol unes quantes vegades i l'última vaig trobar-me la llibreria tancada, amb un munt de publicitat i cartes acumulades en algun racó de la porta. Vaig pensar que el negoci havia anat malament, cosa que no em va sorprendre gens. Al cap d'uns anys, però, vaig saber casualment que el llibreter havia mort de forma fulminant a causa d'una ràpida malaltia.
No he tornat més per aquells indrets. He pensat avui en el llibreter i també en el meu amic. No el veig gaire, el saludo algun cop passant amb el cotxe. Em sembla feliç, circulant al marge de les carreteres més transitades de la vida. I he pensat avui també que en la vida ja quasi no existeixen els trens de rodalies. Sembla que cada vegada més les úniques opcions són pujar a un tren d'alta velocitat o quedar-nos parats a l'andana.  



24.10.12

Un mètode envejable

Zweig sobre els escriptors francesos de la seva època:

La majoria ocupava un petit càrrec oficial que donava molt poca feina; la gran consideració envers el treball intel·lectual, que a França anava des de les posicions inferiors a les més altes, havia generat ja des de feia anys el savi mètode d'atorgar sinecures discretes a poetes i escriptors que no treien prou beneficis de la seva feina; els nomenaven, per exemple, bibliotecaris del ministeri de Marina o del Senat. Això els proporcionava un petit sou i molt poca feina, perquè els senadors rares vegades demanaven llibres i així l'afortunat posseïdor d'una canongia d'aquestes podia escriure versos amb tranquil·litat i comoditat durant les hores de feina al refinat palau del Senat i amb els jardins de Luxemburg davant la finestra, sense haver de pensar en els honoraris. I amb aquesta modesta seguretat en tenien prou.

Stefan Zweig, El món d'ahir: Memòries d'un europeu.

23.10.12

Amstrong


El personatge, força arrogant, no em queia gaire bé. Com a ciclista, era d'una solidesa inqüestionable, però el seu estil em resultava poc vistós. Tanmateix, s'imposava amb una superioritat absoluta i no hi ha dubte de que qui pujava els ports alpins i pirinencs com una fletxa era ell. Per tant, els lapidadors professionals haurien de reflexionar una mica.
I una pregunta final: als qui dirigien les agències antidopatge i no van detectar-li ni un sol positiu en centenars de controls, els sancionaran per incompetents?

22.10.12

Belfast, Derry

Quan era petit, una de les coses que més m’agradava era asseure’m a terra a mirar els llibres il·lustrats que corrien per casa. M’entusiasmaven els atles i també alguns llibres plens de fotografies que acostumaven a regalar les caixes d’estalvis. Recordo especialment els titulats Maravillas del mundo i 25.000 kilómetros de rallye fotográfico. Aquest darrer va arribar a tenir per a mi més interès que el primer, ja que era menys previsible i comercial. Recorria, amb imatges fotogràfiques que transcendien la simple il·lustració turística i descriptiva, una sèrie de ciutats europees que no eren capitals d’estat (crec que eren tot ciutats portuàries). Així vaig descobrir que, més enllà de les famoses capitals que tant coneixíem i estudiàvem, hi havia altres ciutats que teníem noms com Turku, Malmö, Rotterdam, Anvers, Le Havre, Varna, Constanza o també Belfast. D'aquesta darrera ciutat em va quedar molt gravada una fotografia on es veia a dos nens, pèl-rojos i pigats, davant d’una paret de totxos. Devia ser per pura intuïció infantil que en la fotografia d’aquells nens hi veiés alguna cosa estranya. No recordo haver llegit en aquell llibre res d’especial sobre Belfast –de fet, em sembla que només mirava els sants- però encara ara tinc ben present l’expressió d’un d’aquells nens.

Vam veure aquest divendres Bloody Sunday, la pel·lícula de Paul Greengrass que descriu amb detall els fets d’aquell desgraciat 30 de gener de 1972 a Derry. Malgrat els guardons rebuts, personalment no em va semblar un film massa reeixit, més enllà del seu valor com a document històric i d’algunes escenes de gran emotivitat, com la declaració final a la premsa dels organitzadors de la manifestació. En canvi, sí que em va semblar magnífica la interpretació de James Nesbitt del personatge d’Ivan Cooper. I així mateix, em va interessar la recuperació d’aquest personatge, absolutament desconegut per als qui som aliens a la política nord-irlandesa. La pel·lícula el descriu com un honrat i apassionat defensor dels drets civils dels catòlics, malgrat ser ell protestant, i una cerca ràpida per la xarxa corrobora aquesta visió. El meu record, doncs, per Ivan Cooper –que va pronosticar amb encert dècades de sang i dolor com a conseqüència d'aquella matança- i per aquells nens pèl-rojos que se’n deuen anar ara a la cinquantena i que segurament veuen amb aquells ulls tan blaus com va sedimentant una construcció del seu país tan fràgil com irrevocable.
 

18.10.12

Van Rysselberghe a Lodève


Fa temps ja vaig escriure sobre Lodève i el seu museu, però no puc estar-me de tornar-ho a fer. Bàsicament perquè no deixarà de sorprendre'm que una població d'uns sis mil habitants compti amb un museu capaç d'organitzar exposicions d'un nivell tan alt.
En aquell moment era Bonnard, ara és Van Rysselberghe, però hi han passat també Berthe Morisot, Vlaminck, Derain, Braque, Utrillo, Gauguin i els nabís... Val la pena seguir la programació d'aquest petit museu que, a només tres hores de cotxe, ens va dibuixant sense escarafalls el panorama de la pintura francesa dels últims segles.
Ara, però, es tracta d'un belga. Poc sabia de Van Rysselberghe més enllà del que havia llegit dels seus lligams amb l'asturià Darío de Regoyos i del seu paper destacat en l'avantguarda belga del moment. A les sales quasi buides del Museu de Lodève he tingut l'oportunitat de conèixer la solidesa de la seva obra i la regularitat dels seus resultats, ja sigui en les fases més acadèmiques com en les més experimentals del neoimpressionisme puntillista. Van Rysselberghe és un tros de dibuixant i de pintor, que potser de vegades no acaba d'arriscar però que quasi mai decep.


Malauradament l'exposició s'acaba aquest cap de setmana (ho dic per si havia convençut algú), però hi haurà oportunitats per tornar a Lodève, perdre's pels seus carrerons estrets de cases belles però una mica rònegues i de visitar les sales d'aquest petit museu que no cansa amb ínfules ni amb excessos. I a la sortida de l'exposició caldrà complir el ritual d'asseure's a prendre el sol a les hamaques que el mateix museu posa a disposició dels visitants en el seu pati exterior. Cultura del Midi.


Imatges:
Van Rysselberghe, Retrat d'Alice Sèthe
Van Rysselberghe, L'entrada del port de Roscoff
Exterior del Museu de Lodève

15.10.12

Flaixos de Montpeller

 

Després d'una hora i mitja de cua, entrem a l'exposició Caravaggio i el caravagisme europeu al Museu Fabre. Al costat d'alguna figura humana extraordinària del mateix Caravaggio, d'un magnífic  Judith i la seva servent d'Orazio Gentilleschi, del blanc de Zurbarán en l'hàbit d'un monjo i d'un parell d'escenes amb la inigualable llum de les flames de Georges de la Tour, molta parafernàlia mitòlogica i bíblica amb davids, goliats, salomés, danaes, caps tallats i fletxes travessant santsebastians. Un univers aliè i llunyà que acaba definint l'N. amb una inapelable sentència infantil: quadres de sang i gent morta.

***

Passejant pels carrers del nucli antic, entre façanes ennegrides de vells hôtels i edificis neoclàssics més modestos, ens topem amb -manllevant Modiano- una botiga obscura on es fan tatuatges. Amb la seva evident manca de salubritat sembla ben bé un reclam per agafar malalties transmissibles encara no descobertes. Just al davant, un cau igual de llòbrec anuncia piercings i-subliminalment- evoca infeccions complementàries. Més avall una perruqueria més inofensiva i enjogassada promet pentinats que posen en dubte les lleis de Newton. Ara és l'À. qui, avesat ja a segons quins argots, defineix el carrer com el barri dels frikis.

***

Mentre a una banda de la ciutat, al parc de Peyrou, es manifesten engabiats els ultres, a la plaça de la Comédie un grup propalestí teatralitza una història amb israelians diabòlics executant a sang freda palestins indefensos amb els ulls embenats. No lluny d'allí, per tot el centre històric, hi campen individus inquietants que, amb gos o sense, passegen borratxos pels carrers i pixen a qualsevol racó. Un d'ells, quan passem pel seu costat i els nens el miren de reüll, ens llença, a mitja micció, un crit esfereïdor. Tot plegat són bocins d'una història sobre els límits de la tolerància.

***

No lluny d'allí contrasten amb aquestes escenes les cues heterogènies per entrar el Museu Fabre, la notable concurrència a la magnífica llibreria Sauramps o l'admirable treball dels luthiers del barri de Saint-Anne, que es materialitza en els exercicis disciplinats als conservatoris i escoles de música. Fruits, també, de la République.

9.10.12

Olor de ferro

De vegades em faig creus pensant com puc arribar a ser de reiteratiu en aquestes pàgines. Però, poc o molt, tots ho som amb les nostres manies i un dietari, a la manera clàssica o d'aquest tipus, no deixa de ser un mirall que no pot amagar els nostres defectes. Així que seguirem amb les obsessions i les reiteracions. Dic això perquè aquesta anotació tracta sobre el treball manual i les càmeres Fed, qüestions que ja han anat sortint a les pàgines d'aquesta mena de quadern irregular i una mica desenquadernat.
Qui em coneix sap que sóc una persona absolutament negada per als treballs que requereixen destresa manual. Segurament per oposició als meus oficis sedentaris, experimento una certa sensació de recompensa i alliberament davant de determinades feines que demanen un esforç manual: segar amb la falç (molt recomenable per alliberar tensions), cavar l'hort, traginar llenya, arrencar males herbes... Són sempre feines de tipus físic, sotmeses a un ritme propi i que exigeixen poques habilitats. En canvi, em sento absolutament incapacitat davant les feines en què es necessita destresa manual i/o paciència. És una tara escrita en les profunditats del meu codi genètic.
No obstant això, de vegades es produeix alguna excepció. Ara no fa gaire, per exemple. Amb els nens dormint i la casa en silenci, he buscat pels calaixos per si trobava algun rodet de fotografies per carregar la Fed. N'he trobat un, en blanc i negre, que m'ha semblat perfecte per Montpeller i he tret la càmera de l'armari. L'he oberta i he descobert que, com ja va passar una altra vegada, algun engranatge fallava i el disparador no es carregava. He mirat l'interior de la càmera sense treure'n l'entrallat. He buscat llavors la Zorki i he mirat si, per comparació, sabia veure què fallava a la Fed. He estat incapaç de veure-hi res. Però he anat remenant rodetes i disparadors fins que, sorprenentment, el problema s'ha esvaït. He agafat aleshores el rodet, he estret un tros de pel·lícula, n'he tallat longitudinalment un fragment de deu centímetres amb unes tisores petites de cosir per tal de poder posar-lo en aquest tipus de càmera -evitant que quedés cap cantonada punxeguda que pogués malmentre la cortina de l'obturador- l'he posat dins la càmera i l'he fet córrer. Tot seguit he disparat tres vegades, sentint aquell clec tan meravellós, he col·locat la tapa del cos de la càmera i l'he desada a la vella i gastada funda de pell, tan soviètica.
Quan he acabat, m'he olorat les mans, que feien -fan encara- una olor intensa de ferro i m'he sentit satisfet d'aquesta minúscula obra manual, d'haver preparat per funcionar un artilugi totalment mecànic que no requereix ni energia ni processos informàtics ni connexions a xarxes. I que amagarà els seus resultats fins que un procediment químic els tregui a la llum (i mai més ben dit). I penso ara també -mai m'havia aturat a fer-ho- en l'encert del verb revelar. Revelar un secret, una cosa oculta i amagada en una caixa fosca, en el cor d'un instrument mecànic, en la superfície sensible d'una pel·lícula de cel·luloide. I aquest procés, aquesta combinació de mecànica, òptica i química, em sembla avui en dia més màgic, més inexplicable que tota la parafernàlia d'aquest món de la tecnologia que s'ha inserit a les nostres vides sense misteri ni permís, gairebé com una obligació. I torno a olorar-me les mans i penso que ni el teclat de l'ordinador japonès amb què escric aquestes línies s'ha pogut endur encara l'olor de ferro rus -o ucraïnès- de la vella Fed.

5.10.12

Píndoles d'actualitat

Acostumo a evitar aquí els temes d'actualitat però avui faré una petita excepció.

Començo per l'estimat esport de la pilota. Aquesta setmana la directiva -o consell d'administració- del nostre club ha aconseguit quelcom inimaginable: eclipsar un Barça-Madrid. Val a dir que estem acostumats als papers galdosos dels màxims representants de la nostra entitat -els clans i els enfrontaments caïnites han estat sempre a l'ordre del dia-, però aquesta setmana han assolit el seu zenit. Realment s'ha de fer molt grossa per passar a davant del Barça i del Madrid la setmana d'aquest clàssic. Si no estigués tan fastiguejat els felicitaria.

Sento per la ràdio que un jutge de l'Audiencia Nacional ha emès una interlocutòria en la qual considera circumstància atenuant de l'intent de bloqueig del Congrés dels Diputats per part dels autoanomenats indignats la decadència de la classe política. No entraré a valorar si el jutge té o no té raó, però aquesta valoració em fa pensar en aquelles senyores que assenyalen l'envelliment evident de les seves companyes de generació però no saben -o no volen- veure les seves pròpies arrugues. S'ha mirat al mirall la judicatura?

Arran d'aquestes manifestacions dels indignats i de la cantallera del Que no nos representan no puc deixar de preguntar-me precisament qui els ha donat a ells la representativitat per assenyalar els càrrecs electes com a no representatius.

4.10.12

Cançons

Cada moment té una música. Algunes cançons ens porten a èpoques molt determinades de la nostra vida amb un vincle gairebé casual però molt estret. Podríem escriure la història de la nostra joventut amb un seguit de cançons encadenades. Words, 99 red ballons, Roxanne, Cadillac solitario, London calling, New year’s day, Aviones plateados, La casa de la bomba, Boys don’t cry, Heroes... Són les que em vénen ara al cap (n’hi hauria moltes més); sentir-les provoca encara com un reflex, una rememoració intensíssima del passat, una sensació gairebé gustativa.
Però a banda d’aquestes músiques amb efectes emocionals quasi elèctrics –químics, en el fons- n’hi ha d’altres que, sense saber ben bé per què, encaixen perfectament amb determinats moments de la vida. No penso ara en situacions importants, sinó en certs instants que semblen reclamar una música per acompanyar-los, un element poètic que els complementi.
Dilluns a la nit, sortia de sopar amb uns amics i conduïa pels carrers de la ciutat, buits de cotxes. L’afabilitat amical i les converses relaxades havien tingut en mi un efecte balsàmic, que culminava amb l’alliberament de la conducció nocturna per la ciutat. El lliscar de les rodes sobre el quitrà, l’atzar dels llums dels semàfors, la lluminositat dels rètols –absurds-, les històries imaginàries de les figures disperses que veia aquí i allà: tot composava un món suau i agradable, quasi oníric, que requeria alguna cosa més. La ràdio escopia insulsos debats futbolístics sobre un moment que reclamava poesia. I crec que demanava la veu –aparentment tènue però profunda i dura- d’una fràgil poetessa de Nova York. Suzanne Vega, Marlene on the wall.



A mitjans dels anys 80 tenia un vídeo (beta), que havia gravat de no sé quin programa de televisió, amb clips de Suzanne Vega. Crec que no havia tret encara Solitude standing, amb la meravellosa, encara que gastada, Luka. Una cançó que em deixa sempre un nus a l’estómac.

28.9.12

Zweig sobre Montaigne

Seria artificiós encasellar Montaigne entre els poetes i els pensadors que han lluitat amb la paraula per la llibertat de la humanitat. No disposa de l'eloqüent diatriba ni de la bella embranzida d'un Schiller o un lord Byron, ni de l'agressivitat d'un Voltaire. Montaigne hauria somrigut davant la idea de voler transferir a d'altres, i menys a les masses, quelcom de tan personal com la llibertat interior, i des del fons de la seva ànima odiava els reformadors professionals del món, els teòrics i expenedors d'ideologies. Sabia de sobres que ja és una tasca immensa per si sola la de conservar la independència interior. De manera que restringeix la seva lluita a l'acció defensiva, a la defensa d'aquell baluard més recòndit que Goethe anomenava la ciutadella i l'accés a la qual no permet a ningú. La seva tècnica i la seva tàctica consisteixen a mantenir-se exteriorment el més discret i més dissimulat possible, a anar pel món amb la disfressa per trobar el camí cap a ell mateix.
En realitat, doncs, Montaigne no té això que solem anomenar una biografia. Mai no va causar estranyesa ni indignació, perquè no es donava importància ni sol·licitava auditori ni aplaudiments per a les seves idees. Exteriorment semblava un burgès, un funcionari, un noble, un catòlic, un home que complia amb les seves obligacions ciutadanes amb senzillesa, un home que per al món exterior adoptava el mimetisme de la discreció per tal de poder així desplegar i observar el joc de colors de la seva ànima amb tots els seus matisos. Sempre estava disposat a manllevar-se, mai a donar-se. En qualsevol circumstància de la vida es reservava el millor del seu ésser, allò que li era més propi. Deixava que els altres parlessin, s'agrupessin en colles, llancessin invectives, prediquessin i fessin ostentació, deixava que el món seguís els seus camins esbojarrats i embrollats, i tan sols es preocupava d'una cosa: de ser assenyat ell mateix, humà en una època d'inhumanitat, lliure enmig d'una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d'ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s'estranyessin que no s'obrís el pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l'envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perserverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l'ombra en l'única tasca que ell mateix s'havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia.

Stefan Zweig, Montaigne 

18.9.12

Les boulevards de ceinture


Després del mal gust de boca de El lugar de la estrella –atribuïble més a l’execrable protagonista que a la història en si i al seu creador- m’ha caigut a les mans un altre Modiano. Bé, seria més correcte dir que el vaig anar a buscar jo, a les prestatgeries d’una llibreria de vell de Bécherel, enmig d’altres elegants edicions de la Blanche de Gallimard.
Publicat l’any 1972, quatre anys després de La place de l’étoile, Les boulevards de ceinture continua la immersió en les aigües tèrboles dels anys de l’ocupació alemanya i en l’opulència sòrdida dels personatges que en treien profit, però mostra clarament un canvi de to a l’hora d’explicar la història i dibuixar els ambients i els personatges. La cruesa ha desaparegut -o s'ha desdibuixat- i, com en el millor erotisme, s’insinua més del que es mostra.
No cauré en la temptació de fer una crítica de la novel·la –no en sé i sempre n’he volgut fugir-, però no em puc estar d’expressar la meva admiració per l’enorme capacitat que té Patrick Modiano de crear ambients i atmosferes. I parlo de crear i no de descriure, perquè les descripcions són pràcticament inexistents a la novel·la, però Modiano ens porta, amb la destresa de la seva escriptura i de les seves el·lipsis, a uns escenaris que sentim extraordinàriament vius. Així, tal com feia, per exemple, a Dans le café de la jeunesse perdue amb alguns escenaris parisencs o a Voyage de noces amb la Costa Blava, ara ens situa de forma magistral en un antic poble d’estiueig de Seine-et-Marne, ara en mans d’aquesta mena de gàngsters del col·laboracionisme. En els passeigs nocturns d’aquests personatges podem percebre –una finestra que es tanca- el menyspreu dels veïns, la por que s’amaga darrere del silenci de la nit, la rectitud que l’indret ha perdut i de la qual només en resta l’austeritat dels casalots, el so de les campanes, la indiferència dels veïns. Poques vegades he sentit la necessitat, en la lectura d’una novel·la, d’aturar-me i reflexionar en aquell mateix moment sobre l’escriptura, el procés creatiu i la mestria de l'autor. Aquest n’és un cas.

13.9.12

El que queda d'un dia

El despertador em treu d’un somni intensíssim. He de deixar passar uns segons per sortir-ne del tot. Intento ara recordar-lo. Sóc amb J., amic de la infantesa, a Bordeus i li dic que el portaré a un lloc interessant. Hi anem amb el metro. És una mena de castellet renaixentista decadent, amb el jardí ple de bardisses i de gats. Sembla abandonat. Mentre perseguim un gat, surt algú del casalot i ens demana que fem rondant per allí. Li explico que jo havia treballat en aquell edifici fa una colla d’anys. Amablement, ens dóna la benvinguda i ens fa passar. La decadència exterior s’ha convertit en luxe interior. Les habitacions són una mena de despatxos silenciosos on hi ha gent treballant. Tots impecablement vestits. Els mobles són de fusta noble i a les parets, pintades de colors elegants –blau, granat, verd-, hi pengen quadres que recorden Constable. Ara som al Périgord i jo explico que per venir a treballar, fa uns quants anys, jo feia cada dia cinc-cents quilòmetres d’anar i cinc-cents de tornar. Sembla que totes les persones que hi ha ara centren els seus esforços en preparar el casament de la filla de la casa, d’alt rang nobiliari. M’ensenyen una sala on tenen preparats una mena d'impermeables per a tots els membres de les famílies reals europees, cada país d’un color diferent. Explico que, si no s’afanyen a casar-se, potser hauran de preparar un color nou. Una veu em talla, de males maneres, dient que això mai serà possible –m’ho diu en català perfecte, jo fins aleshores havia parlat en francès-. És la futura núvia, embarassada i amb un posat de ni-ni gens distingit, que seu espaterrada en un silló. Sona el despertador.

(Evidentment, si fos lector d’aquest bloc m’hauria saltat aquest relat absurd, però com que no en sóc em permeto escriure´l.)

Dino amb l’À. i parlem una mica de tot. Fem alta política de saló –o de menjador- i ens emplacem a fer realitat alguns plans sempre ajornats: el partit de la USAP a Perpinyà, l’escapada a Londres amb l’excusa del Fulham i una nova anada al paradís inacabable de Hay-on-Wye. Sí, sí, ja quedarem.

Rebo una invitació personalitzada a una visita especial que es farà al Hash Marihuana Cáñamo & Hemp Museum de Barcelona. Em sorprèn que me l’hagin enviat; no he tingut mai especial interès per aquest món. De debò.

Tornant cap a casa, veig una furgoneta amb la següent inscripció: Ens coneixem Espanya millor que ningú. D’entrada em sembla un tuning independentista, reminiscència de la manifestació d’ahir. Però no, és l’eslògan de la companyia DHL.

En arribar a casa, els nens m’expliquen el primer dia d’escola. Que si fer P-4 és de grans, que sí hem jugat a futbol amb un nen nou –terme curiós però indeleble al pas del temps-, que si el ratolí Martí està molt ben amagat, que si ara dino al segon torn... No puc deixar de pensar en les converses amb un pare que porta els seus fills a un col·legi d’elit –o suposadament d’elit- i com de diferents són les anècdotes que m’explica. I, enmig dels dubtes que em generen sempre aquestes qüestions relatives a l’educació dels fills i a l’ensenyament escollit, al final acabo preguntant-me quins nanos acabaran sent més feliços en la seva vida adulta.

Abans d’anar a dormir una estona de lectura conjunta: Charlie y la fábrica de chocolate. Magnífic Roald Dahl. Però crec que la història m’interessa més a mi que a l’À.

I les lectures, ara individuals, continuen amb els diaris de García Martín. Em quedo amb aquest fragment:

"No soporto los diarios", me decía Jesús Munárriz en Cáceres. [...] Abundan los lectores que son de la misma opinión. Yo, en cambio, lo que cada vez soporto menos son las novelas. Los novelones, mejor. Me parece que la novela es un género literario sobrevalorado. Le ocurre más o menos lo que le ocurría al poema épico de largo aliento en los siglos XVI y XVII. [...]
Me gustan los libros que se pueden abrir por cualquier página, los autores a los que les bastan unas líneas para hacernos meditar, soñar o llenarnos de melancolía. Soy de los lectores que prefieren la quintaesencia al fárrago.

A la nit, tornen els somnis vivíssims. Estiuegem a un poble molt petit, potser Garrigoles, i unes cases més enllà hi viu l’escriptor X. Dubto sobre la conveniència d’anar a visitar-lo. El despertador em treu de dubtes.

9.9.12

Paral·lelismes


A Becherel, bonic poble de llibres de la Bretanya, vaig comprar, entre d'altres coses, un conte infantil sobre la vida d'Anna Frank. És un conte traduït de l'anglès que, amb bellíssimes il·lustracions d'Angela Barrett i text de Josephine Poole, permet explicar als nens aquesta trista història.
Resulta interessant llegir, com d'una manera molt simple, s'explica l'adveniment del nazisme a Alemanya:
L'Allemagne, à laquelle on reprochait la Première Guerre mondiale, était obligée de payer des sommes colossales en compensation des graves dommages. C'était une sanction très lourde. Dix ans après la fin de la guerre, l'Allemagne était un pays ruiné. Il y avait un nombre considérable de chômeurs. Bien des gens ne mangaient pas à leur faim. Et tout le monde avait en memoire la richesse et la puissance de ce pays qui comptait parmi les plus grands du monde. De sorte que les Allemands ne tardèrent pas a éprouver un colère et une honte sans nom. Il leur faillait trouver un coupable, et c'est allors que les choses comencèrent à changer d'une façon très inquiétante pour les Juifs.
Crec que seria intel·ligent reflexionar -i Alemanya n'hauria d'estar especialment vacunada- sobre les conseqüències d'exigir a un país (o països), i als seus ciutadans, determinades càrregues humiliants i injustes.
Justament ahir el Telenotícies ens oferia un reportatge sobre l'embranzida del partit neonazi Alba Daurada a Grècia, amb una estimació de vot que ronda ja el 12%, i les seves accions al carrer. Resultava esgarrifós veure com aquests valents assetjaven i agredien els comerciants estrangers que vénien els seus productes al mercat. No posaré l'enllaç, però està penjat al youtube i resulta il·lustratiu veure-ho.

5.9.12

Tarda a Saint-Briac

 
Segurament el moment més ben aprofitat d'aquest estiu va ser l'estona que vaig passar assegut en un banc, davant de la platja de Saint-Briac-sur-Mer.
Molt possiblement mai hauríem conegut aquest indret si O., al jardí de casa seva, no hagués deixat caure el nom d'aquesta població, citant-lo com a lloc d'estiueig de la seva família. Hi ha moments, i aquest n'era un -O. al seu jardí amb una copa de xampany a la mà-, que saps que no has de deixar escapar una recomanació.
Així que una tarda qualsevol vam deixar-nos caure a Saint-Briac, que juntament amb Saint-Lunaire, són les dues perles que acompanyen el diamant més ostentós de Dinard. Hi havia aquest dia una marea exagerada que, a l'hora de la baixamar, s'havia endut el mar molt enllà. Les platges eren quasi buides i les barques -velers, majoritàriament- descansaven sobre el llot.
Vam fer un passeig per la sorra, recollint petxines i caragolines, i acabàrem asseguts en un banc del promontori de l'extrem de la platja, al jardí d'una antiga vil·la. Els nens es van quedar a la sorra, buscant tolls d'aigua on esquitxar-se i jugant amb tot el que trobaven en aquell món tan desconegut de les platges de l'Atlàntic.
Mentrestant, assegut al banc, no existia res més que aquell paisatge: l'herba dels jardins que es deixava caure fins al mar absent, les vil·les art nouveau amb les seves teulades agudes de pissara, els velers fent la migdiada sobre la sorra, el cel d'un blau quasi absolut... Podria haver estat només un paisatge bell, però era més que això; era difícil no sentir-se transportat a un món llunyà, idíl·lic, confortable, d'un altre temps. Un món idealitzat i literaturitzat, fals i inexistent, però dolç i còmode, com un paradís artificial. D'això n'hem escrit un article, esperem que vegi la llum.


4.9.12

Somnis

Quan en una obra literària, sigui o no de ficció, detecto el menor indici de que m'estan explicant un somni, automàticament busco el final del passatge per continuar la meva lectura, saltant-me el fragment en qüestió.

31.8.12

Anotacions

La tesi que afirma que per escriure cal viure es fa ben palesa aquests dies. En els últims tres dies cauen quatre o cinc poemes, un article que veurem si el diari publicarà, i les darreres entrades d'aquest bloc. Durant el mes de juliol, amb tot el dia ocupat en absurditats, sequera gairebé absoluta.

***

Escàs interès del diari davant les meves propostes de reportatges sobre una pintora russa, l'estada a Catalunya dels artistes europeus d'avantguarda durant la Primera Guerra Mundial i la relació entre el ceramista Artigas i Gallifa. Altre cop els llasts l'actualitat i l'interès social em passen pel damunt com un corró.

***

Veig Cuento de Verano d'Eric Rohmer. A diferència d'altres pel·lícules que havia comentat del cineasta francès, aquesta història m'hipnotiza des del primer moment. Per sobre dels bells paisatges, tan recents, de Dinard, Saint-Malo o Saint-Briac, del propi argument o de la forma d'explicar la història, sobresurt el personatge de Margot, que em captiva. Avui, a la piscina, li escric un poema.

29.8.12

Gallifa


T. m'ha recomanat infinitat de vegades que anés a veure l'exposició de Josep Llorens Artigas a la Pedrera. Mai m'ha interessat excessivament la ceràmica i el cert és que no li he fet cas. Ara me'n penedeixo.
Ahir vàrem anar amb el mateix T., que m'ha deixat el magnífic catàleg de l'exposió, i amb l'À. a Gallifa, on Artigas s'establí durant les darreres dècades de la seva vida. És curiós com racons tan propers ens resulten absolutament desconeguts. Vam recórrer la sinuosa carretera que, des de Centelles, s'enfila fins Sant Martí i, al capdamunt del coll, vam deixar a una i altra banda magnífics masos com el Pou o el Mas Blanc. Sobrevingué allí el record d'excursions juvenils: banys a les piscines de Can Miqueló, pedalades inacabables per les cingleres o l'estudi de les masies de la zona en aquells anys dolços del batxillerat. Seguírem després fins Sant Feliu de Codines, acaronant també pel camí Puigdolena -una altra visita pendent-, i arribàrem finalment a Gallifa.
La Fundació-Taller Artigas, que no és un museu sinó un espai de treball per artistes, era tancada però va valdre la pena conèixer el lloc. El genius loci ha estat sempre una obsessió per a mi i poques coses m'atreuen més que conèixer els llocs que han ajudat a concebre o modular l'obra dels artistes. El racó -i mai més ben dit, ja que així s'anomena el mas del ceramista- on treballà Artigas a Gallifa és d'una bellesa que ajuda entendre l'atracció de l'artista pel lloc. La vella teulada del mas, quasi sobrevolada per la petita església romànica de Sant Pere i Sant Feliu, les xemeneies de maó dels forns, la vista sobre les valls i les imposants cingleres... Tot plegat ens ajuda a entendre Artigas i ens el fa més proper.
Vam recórrer el caminet que, travessant un parell de torrents, passa just per sota del mas, sentírem el lladruc de gossos, l'À collí móres i figues (tot i sentir-se curiosament una mica decebut per no poder veure cap museu) i va ametrallar T. amb infinitat de preguntes. Tarda d'agost ben aprofitada i interès creixent per Artigas i la seva obra.

Foto de Francesc Català Roca trobada en aquest bloc sobre pessebrisme.
 

8.8.12

Tomàquets

Satisfacció, ahir, en collir els primers tomàquets a l'hort. L'olor tan característica de les tomaqueres impregnant les mans, la lluïssor de la maduresa dels primers fruits enmig de la verdor de les plantes i, sobretot, la sensació d'haver produït una cosa real i tangible. Acostumats a viure entre l'artificiositat de les tasques del dia a dia, la recompensa de la realitat i del lligam amb la terra. Com em deia avui algú: la terra, la família, els vincles més primitius són el reducte inexpugnable que tenim en aquests temps tan difícils.

31.7.12

Tarda plàcida de Jocs Olímpics

Per què els nedadors porten tots gorro? Com és que hi ha un senyor que controla cada carril? Per què es tiren a l'aigua abans de nedar? Quines trampes poden fer els nedadors? Què passa si un porter de handbol para la pilota amb el peu i entra a l'altra porteria? És gol? Ha passat mai? Què és més fàcil el handbol o el futbol sala? Per què no hi ha futbol sala a les Olimpíades? Com es fabriquen les medalles? Per què en Rafa Nadal mossega les copes? Per què no toquen l'himne del segon i el tercer classificats? Pot ser que tots els que pugen el podi siguin del mateix país? Quan medeix la piscina? Per què el Cobi se'n va anar volant amb un vaixell?

28.7.12

Pinyols

Veig de reüll, mentre recullo la cuina, un fragment d'un reportatge de la televisió sobre un restaurant multilaureat. El xef dóna l'oportunitat als cuiners en formació -nois joves- de proposar les seves idees.
N'hi ha un parell que fan un motllo de gelatina amb pinyols de préssec i després l'emplenen d'alguna cosa -suposo que amb gust de préssec, els plats de l'aigüera reclamen també la meva atenció- i acaben creant uns magnífics pinyols de préssec comestibles, idéntics als reals.
La idea em sembla fantàstica, d'una grandíssima creativitat, però al cap i a la fi el resultat no deixa de ser com aquelles reproduccions de les esglésies romàniques fetes amb escuradents o pedretes de riu. Tenen molt mèrit, però jo crec que ningú les compararia amb les esglésies originals. Doncs això, jo sempre em quedaré amb un bon préssec de vinya acabat de collir.
Trobo que aquesta cuina tan admirada del més difícil encara no deixa de ser el reflex del barroquisme de la nostra societat. Em recorda al joc dels Globetrotters o a les perruques rococós.

15.7.12

Distrets i descansats

Ja ha passat a la història aquell joc de paraules entre gerundis i participis verbals que va fer un eximi escriptor espanyol, en ser recriminat per pesar figues al Senat.
D’altra banda, m’ha fet sempre molta gràcia el cursi eufemisme que s’ha utilitzat tradicionalment en determinats cercles per referir-se a dormir: descansar. La senyora està descansant. Com si fos res de mal, dormir. Però, ja se sap, els pobres dormen i els rics descansen.
Escric això, perquè dissabte a la tarda, mentre tornàvem de Vic en cotxe, l’À. anava fent preguntes a la seva germana, que s’estava adormint a la cadireta. L’N. contestava com podia, fins que va dir-li:

- Ai, A., deixa’m, que estic distreta.

I, efectivament, al cap de pocs segons es va quedar distreta del tot.

13.7.12

Colagogs


No sé on vaig llegir que caldria aplicar a la lectura de diaris la lògica de l’aparellament i la seducció. És a dir, de la mateixa manera que no intentaríem anar-nos-en amb una noia (o noi, segons correspongui a cadascú, no és qüestió de sexisme) que no ens interessa pel simple fet de no trobar-ne una altra del nostre grat, tampoc hauríem de llegir un diari que no ens agrada únicament perquè no en tenim cap altre a l’abast.
Em sembla prou raonat, però alhora difícil de complir. En el meu cas, perquè tinc una certa avidesa a llegir qualsevol cosa que em caigui a les mans. I, de vegades –afortunadament poques- es tracta de determinants diaris esportius de la ciutat. I gairebé sempre la lectura d’aquests diaris m’acaba produint un efecte colagog.
He hagut de recórrer al google per recordar aquest terme que tant havia sentit en la meva època universitària però que ara tenia del tot perdut en la memòria. Un colagog és aquell producte medicamentós que estimula la secreció de bilis. Doncs això, la bilis futbolística es desborda quan un llegeix segons quines coses.
Primer, un reportatge relatiu a una sèrie de jugadors que esperen ser convocats per la selecció olímpica espanyola. Tots tenen un comú denominador. Fàcil d’endevinar: els colors. Alguna referència als jugadors del nostre equip –català, és trist recordar-ho- que han jugat amb aquesta selecció i que poden formar part de la llista? No. No existeixen.
Unes pàgines més enllà el diari es fa ressò de les declaracions d’un directiu del FC Barcelona. Manifesta que el dit a l’ull de Mourinho a Vilanova no pot quedar impune i afirma que els nens no poden veure com una acció així queda sense càstig. Em semblaria bé si no fos que els nens de Catalunya han vist cinc-cents programes especials a la nostra televisió pública sobre els gols de Messi (dos-cents, tres-cents, cinc mil gols, ja no recordo la xifra) en esl quals s’incloïa sense rubor el que va marcar amb la mà (*) al nostre equip. Tot un exemple. Així que, senyor directiu, deixi estar els nens tranquils i no els invoqui per als seus interessos partidistes. No en el nostre nom, que dirien aquells.
Així doncs, l’efecte colagog d’aquestes lectures és brutal. Ja no el recordava perquè quasi mai llegeixo aquests diaris. I els anomeno així perquè apareixen cada dia. Per res més.

(*) Recordar només que el gol marcat amb la mà va resultar inútil. Després va aparèixer Tamudo.

9.7.12

Escriure llibres

Comencem a llegir El llibre dels perquès, de Gianni Rodari, i aprofitem per repassar la ressenya biogràfica de l'autor que hi ha a la coberta. Entre d'altres coses, explica que va guanyar el premi de literatura infantil Hans Christian Andersen. Segurament és això el que li fa preguntar:

- Papa, qui és el millor del món d'escriure llibres?

Dubto, em quedo en blanc, no sé què contestar. Però respon ell mateix amb una altra pregunta.

- És el senyor Pla? (un altre dia explicarem perquè li diem el senyor Pla a Josep Pla).

Li dic que sí, que el senyor Pla va ser un dels millors del món d'escriure llibres, però que n'hi ha molts d'altres. I penso en com de difícil és la feina dels autors dels cànons.

30.6.12

Passatge Tubella


L'altre dia em va escriure l'À. parlant-me dels passatges de Barcelona i vaig recordar que fa uns mesos havia fet un parell de fotografies del passatge Tubella, a les Corts.
Fins fa molt poc desconeixia l'existència d'aquest bell indret. Vaig passar un dia en cotxe per un dels carrers que l'envolten i el vaig veure de reüll. Després vaig voler conèixer-lo i em vaig desviar un dia del meu camí cap a la feina per passar-hi. Era per Setmana Santa -crec que Dijous Sant- i hi havia poca gent pel carrer. Estava a punt de ploure i el gris del cel apagava els colors de les cases, però tot i així la seva bellesa era evident. Les fotografies, by blackberry, no són capaces de captar-la. Ni la bellesa del passatge ni l'evident bona vida del gat que en aquell moment era el seu únic habitant visible.

28.6.12

Nocturn

Ahir, a punta de mitjanit, mentre llegia al llit, amb les finestres de l’habitació obertes i les mosquiteres posades, vaig sentir un soroll a l’exterior, que em va semblar de pluja. Una pluja d’aquelles de les nits caniculars, de gotes grosses i escasses, que no acaba de quallar ni es decideix a refrescar una atmosfera excessivament estival. Però no, quan vaig treure el cap per la finestra, vaig poder comprovar que el brogit que sentia era del vent. Un vent també inapetent, càlid, desidiós, que movia les fulles dels arbres i es feia notar en el silenci nocturn, però que no deixava de ser un aliat de la calor imperant. La campana de l’església va tocar mitjanit i vaig seguir llegint uns minuts més, fins que la son es va acabar imposant a la prosa precisa i civilitzada d’Anthony Powell.


***

A la nit m’ha despertat la tos de l’N. Era una d’aquelles tos nocturnes infantils, que coneixem tan bé i que sabem inofensives, però que amb la seva persistència generen un malestar i un nerviosisme totalment inevitable. Eren quarts de cinc i a l’habitació, aleshores ja tancada, hi feia molta calor. M’he aixecat per anar a veure l’N. i donar-li un vas d’aigua i he aprofitat per obrir una escletxa a la nostra finestra. Desvetllat, m’he estirat al llit i m’he concentrat en escoltar els sons de la nit que entraven per la finestra. El vent seguia bufant i ara s’endevinava més fresc. De tant en tant, un cotxe passava rabent per l’autovia, deixant una fressa de motors i pneumàtics, que s’esvaia lentament. Un gall llunyà i excessivament matiner cantava, mig asmàtic. Però la major part del temps imperava el silenci, un silenci que no acabava de ser absolut i resultava una mica inquietant, com ho són sempre els pensaments que ens assalten a la nit. Mica en mica, però, m’anava vencent la son. Quan ha sonat el despertador, un parell d’hores més tard, m’he adonat que m’havia vençut del tot.

23.6.12

Antropocentrisme

Mentre estic ajupit lligant les tomaqueres, apareix l'N. amb un bolet a la mà. Pregunta:

- Papa, per què surten aquests bolets si no són bons?

22.6.12

A South Kensington


Vaig passar ahir per davant d’aquest edifici. Les fotografies, fetes a cuita corrent amb el mòbil, no li fan justícia. A aquella hora, la llum de l’horabaixa -tènue, tímida i molt més civilitzada que el sol emblanquinador dels migdies d’estiu- feia lluir el vermell dels seus maons. Aquest roig intens contrastava amb el blau contundent del cel.
Durant una època de la meva vida, que pintaria més aviat amb tonalitats de gris, passava sovint per aquí i la visió d’aquesta façana roja m’il·luminava. M’il·luminava perquè em feia pensar –el color, els maons, l’arquitectura- en Londres. I d’una forma especial en el barri de Kensington. En alguns racons del sud de Kensington, per ser més exactes: aquells carrers al voltant de l’estació de metro, més populosos i populars que els de la part septentrional del barri. Predominen en aquells indrets els edificis victorians de totxo roig, una mica tronats i industriosos, però d’una bellesa indiscutible. Aquest vell edifici de la companyia d’electricitat m’hi fa pensar molt.
Sempre penso que m’agradaria viure una temporada a Londres. M’hi veig en el dia a dia de la ciutat, caminant pels carrers enganxosos del Soho, entaforat en aquells passadissos obscurs del metro i refugiant-me després en la pau de Chelsea o Hampstead, tan poètica. Possiblement sigui una visió idealitzada de la ciutat, que se’m feia en aquells dies encara més idíl·lica, però a aquest edifici li tinc una estima especial. Retrobar-lo ahir, inesperadament, de camí cap a l’estació, em va donar una alegria. S’imposava amb tota la seva elegància davant la buidor de la plaça Malraux i el fons, ben contrastat, de l’estructura metàl·lica –parisenca en aquest cas- de la vella Estació del Nord i de la imatge llunyana de la torre Agbar. Gairebé com un vaixell imponent, de pavelló britànic, ancorat al port d’una ciutat mediterrània.


20.6.12

Horitzó

Em pregunta mentre, afortunats com som de viure aquest instant, mirem el mar des de les alçades de Cap Roig:

- Papa, algú ha arribat mai a l'horitzó?

16.6.12

La meva Barcelona


Rellegeixo algún capítol d'aquest llibre extraordinari -una autèntica joia- de Carlos Pujol que es diu Barcelona y sus vidas, i llegeixo aquest exercici que fa Andrés Trapiello a El País d'escollir alguns indrets del seu Madrid, i no puc resistir de fer alguna cosa semblant, amb resultats lògicament incomparables, sobre Barcelona. Però aquí estan.

El carrer d’Enric Granados

Conec algú a qui els amics diuen, amb sorna, que mai surt d’aquest carrer i que hi troba tot allòque necessita. Jo ho trobo comprensible: és un carrer ple de calma i amb una personalitat molt definida, dos ingredients cada cop més estranys en aquesta Barcelona hiperfranquiciada i turistitzada. I aquest caràcter també evoluciona al llarg del carrer, començant, a la part baixa que toca els murs de la universitat i el seminari, amb un cert to bohemi, artístic i estudiantil, i finalitzant amb una certa severitat burgesa i una mica britànica a mesura que s’enfila vers París, Londres i la Diagonal.
Amb el pas de les dècades, Enric Granados ha anat evolucionant i ha passat de ser un carrer trist convertit en aparcament de cotxes a paradís dels caminants, que no vianants (no m’agrada aquest terme tan administratiu) una mica solitaris.

 La rambla de Catalunya

Qui l’ha vist i qui l’ha veu! El carrer –bé, no sé si l’hauríem d’anomenar així- més bell de la ciutat, amb un pendent suau i digerible que crida al passeig i a la civilització, convertint-se a marxes forçades en feu de turistes omnipresents i omnipotents. Terrasses que proliferen arreu, oferint mediocritats a preus escandalosos, i velles botigues que tanquen per deixar pas a establiments inditèxics i parainditèxics, si se’m admeten els neologismes.
Però, quien tuvo retuvo, i, malgrat tot, resulta quasi impossible esborrar la bellesa noucentista d’aquesta rambla, on la felicitat es vesteix de capvespre de juny. És aleshores quan passejar, carrer avall i sentint com la fresca neix i la llum s’apaga, esdevé un dels grans plaers d’aquesta ciutat.

 Les llibreries de vell del carrer Aribau

Són poques, cada vegada menys, però encara mantenen la tradició de la seva presència en aquest barri, a redós de la universitat. Fa temps que no m’hi perdo, però encara tinc ben viva la sensació de caminar, ben de pressa, Aribau avall amb la coïssor de la promesa d’unes troballes que mai s’acaben de materialitzar.

 El carrer d’Aiguafreda

Hi ha una expressió, gastadíssima en un determinat àmbit, que detesto, però que en aquest cas no puc deixar d’utilitzar. Així doncs, diré que el carrer d’Aiguafreda és, com no podia ser d’una altra manera, un dels més bonics de Barcelona. I no podia ser d’una altra manera perquè porta el nom del meu poble, però és indiscutible que, objectivament, es tracta d’un carrer preciós.
Carreró d’horts, gats, pous i buguenvíl·lees, la ciutat aquí s’apaivaga i neix la il·lusió del poble...d’un poble de fa quaranta o cinquanta anys. M’agradaria poder viure-hi uns dies, a poder ser a la primavera o a l’estiu, i sortir al vespre a prendre la fresca, passejant-me amunt i avall, tot fumant, malgrat no ser fumador, una cigarreta.

La plaça de Sant Felip Neri

Si volgués ser una mica esnob diria que aquesta placeta, amagada i extemporània, ja no m’interessa des que apareix a les guies i comença a ser reconeguda com la més bonica de la ciutat.
I estic ben a prop de caure en aquesta temptació, a causa de la meva aversió al turisme massiu i al gregarisme, però quan hom es perd per aquests carrerons del Gòtic i acaba anant a parar a aquest bell racó –una mena de composició d’aigua, història i solitud- resulta impossible no caure rendit als seus peus.
La plaça de Sant Felip Neri exerceix d’imant amb la seva església tocada de veroles de la Guerra Civil, la seva font de ressonàncies italianes, la música dels crits dels escolars i l’elegància silenciosa de l’hotel de luxe discret.

El carrer de Petritxol

Il·lusió tardoadolescent lligada ja per sempre al record de la meva mare, que em descobria les galeries d’art, les xocolateries, els establiments d’una Barcelona càlida i popular que existia més enllà de l’Eixample. Petritxol, que recordo sobretot en època hivernal, vestit amb la llum ambarina dels fanals, se m’obria com un món distint a la Barcelona burgesa i quadriculada que coneixia, un món a mig camí dels contes de Nadal de Dickens i les històries vitals i una mica xarones de Rusiñol i la seva època.
Sempre ple de gent i de vida, impermeable –sembla-a l’uniformisme imperant i girant al voltant del refugi de la Sala Parés, el carrer de Petritxol manté la il·lusió de la Barcelona dels artistes amb barba i barret d’ala ampla, que giraven els ulls a París però tenien els peus ben arrelats a la seva terra.

 El passatge de Mercader

No és ni de bon tros el més bonic de Barcelona. No té edificis singulars ni jardins extraordinaris. Passa més aviat desapercebut enmig de l’Eixample. Però és el passatge que sento més proper i per on passo encara ben sovint.
L’antic museu de la medicina, tancat, les botigues d’antiquaris, tan angleses, un restaurant de nom ampul·lós, una atractiva botiga de decoració i alguna botiga de roba, un xic extemporània, constitueixen el meu camí per arribar a la Central, la millor llibreria de Barcelona i una de les millors -diria- d’Europa.

12.6.12

Puzzles

Algunes vegades m'ha caigut a les mans un puzzle, però no he tingut mai la paciència necessària per acabar-lo. Aquest tipus d'entreteniments -puzzles, sudokus, solitaris-, més que relaxar-me, m'enerven. Sempre penso que podria està fent alguna altra cosa de més profit. És una qüestió molt personal, segurament una raresa, però és inevitable: no m'agraden els passatemps ni els jocs de sobretaula. En el cas concret dels puzzles, més d'una vegada he intentat encaixar peces que, a priori, semblaven complementàries però que a l'hora de la veritat no acabaven d'unir-se del tot. I en algun moment, fent força, semblava que podien arribar a quadrar, però finalment la tensió física era evident i l'autoengany manifest.
Em temo que a la vida, de vegades, ens passa una mica al mateix. Ens trobem en situacions i entorns que ens sembla que podem arribar a forçar o dominar i, finalment, veiem que, ni amb tot l'esforç, encaixen amb els nostres trets o amb la nostra manera d'entendre la vida. Creiem -o ens forcem a creure- que acoseguirem una quadratura, però al final hi ha una peça que, per molta voluntat i força que hi posem, acaba fent aquella mena de tensió que fa saltar pels aires les altres peces del puzzle. I llavors, capcots, no tenim més remei que reconèixer els nostres errors i tossuderies, i tornar a buscar unes altres peces per recomençar un trencaclosques que no pot quedar mai inacabat.

9.6.12

Si no pots vèncer l'enemic, uneix-t'hi

Plora desconsoladament i es queixa, sanglotant, perquè el seu germà tota l'estona mira futbol i no li deixa veure els dibuixos, però no passen ni tres segons que, amb veu d'absoluta normalitat, li pregunta:

- A., quant van?

6.6.12

Diaris

Per raons que no vénen al cas vaig trencar ara fa un any la meva rutina de llegir diaris. És un fet que constato sense cap orgull ni esnobisme, més aviat amb una certa recança. Però el cert és que no els trobo gaire a faltar. Per sort o per desgràcia, les notícies ja m'arriben per altres camins i si se m'escapen bons articles, que abans estimava tant, no em sap tan greu com podria pensar. Segurament perdo aquell pols del món que només aporten els diaris, però, de quin món? Sempre m'ha agradat fer unes hores de cotxe cap al nord, creuar una línia més real que imaginària, i constatar com aquest món s'esvaeix, es volatilitza i se'n dibuixa un altre de diferent. I aquest món esdevé balsàmic pel sol fet de ser distint.Recordo també, ara que la corda s'ha tensat fins al límit, que molts del qui pontificaven a les pàgines dels diaris ara fan aigües i els més honestos tenen més dubtes que certeses. Els arguments giren en un cercle sense fi, viciós, que es fa cada vegada més aparent.
Em porta això al nihilisme periodístic? No. Segueixo llegint amb fruició un diari -dels bons- si em cau a les mans, però amb un punt d'escepticisme, distància i indolència. Recordo ara el suplement de diumenge passat d'un diari de prestigi. Previsibilitat absoluta en els reportatges; fredor total. I no parlem d'aquells que pretenen baixar a l'arena d'allò que interessa realment a la gent. Aparcar gratis en la playa será este año más difícil és el titular de portada -no menteixo- d'un gratuït d'avui. Mentre l'observo en mans d'una senyora, al metro, penso que per si sol explica totes les crisis: econòmiques, socials i morals.

31.5.12

Amb l'abric de llana

No entenc gens d'economia. No en sé ni un borrall, que deia Josep Pla, però sí que tinc una certa memòria, per això he anat a buscar un llibre que vaig llegir fa anys, Economia liberal per a no economistes i no liberals de Xavier Sala i Martín (de l'any 2001) per recuperar el que l'autor anomena paràbola de la roba única. Val la pena citar-ne alguns fragments:

El continent és força gran i es diu Europa. Al nord normalment hi fa fred i al sud normalment hi fa calor... Durant gran part de l'any, al nord porten abrics de llana de talles grans i al sud van amb pantalons curts de talles petites... Un bon dia els països d'Europa decideixen aprovar l'acta de la roba única, segons la qual tothom haurà d'anar vestit de la mateixa manera... El problema de les talles s'intenta solucionar obligant tots els membres a fer un règim d'un parell d'anys (els criteris de Maastricht)... Es crea el Centre Europeu de la Moda o CME per tal que prengui les decisions comunes per a tots. Com que a Europa els del nord tenen més poder que els del sud, es decideix adoptar l'abric de llana...
El problema arriba al mes de març, quan al sud d'Europa comença a fer calor mentre que al nord encara fa fred. Els del sud volem que Europa es posi la roba d'estiu però els del nord diuen que no. L'arribada de la primavera simbolitza l'arribada d'una crisi al sud d'Europa. El fet de no poder canviar de roba simbolitza que els països del nord (que seran els peixos grossos del nou BCE) no tindran cap mena d'interès a ajudar els companys del sud a superar la crisi.

