4.12.11

Font nocturna

No és cap hora, però ja és ben fosc. Només aquí i allà algun fanal crea reduïts espais de llum al seu voltant; una llum mig boirosa, quasi victoriana. El parc és pràcticament desert i tan sols s'albira de tant en tant alguna figura humana, caminant apressada, a la llunyania. Semblaria que caminar per aquests vorals solitaris, de vespre, hauria de fer respecte, quasi por. Hom recorda a més un crim estrident que va produir-se fa anys en aquest mateix parc, al quiosc modernista que se'ns apareix ara just al davant. Però no apareix cap sentiment de por, més aviat un cert alliberament i confort en recórrer al final del dia uns paratges solitaris que, per l'ocasio, s'han vestit del segle XIX que els va concebre. I la vista no se'ns en va a l'esquerra, cap a l'elegant quiosc, sinó que queda atrapada en la imatge de la dreta: la visió nocturna, gairebé màgica, de la font de la cascada.
A aquesta hora, l'aigua de l'estany té un color verd maragda fosc, que reflecteix alguna llum amagada, i pren un aspecte marí i encantat. D'ella apareixen les figures inquietants dels grifons, que donen al conjunt l'aspecte d'una il·lustració d'Arthur Rackhan. Més enllà, els diversos conjunts escultòrics, com figurants teatrals, i de fons l'estructura monumental de la font, coronada per l'àuriga d'un daurat apagat per la foscor de la nit. El silenci, només trencat per la música de l'aigua, acompanya aquesta escena. Mentre la contemplo, l'esplanada és ben deserta i només veig algú que, curiosament, s'enfila i es perd per les escales de la font. Resto només uns instants parat, impressionat per la imatge, però reprenc ràpidament el meu camí pel temor que algun fet inesperat trenqui l'encís del moment. Vull endur-me -i m'enduc- el record d'aquesta visió romàntica, mitològica, celta.

Cap comentari: