17.11.11

L'estrella del pastor

Surto de fosc de l’edifici on treballo. La realitat em rep amb un alè d’aire fresc i reconfortant, acompanyat de la visió d’una lluna brillant, quasi plena. Al seu costat, en el cel nocturn, llueix amb gran intensitat un petit diamant. La seva lluminositat, fixa i poderosa, sense oscil·lacions, l’identifica clarament com un planeta. Un lucero que diuen en castellà, bell nom de ressonàncies poètiques.
No es veu cap més llum al cel i això em fa pensar que es tracta de Venus, l’estrella primera, l’astre més brillant. I recordo que fa pocs dies vam aprendre que en francès, a aquest planeta que brilla amb lluentor extrema a l’alba i al capvespre (el lucero del alba), se’l coneix com l’etoile du berger. I aquest nom potser no té el fàcil folclorisme metafòric dels luceros –tan comparats amb uns ulls femenins- però té una bellesa més atàvica i rural: l’estrella del pastor que ens fa pensar també en l’estel de l’Advent.
Però en arribar a casa sento que en la secció de meteorologia d’un informatiu de la televisió es parla de la bonica imatge que pot veure’s aquests dies al cel, amb la lluna i Júpiter junts. I tot i recordar-me això que fa unes setmanes vam poder veure amb els nens els satèl·lits de Júpiter amb el vell telescopi de la meva infantesa –una imatge molt primitiva, com la que va veure Galileu fa uns quants segles-, em sap greu la meva equivocació. No tant per haver confós la sensual deessa de l’amor amb el promiscu capitost dels déus –mai m’han interessat els excessos de la mitologia clàssica- com per la incapacitat de reconèixer l’etoile du berger, com hauria estat capaç de fer el més humil home de camp de les generacions que ens han precedit.

Cap comentari: