23.10.11

Profunditat de camp

Tinc des de fa dies un avís per recollir a correus un paquet de llibres i revistes, que m'arriba de Renacimiento. L'espero amb candeletes i, dissabte al matí, puc anar finalment a recollir-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i, després d'un repàs inicial, començo a llegir una revista de poesia. Hi trobo versos magnífics, simples i profunds, amb complicitat i sense hermetisme. La lectura, si no em guareix com els quadres de T., sí que em llima les arestes del dia a dia que s'acaben clavant en l'ànima.
Mentre llegeixo, l'N. va passant per davant meu, amunt i avall, de manera que la meva visió té dos camps, un de proper en la lletra impresa -tipogràficament impecable- i un de més llunyà en els moviments i jocs de la nena. Com si busqués una adequada profundidat de camp amb una càmera fotogràfica, intento copsar els dos mons, complementaris, i em trobo amb la mirada de l'N., que somriu amb picardia i em demana que estiri les cames, per asseure-s'hi a sobre, com fa sovint mentre llegeixo.
Observo la seva mirada mentre m'interroga i penso que no s'han escrit mai versos que valguin tant com aquest somriure infantil. Que mai cap lletra tindrà el valor d'aquests ulls.

Cap comentari: