30.11.11

Passeig matinal

Surto de l'estació de tren i, deixant enrere l'Arc del Triomf, camino passeig Lluís Companys avall amb la certesa que aquesta breu caminada matinal resultarà el més valuós del dia; que en la difícil jornada que comença seran aquests instants l'únic oasi de tranquil·litat. I així decideixo extremar l'atenció per aprofitar cada detall, assaborir-lo en el moment ipoder re viure'l també després escrivint aquesta anotació. I en aquest estat d'alerta prenc nota de la visió llunyana dels arbres del parc de la Ciutadella, que la lleu claror de l'alba encara no ha vestit de color. I de la visió, també en blanc i negre i a contrallum, del Castell dels Tres Dragons, coronat per les seves excelses punxes modernistes, de vidre i ferro. El sol, molt baix encara, s'endevina en un Llevant llunyà. Més a prop, els fanals decimonònics i guarnits del passeig, fan companyia a les palmeres, que donen un aire mig colonial mig valencià a l'indret. A mà esquerra, unes bastides amaguen el vell Palau de Justícia, borbònic i extemporani mentre a mà dreta l'horrible edifici dels jutjats resta desert i tancat. Observo especialment aquesta baluerna dels anys cinquanta -abandonada, amb les portes tapiades i algunes finestres trencades- que sempre m'havia semblat espantosa i ara li trobo una certa gràcia, amb la seva arquitectura soviètica i dictatorial però alhora característica i personal. I em fixo en el detall d'una mena de baix relleu que decora la part més elevada de l'edifici, una figura que no s'acaba de distingir però que ens porta a la ment l'estètica i el nom de països ja desapareguts: Txecoslovàquia, Iugoslàvia. I es curiós comprovar com fins i tot l'estètica acaba apropant a les dictadures, malgrat ser de signes contraposats.
Deixo enrera aquests edificis d'una Barcelona oblidada i, en certa manera, marginal i desconeguda, al mateix temps que aparco aquestes meditacions per emprendre'n d'altres de més prosaiques. Passades unes hores, enmig de rituals d'activitat i frenesí, la visió de l'amic P., que em saluda somrient i amb qui intercanvio tan sols un parell frases, resulta de nou un valuós i, en aquest cas inesperat, oasi en un dia que, certament, ha complert les expectatives inicials.

28.11.11

Festes, reunions

Dels diaris de Llop:

Una de esas fiestas de verano en que los participantes están convencidos de ser alguien por el mero hecho de estar en esa fiesta, cuando tendrían que mirar a su alrededor para saber que el mero hecho de estar en esa fiesta es un exagerado indicio de su propia vulgaridad.

Jo no vaig mai a festes, però sí que, en alguns casos, podria subscriure l'afirmació canviant festes per reunions.

24.11.11

Estranger

Vivir como un extranjero en la ciudad natal y como nativo en ciudad extraña: una elemental norma de higiene.


José Carlos Llop, Diarios 1986-1995

20.11.11

Sobre Cuaderno de Binissaida

De vegades, l'alegria i l'orgull s'imposen a la modèstia i la prudència. Això passa avui, així que enllaço aquest text d'Andrés Trapiello i reprodueixo el següent d'Inés Martínez, ambdós sobre el Cuaderno de Binissaida.

(a)brazada literaria

En el mes de junio de 2011, la editorial sevillana Los Papeles del Sitio acabó de imprimir y coser a mano Cuaderno de Binissaida, del catalán Àlex Figueras. Poco sabemos de este escritor (aparentemente) novel. Una rápida búsqueda en Google nos engarza con un blog escrito por él, cuya primera entrada está registrada el 17 de febrero de 2006 y la última, hace apenas unas horas. Poco tendría pues de novel este autor si no fuera por su propio empeño de guarecerse bajo esta condición.
Sólo con pasear los dedos sobre este cuidado libro impreso en papel verjurado de Antalis, del que se han hecho cien ejemplares numerados a mano, el lector podrá vislumbrar el verdadero alcance de aquel Encuentro de Binissaida, del que poca cosa se dice a título informativo, pues el cuándo y el quiénes aparecen intencionadamente velados. Es el enorme hilván en hilo de seda azul que despunta en mitad del libro lo que nos retrotrae a ese mar omnipresente, enmarcado por los tres majestuosos arcos de la concurrida galería, prometido pero casi inalcanzable, que tanto anhela Figueras. ¿Qué si no es metáfora de escritura en este libro? ¿No es sino un viaje iniciático el paseo de Figueras por entre esos muros de piedra seca claustrofóbicos en su búsqueda por la pulsión de su propio mar de escritura?
El autor hace gala de un buen dominio del lenguaje. Su estilo, descriptivo, sencillo a la par que elegante, y el engranaje equilibrado de los capítulos, empuja a una lectura pausada que deja con muy buen sabor de boca. Mas el lector querría más. No sólo más escritura, sino más Figueras. Porque el autor adolece de dos debilidades: la poca convicción en su valor como escritor y la mucha supeditación al maestro, velado en el libro tras una enigmática D., pero fácilmente reconocible en la figura de Andrés Trapiello, pues las referencias a él son constantes, como la alusión al salón de pasos perdidos cuando describe el pozo que ocupa el jardín de la majestuosa casa, la transcripción del poema E.D. que el escritor leonés dedicó a Emily Dickinson y el ocultamiento de la verdadera identidad de los personajes tras una inicial seguida de punto.
La primera de esas dos debilidades aparece en la página 14, cuando el autor se sorprende ante el hecho de que el personaje I. le reconozca ya en el aeropuerto de Barcelona como uno de los asistentes a Binissaida, sita en la isla de Menorca. “Es curioso, porque yo nunca habría imaginado eso si hubiera visto a alguien como yo”, escribe el autor. Esta inseguridad en su propio ser nos lleva a la segunda de las debilidades, cuando el escritor (porque Figueras, le guste o no, es antes escritor que lector) afirma que no concibe escribir sin leer, y que es incapaz de escribir cuando enlaza una mala racha de lecturas. Siguiendo la diabólica manía de escribir de Josep Pla o haciendo fe del dicho popular catalán Que el llegir no et faci perdre l’escriptura, yo aconsejaría a Figueras que derrumbe de una vez por todas esos muros de piedra seca que lo aprisionan y busque en libertad su propia voz en la escritura.
Es pues Cuaderno de Binissaida una hermosa brazada sobre el mar de la escritura. Pero todo buen nadador que se precie sabe que un día tiene que dejar atrás las enseñanzas del instructor y que una única brazada en libertad no lleva a ninguna parte, pues es la suma de ellas lo que permite sentir la extraordinaria sensación del agua deslizándose por la piel de la escritura. La abrazada que se regaló esta enigmática comunión de personas en Binissaida es pues punto de llegada pero también punto de partida del genuino Figueras que nos queda por descubrir.

18.11.11

Divendres

Impotència absoluta davant determinats funcionaments interns de l’administració, que converteixen la meritocràcia en una quimera irealitzable. Certesa absoluta de trobar-se davant de murs inamobibles. Josef K. en estat pur.
Alhora, sensació d’inici d’un estat gripal o similar. Pesadesa a les cames, picor al coll, ulls vidriosos, una beta al cap.
Decideixo, doncs, fugir cap a casa, passant abans per la Central i buscant el seu efecte terapèutic. Miro i remiro llibres però, estranyament, no en trobo cap que em demani que me l’emporti.
Surto a buscar el cotxe i passo per davant de Au nom de la rose, on compro un ram per la G. Tal vegada la bellesa antiga d’aquestes roses pugui resultar balsàmica. En sortir, es dibuixa una tarda que ja és més hivernal que de tardor. La llum que entra pels carrers de l’Eixample és molt tènue, fa pensar en el nord d’Europa. És una lluminositat que em recorda, no sé per què, a Bruges.
Ja al cotxe, poso una ràdio on sonen estàndards pop. Roxette, Blondie, Oasis, Black acaben de configurar un estat d’intemporal evenescència. Quan arribo a casa, encara no hi ha ningú. Solitud plàcida i reparadora.

17.11.11

L'estrella del pastor

Surto de fosc de l’edifici on treballo. La realitat em rep amb un alè d’aire fresc i reconfortant, acompanyat de la visió d’una lluna brillant, quasi plena. Al seu costat, en el cel nocturn, llueix amb gran intensitat un petit diamant. La seva lluminositat, fixa i poderosa, sense oscil·lacions, l’identifica clarament com un planeta. Un lucero que diuen en castellà, bell nom de ressonàncies poètiques.
No es veu cap més llum al cel i això em fa pensar que es tracta de Venus, l’estrella primera, l’astre més brillant. I recordo que fa pocs dies vam aprendre que en francès, a aquest planeta que brilla amb lluentor extrema a l’alba i al capvespre (el lucero del alba), se’l coneix com l’etoile du berger. I aquest nom potser no té el fàcil folclorisme metafòric dels luceros –tan comparats amb uns ulls femenins- però té una bellesa més atàvica i rural: l’estrella del pastor que ens fa pensar també en l’estel de l’Advent.
Però en arribar a casa sento que en la secció de meteorologia d’un informatiu de la televisió es parla de la bonica imatge que pot veure’s aquests dies al cel, amb la lluna i Júpiter junts. I tot i recordar-me això que fa unes setmanes vam poder veure amb els nens els satèl·lits de Júpiter amb el vell telescopi de la meva infantesa –una imatge molt primitiva, com la que va veure Galileu fa uns quants segles-, em sap greu la meva equivocació. No tant per haver confós la sensual deessa de l’amor amb el promiscu capitost dels déus –mai m’han interessat els excessos de la mitologia clàssica- com per la incapacitat de reconèixer l’etoile du berger, com hauria estat capaç de fer el més humil home de camp de les generacions que ens han precedit.

11.11.11

Misantropia

Arribo a l’estació just quan acaba de marxar un tren i encara falta una estona perquè arribi el següent. No hi ha ningú a l’andana i m’assec en el banc més llunyà a l’estació. Agafo el bell llibre per on camina el fantasma de Joseph Uber i començo a passejar per aquests versos, on habiten la pluja -que sona com les flautes tristes i els acordions-, els teulats de palla, els carrers deserts i els cafès morts.
I entre poema i poema bado una mica. Arraulit dins l'abric observo el cel matinal, d’un blau vestit amb núvols esfilagarsats com filots de cotó d’una fàbrica vella, les vies que obren el camí cap a l’infinit, els casalots que tenen encara les persianes tancades. De fons sonen les campanes de l'església.
Però s'acosta l’hora del proper tren i l’andana es va omplint. Assegut al banc, el tros de cel que abasto s’empetiteix, desapareix la perspectiva de les vies, els cants de Joseph Uber s’amaguen darrera de converses banals. Quedo atrapat enmig d’un laberint d’esquenes.

7.11.11

Ma nuit chez Rohmer





Segueixo amb els meus intents d’immersió en el cinema de la nouvelle vague amb resultats desiguals. Encara que això sigui possiblement una heretgia, he de dir que, globalment, la sensació és d’una certa indiferència. Més que allò de ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre’t però no puc, que canten Els amics de les arts, sovint el resultat és una certa fredor que t’envaeix quan apareixen els crèdits finals i t’adones que allò era tot. Potser cal seguir provant, com amb la tònica, encara que la tònica inicialment genera, amb la seva amargor, un cert rebuig i aquestes pel·lícules no. Més aviat, en molts casos, una melangia letàrgica d’aigua de Vichy. Curiosament, en literatura sempre he estat més partidari de les atmosferes que dels arguments, però en moltes d’aquestes pel·lícules trobo que amb els ambients, perfectament definits i dibuixats, no n’hi ha prou.
Aquest cap de setmana li ha tocat el torn a Mi noche con Maud, d’Eric Rohmer, i el cert és que m’ha semblat molt més sòlida que l’última i evanescent temptativa feta amb Claude Chabrol i que, he de confessar, em va generar una més que evident somnolència. Resulten bellíssimes en aquest film les escenes exteriors de Clermont-Ferrand: les imatges dels carrers amb els cotxes francesos de l’època, que tant m’agraden, la neu omnipresent, la vista panoràmica de la ciutat en una de les escenes clau, els recorreguts en bicicleta d’una de les protagonistes, els diferents plans de l’església durant les misses, les multitudinàries sortides de la fàbrica Michelin, els rètols lluminosos dels comerços, difuminats per la boira nocturna. I coincideixo en això, i en altres coses -alguns diàlegs també em van semblar indigeribles, plumbis- amb la crònica que va fer fa temps Compostela i que vaig recordar tan bon punt va iniciar-se la pel·lícula. Són aquests ambients, freds, nocturns, una mica opressius de la vida de província, i el contrast amb l’evident calidesa del personatge de Maud el més efectiu de la pel·lícula, encara que també l’argument de l’atracció i la contenció, que reapareix al final en l’escena memorable de la platja, li dóna un innegable valor.
Potser he arribat al punt d’inflexió i comença a agradar-me la tònica.

6.11.11

Televisió

Sintonitzo la tele de la meva mare i, curiosament, agafa el senyal de tots els canals de TDT excepte d'un: Telecinco. I no puc deixar de pensar que si això passés en tots els televisors d'Espanya, aquest país seria una mica millor.

5.11.11

Toulouse

(Sense text: només imatge i so).











2.11.11

Fent els deures

Tot i que no puc tenir ni una mica d’objectivitat, és indiscutible que la imatge resulta emotiva dins de la comicitat, d’aquelles que fan dibuixar un somriure d’orella a orella.
M’imagino la imatge vista per un estrany, des de les cases de l’altre costat del carrer. La llum de la tarda es va apagant, seguint la dictadura del nou horari hivernal, però els finestrals de l’habitació resten encara oberts. La llum d’un focus il·lumina la taula on l’À. fa els seus deures de llengua castellana. Tot transcorreria dins de la normalitat -la llibreta amb la pauta de dues ratlles blaves paral·leles, el llibre de text obert, els bolígrafs, el cercle de llum que dibuixa la làmpada- si no fos perquè qui copia las oraciones i les classifica en enunciativas, exclamativas o interrogativas va vestit de Batman. Sota la seva caputxa apareixen unes galtes que encara tenen el rosat de la primera infantesa. A aquesta vermellor hi contribueix sens dubte l’esforç de concentració de qui encara no té per mà els rudiments d’aquests treballs. Resulta entendridor veure l’esforç per conduir correctament el traç de l’escriptura, per organitzar els espais de les respostes, per ordenar els seus pensament. És l’aprenentatge en el seu estat més pur.
I així vaig observant en silenci l’escena des del seu darrera: la silueta negra d’en Batman amb el bolígraf recorrent lentament el quadern, l’altra mà aguantant-se el cap i el finestral, de fons. enfosquint-se per moments. I em ve al cap el record del dia en què els Reis van portar aquesta disfressa i, quan va ser l’hora de dinar, un Batman encara més infant es va menjar amb delit un plat de macarrons també amb el vestit de superheroi posat. Són aquestes escenes tresors que s’aniran fent cada vegada més estranys. El vestit negre de Batman es va quedant curt, com un dia es quedarà també curt l’ara inapel·lable refugi de la família. I no puc deixar de lamentar que, havent perdut ja la pàtria de la nostra infantesa, perdrem també irremissiblement el paradís de la dels nostres fills.