I bé...

25.5.12

Solitaris i tranquils

Magnífic i encertadíssim el text d'Andrés Trapiello ahir a Hemeroflexia arran de la presentació d'un llibre de Nigel Dennis -a qui desconeixia- sobre Ramon Gaya.
Conté el text en qüestió un parell de cites extraordinàries: de Bergamín (El hombre no piensa más que cuando está solo) i de Pascal (Tout le malheur de l'homme vient de ne pas savoir se tenir tranquille dans sa chambre), una referència als solitaris nietzscheans i als pájaros solitarios de Gaya, i una punyent visió sobre l'hispanisme (se parece cada vez más  a un tiovivo loco cuyos jinetes fuesen los del Apocalipsis), que comparteixo a la vista del posat de determinats personatges d'aquest món, que semblen haver nascut per obrir els ulls a la veritat del país -la seva veritat- als pobres mortals ignorants que l'habitem.

21.5.12

Ser poeta segons Renard

Renard es dibuixa en el seu dietari sincer, enginyós, escèptic, punyent. Deuria ser difícil de tractar, com antipàtic resulta a vegades en la lectura. Escriu, això sí, veritats com punys. Aquesta anotació, del 2 de gener de 1890, és una de les meves preferides:

Se puede ser poeta y llevar el pelo corto. Se puede ser poeta y pagar el alquiler. Aunque sea poeta, uno puede acostarse con su mujer. Un poeta, a veces puede escribir en francés.



18.5.12

Dinars

Vaig dinar ahir en un restaurant moderníssim del Born, el barri bobo per excel·lència de Barcelona. No m'agraden gaire aquests locals, carregats d'ínfules i que acostumen a ser servits per cambrers antipàtics vestits a joc amb la decoració del local. Tot i això, el local era còmode i sonava una música agradable. S'hi estava bé. Van arribar uns nois joves, protagonistes d'un programa infantil de televisió, i van fer gal·la de la seva expressivitat excessiva. Jo llegia Renard, però m'avorria una mica i vaig decidir agafar el Moleskine i provar d'enfilar un poema que em rondava pel cap des de feia dies. Sonà llavors New year's day d'U2 i els versos van començar a fluir amb insospitada facilitat. Fou un moment especial, molt ben aprofitat, feliç. Precisament sobre aquests moments en què tot conflueix per fer-nos feliços tractava el poema.



***

Avui he dinat amb l'amic X. Feia temps que no ens vèiem així, amb una certa calma. Som amics des de fa temps, però a vegades cal que avanci la conversa perquè vagi creixent la confiança. I així ha estat. No és que ens hàgim fet confidències però sí que hem pogut aprofundir una mica sobre la nostra visió de la vida. Habitualment costa trobar l'entorn i l'interlocutor per parlar d'aquestes coses. Res de filosofies ni de metafísiques però sí transcendir una mica la superficialitat d'aquest món en què tot gira al voltant de l'actualitat, la immediatesa i el materialisme. I resulta balsàmic, gairebé curatiu, poder fugir-ne de tant en tant. Al final, m'ha parlat del que escric aquí i, tot murri, ha ironitzat sobre el protagonisme que van adquirint els ocells en aquests papers. La veritat és que no me n'havia adonat, però té raó. M'ha fet gràcia el comentari. A partir d'ara pensaré en ell cada vegada que faci sortir un ocell.

10.5.12

Aiguafreda s'éveille

Le café est dans les tasses
Les cafés nettoient leurs glaces
Et sur le boulevard Montparnasse
La gare n'est plus qu'une carcasse
 
Il est cinq heures
Paris s'éveille
Paris s'éveille

Les banlieusards sont dans les gares
A la Villette on tranche le lard
Paris by night, regagne les cars
Les boulangers font des bâtards

Il est cinq heures
Paris s'éveille
Paris s'éveille

Aiguafreda es desperta una mica més tard. A quarts de vuit, quan surto de casa per anar cap a l’estació, amb prou feines veig ningú. Això sí, només obrir la porta del carrer sento els crits estridents de les orenetes, a mig camí entre el brunzit i el xiscle. I em pregunto per què aquests ocells viuen, ja des de primera hora, en un estat tan evident d’excitació, fent acrobàcies i xisclant a tothora. Jo, si hagués de tenir tractes amb ocells, em refiaria molt més dels pardals, més entenimentats i terrenals, o de les pasqüetes, que tenen un aire de senyor dels anys 20.
Dono els primers passos pel carrer i saludo el veí, que s’espera fumant assegut a l’ampit de la finestra. Una mica més enllà, veig de reüll algú que treu diners del caixer i, carrer avall, avanço la guàrdia municipal, que somriu amablement.
La plaça Major és ben deserta, poblada només d’un aire matinal de maig, agradablement fresc. Els diaris del dia, també frescos, esperen en paquets l’hora de ser venuts. En aquests moments resulta agradable caminar pels carrers del poble, amb tots els detalls a l’abast de la mirada. Em fixo en una finestra mig oberta, en l’ornament d’una façana, en les herbes que pengen d’una teulada, en la Marededéu de l’urna de la plaça, que dóna serenor. I la música estranya de les orenetes només s’interromp pel so sec d’una persiana que s’obre o pel motor d’un cotxe que circula apressat per la carretera propera.

-¿Qué? ¿Hoy también a pie?

Al capdavall del poble em trobo a P., i li responc que sí, que a peu, tot encongint-me d’espatlles. I quan sóc una mica més cap enllà, m’adono que m’he oblidat d’expressar-li el meu pesar per la derrota d’ahir del seu equip de futbol en una final i de desitjar-li tota la sort en la que han de jugar properament.
Vaig pensant en tot això mentre creuo el vell pont, sobre la riera crescuda, i m’esgarrifo en passar, gairebé a tocar del cap, sota les bigues de l’autovia, una autèntica excrescència que passa en aquest punt a fregar de les façanes de les cases i cobreix els horts d’una ombra inert. M’enfilo per la pujada que porta a l’estació, adonant-me que el progrés ha deixat una mica de banda alguns racons d’aquest barri de l’Abella, preservant així la bellesa humil d’algunes cases, amb els seus finestrals i llindars de fusta.
Ja a dalt del petit cingle de l’estació, el sol emergeix del tot darrera les muntanyes de la Calma, inundant de llum aquest indret. Una noia neteja els vidres de l’estació amb un drap i un esprai, mentre les taules de metall llueixen –gairebé enlluernen- per l’acció dels raigs de sol, competint amb brillantor amb els rails infinits, que tenen una aparença de mercuri solidificat.
Possiblement aquests matins de maig siguin els més bonics de tot l’any, penso, mentre m’espero a l’andana i m’adono que, estranyament, quasi totes les cares em resulten desconegudes. I, segons com, tot i enyorar aquells temps en què els personatges que es trobaven a l’estació eren sempre coneguts – i quan venia el pare a recollir-nos amb el cotxe, sempre acabàvem acompanyant algú altre a casa- , resulta també còmode això de sentir-se estrany i anònim al poble on has nascut.

8.5.12

Lògica infantil

Conversa entre l'N. i jo mentre acabem de dinar:

- Papa, he fet un rodolí: la taronja és de color taronja.
- Home, això no és ben bé un rodolí. Per ser-ho, cal que siguin paraules diferents. Per exemple: l'esponja és de color taronja o la monja és de color taronja.
- Les monges no són de color taronja.
- Ah, no? I de quin color són? (Espero que em digui que de color gris o negre).
- De color "carn".

Aquesta resposta posa de manifest que els nens tenen una visió més primària i pura de la realitat, que transcendeix les convencions adquirides que tenim els adults. Ells pensen en una monja primer que tot com una persona com qualsevol altra, mentre que nosaltres anem directament als seus hàbits com a característica primera.
I això del color "carn" em trasllada directament a la infantesa, com l'olor a llapis o les bates de ratlles blaves. El color "carn" només existeix per als nens i va molt lligat a la dificultat de trobar-lo en els estàndards de color dels llapissos de color infantils. Jo encara recordo els conflictes i discussions que teníem a l'hora de decidir si pintàvem les cares i les mans de les persones de color rosa, taronja o, en alguns casos més sofisticats, salmó. El color "carn" estava -i pel que veig segueix estant- molt mal resolt.

6.5.12

Els bous de Renard

Començo a llegir una selecció dels diaris de Jules Renard. Només començar, a la primera pàgina, això:

El talento es cuestión de cantidad. El talento no se demuestra escribiendo una página, sino trescientas. No hay novela que una inteligencia mediana no pueda concebir, ni frase tan hermosa que no la pueda construir un principiante. Pero hay que empuñar la pluma, preparar el papel, ir llenándolo pacientemente. Los fuertes no dudan. Se sientan a la mesa, dispuestos a sudar. Llegarán al final. Acabarán la tinta, gastarán el papel. Esta es la única diferencia entre los hombres de talento y los cobardes que nunca empezarán. En literatura sólo existen los bueyes. Los genios son los más gordos, los que penan dieciocho horas al día de forma infatigable. La gloria es un esfuerzo constante.

I tot plegat sona com una d'aquelles veritats que, sabent-les certes, encara dolen més.

3.5.12

Crisi


Hi ha formes molt diferents de sentir la crisi. Patir-la realment amb totes les seves conseqüències i drames -atur, deutes, desnonaments- o sentir-ne alguns efectes lleus i impregnar-se, això sí, d'un clima general de desànim i pessimisme. Per a qui es troba al primer grup, els climes i els estats d'ànim del segon els deuen resultar irrisoris, per no dir insultants. Però la realitat, i la tendència a la infelicitat de l'espècie humana, resulta molt tossuda. I l'afortunat sempre tindrà motius per sentir-se desafortunat.
Possiblement l'art sigui el reflexe més avançat del sentiment dels individus i les societats. I els artistes acostumen a ser extraordinàriament receptius i permeables al món i a la realitat que els envolta. Cada època produeix la literatura i l'art que correspon al seu moment històric i, sobre tot, al pols moral i anímic del moment.
No és que em consideri, ni molt menys, un artista, però a l'hora de venir a un quadern com aquest a escriure resulta difícil abstreure's de la realitat quotidiana i del seu sentiment moral. No en va, i malgrat no ser stendhalià, crec fermament en allò del mirall al marge del camí. Així doncs, és difícil que la pluja fina del dia a dia i els seus noticiaris no acabi deixant xopes aquestes pàgines.
Però el món -l'autèntic- també és molt tossut i acaba imposant la seva veritat. Dimarts pujàrem caminant a Sant Segimon des de Coll Formic. El dia abans havia plogut amb força i l'aigua regalimava pertot. El sol s'amagava de tant en tant darrera d'uns núvols negres, amenaçadors i antipàtics, que ens enfredorien, però quan sortia brillava ja amb força de maig i feia lluir els colors. Primer de maig, dia de colors: banderes roges i flors blanques de muguet. Jo, em quedo amb el blanc del muguet. Travessàvem rierols i torrenteres, agafant l'N. a coll, mentre l'À. saltava feliç. Les flors de la ginesta encara no havien començat a despuntar i les primeres fulles dels faigs mostaven el seu verd més tendre. Els prats semblaven esperar un poeta romàntic -Keats o Wordsworth, com a mínim-capaç de cantar tot el que oferien.
I de cop vaig sentir que allà dalt, en aquelles muntanyes, la crisi no era enlloc. Això pot semblar una solemne xorrada, per no dir una indelicadesa imperdonable, pels patiments reals que arriba a suposar. Però també era una realitat objectiva. La natura explotava amb la seva màxima bellesa, aliena a tots els nostres artificis. Seguia el seu curs, com cada any, com cada segle, transcendint el nostre limitat món quotidià. I aquesta era una veritat indiscutible. Una veritat potser inútil, que no ens consola de res, però que, si més no, ens obre una mica els ulls.

28.4.12

Anotacions

Un amic amb criteri ben format per aquestes coses m'escriu que, salvant alguna excepció, els aforismes li diuen ben poc. M’alegro de rebre aquest comentari, perquè sempre havia pensat més o menys el mateix, sense atrevir-me a afirmar-ho amb veu alta i absoluta certesa.
I bé, a la manera aforística, podríem dir que els aforismes són una mica com els petards: n’hi ha de més o menys potents, tots generen l’agitació de veure la metxa encesa i tenen l’efecte innegablement aparent de l’explosió, però després, què ens deixen?

***

Passant amb el tren em fixo en una de les estacions i li veig una certa aparença de xalet suís, per l’agudesa de la seva teulada, el color de les bigues de fusta i els acabats de la façana. I penso en la il·lusió –amb bones dosis de comicitat- que aquesta línia fèrria de trens tan imprecisos tingui alguna cosa de suïssa.

***

Al tren, quan puja una noia guapa, un sempre té la inofensiva esperança de que s’assegui a prop –al davant, a poder ser- per poder tenir un bell estímul per aixecar de tant en tant la vista del llibre. Normalment acaben passant de llarg, però el pitjor de tot succeeix quan s’asseuen al costat: bellesa propera perceptible però visualment inabastable.

***

Rellegint Locuras sin fundamento he de fer l’esforç de no venir contínuament a aquest quadern i anar transcrivint fragments i anotacions. Per mostra, aquesta meravella de veritat i poesia:

Cada noche, al pasar junto a la habitación de mis hijos, oigo un temblor de vilanos en el aire y el compás de los sueños. En ese momento por nada ni nadie me cambiaría. Ni la mejor de las novelas ni la más valiosa de las obras vale lo que valen esos breves momentos.

I si algú té el volum a mà, que em faci el favor d'anar a la pàgina 229, on s’inicia un episodi sobre la visita a un parc londinenc, que, sens dubte, els antòlegs del futur no deixaran escapar.

***

I ja que parlem de parcs anglesos, veig una merla al jardí de casa, passejant sobre l'herba. Pla va retratar magníficament les elegants merles dels squares anglesos. I potser per això, em fan pensar sempre en un senyor magníficament vestit de negre, amb el toc de color del seu bec taronja i la silueta una mica arrodonida pel confort d'una vida reposada.
En canvi, els estornells que corren per aquí tenen l'aspecte d'estar mal alimentats. Acostumen a anar en grup i fan sempre alguna malifeta, pròpia d'una educació poc cuidada o, potser, d'un cert rebuig a un sistema que no els accepta. S'han vestit amb un traje negre, però excessivament lluent i amb el toc poc agraciat d'unes taques al pit. Se'ls nota que no estan acostumats a portar-ne i van saltironejant d'un lloc a un altre, sense sentir-se còmodes enlloc.
De tant en tant, apareix també algun tord i alguna griva, vestits d'ocres menestrals. Aquests feinegen i van a la seva, sense fixar-se en el seu aspecte. Quan es troben, es pregunten per les coses del dia a dia: el temps, les caceres i poca cosa més.

19.4.12

Paisatge

De vegades, la visió d'un paisatge reconforta i actua alhora com a tònic i relaxant. És el cas del paisatge que hom veu des del tren, al vespre, després d'un dia llarg i difícil, en arribar a la Garriga. El sol, baix i tènue, s'amaga per ponent, però es reflexa a les finestres del tren i queda difuminat sobre la vista, de gran bellesa, que s'observa a l'altre costat de la via. A primer terme, uns camps d'oliveres, supervivents d'uns temps pretèrits, situats en una ondulació del terreny de pendent suau; més enllà la imatge quasi irreal d'una extensió de gallarets -pur impressionisme-; i al fons, el massís del Montseny, amb els contraforts tan ben definits que recorden les muntanyes de cartró-pedra de les maquetes dels trens elèctrics. És tot molt fugaç -també la imatge d'un bosquet d'alzines ennegrides per l'horabaixa- i ràpidament el tren s'endinsa a la població entre vells casalots modernistes convertits en escoles o residències. Però val la pena distrure's de la lectura per contemplar per uns moments aquest meravellós paisatge, amb vocació d'oasi i de resistent enmig d'un Vallès hiperurbanitzat.

16.4.12

Dolents

Aquest matí, acabat de llevar, la G. m’ha explicat que aquesta nit havia vingut l’À. i s’havia quedat una estona al nostre llit perquè havia somiat una cosa trista que feia plorar. El cert és que jo ni me n’he adonat, tot i que la nit de diumenge a dilluns acostuma a ser la que dormo pitjor de la setmana, però aquest episodi m’ha deixat un pòsit d’ansietat. Em semblen més inquietants les coses tristes que les pors a monstres, bruixes i altres elements propis dels malsons infantils.
Quan era al tren, i sabent que els nens ja s’haurien llevat, he trucat a la G. per saber si havia tret l’entrellat sobre la cosa que feia plorar i m’ha explicat que el somni en qüestió era l’atac d’uns dolents a la sortida d’una església de França, que ens disparaven i ens mataven a tots.
Bé, aquesta fantasia m’ha deixat més tranquil, tot i que és la constatació que hauré de canviar l’enfocament dels contes que els explico darrerament abans d’anar a dormir. Vam començar a Bordeus explicant unes històries d’acció i aventura ambientades a la ciutat, inspirades, i fins i tot plagiades, de Dumas, amb personatges manllevats -D’Artagnan i els tres mosqueters- i d’altres creats per a l’ocasió –la jove i bella Anne de Bordeaux, el vell comte de Rossignol amb el seu gos Bobó, el malvat cavaller de la màscara negra- i localitzacions també romàntiques: una mansió senyorial i amagada a la campagne boirosa, una cel·la humida a la riba del Garona... I moltes espases, cavalls, tresors... Potser ha arribar l’hora de buscar ambients i tons més plàcids. Del cavall de d’Artagnan a Platero.

(Després, al vespre, he fet unes quantes preguntes més i han sortit elements com la moto dels dolents, el caràcter contemporani del somni, la sortida de l'església... que m'han fet pensar que potser té més a veure amb les notícies d'actualitat que no amb les meves novel·les de fulletó.)