8.10.11

Perpinyà





Perpinyà és una ciutat que no captiva d’entrada però que vas apreciant a mesura que la coneixes, com aquelles noies en què fins passat un temps no saps apreciar la seva bellesa. Per nosaltres serà sempre la ciutat on l’N., de molt petita, ens va fer notar, tot rient, que els coloms no tenen boca i mengen amb el nas. Això va ser dinant en una terrassa prop del Castellet. Quan hi passem no deixem mai de recordar-ho. Crec que aquesta facècia ens acompanyarà sempre.
Aquest dissabte, primer d’octubre, Perpinyà està magnífica: assolellada, amb una atmosfera neta i una temperatura extraordinàriament agradable per passejar. En arribar, recorrem un petit mercat de coses velles situat en un boulevard, sota l’ombra d’uns plataners. Mentre remeno llibres i andròmines, els nens juguen al voltant d’un sortidor que canvia contínuament la direcció, la forma i el dibuix dels seus raigs d’aigua.
Fem cap al centre, on les terrasses de la Rambla són plenes de gent dinant. Observem molts somriures: alegria de dissabtes i de bons dinars, a la qual ens sumem. Després, busquem el Museu Rigaud on hi ha una exposició sobre els Bardou-Job. El museu és sorprenentment tronat, amb la gràcia que no té la pulcritud dels museus de nova planta. La vetusta escala ens porta a les sales d’exposició. Més que el que s’exhibeix, resulta interessant la història que hi ha al darrera, tot el món que gira al voltant d’una família que es va enriquir amb la fabricació de paper de fumar (i que va resultar gairebé una obsessió durant l’escriptura del reportatge Castells de paper de fumar). Hi ha alguns bonics cartells de Mucha, de Jane Atché, de Jules Chéret, un Casas que no és dels millors i algunes obres de. Georges de Feure, pintor i il·lustrador d’un decadentisme evident que no deixa de sorprendre en l’entorn d’una família burgesa enriquida amb una certa celeritat.
Demano per comprar el catàleg, que segur que m’explicarà alguna cosa de nou dels Bardou-Job i de l’arquitecte Petersen, però els han acabat i m’adrecen a una llibreria propera.
Aquesta llibreria, Torcatis, situada en una casa de façana estreta d’un carrer igualment estret, resulta ser una sorpresa ben agradable. Hi havíem passat pel davant quasi sense parar-hi atenció i ens adonem del nostre error. S’hi pot passar una bona estona entre les seves prestatgeries ben assortides i organitzades.
En sortir, amb el catàleg a les mans, caminem una estona, flanejant pels carrers del centre, ben concorreguts. Una música, com ha passat sempre des dels vells temps d’Hammelín, ens crida irremeiablement. Timbals i una mena de gralles ens fan pensar inicialment en una celebració popular local però ràpidament percebem en la melodia un dring d’exotisme àrab. En arribar a l’origen de la música ens trobem, davant de l’ajuntament i enmig d’una gentada contemplativa, amb un casament moro. Utilitzo aquest terme sense cap connotació negativa, amb la normalitat amb què s’ha emprat durant generacions per anomenar, sense distinció, als àrabs i als nord-africans. Prefereixo la naturalitat d’aquest nom als eufemismes forçats de la correcció política.
En ser a l’ajuntament, suposem que es tracta d’un casament civil. També la forma de vestir de les noies que acompanyen la núvia dista molt del que nosaltres imaginem com a ortodòxia islàmica: faldilles curtes, sabates de taló, pentinats de perruqueria, maquillatge estrident. La núvia, amb un vestit blanc que deixa les espatlles al descobert i amb l’inevitable ram a les mans, somriu satisfeta. Els nois, mudats per a l’ocasió amb vestits foscos, camises lluents, pentinats que regalimen gomina i ulleres de sol molt ostensibles, s’abracen els uns amb els altres, riuen, es piquen les espatlles. Només les dones grans porten el vel i vesteixen de forma més tradicional. Alguns dels joves, nois i noies, es mouen al ritme de la música al bell mig del carrer, sense vergonya. La seva alegria es contagia amb facilitat. Uns quants badocs, entre els quals ens trobem, contemplem l’escena amb un somriure innocent dibuixat als llavis.
De sobte, les dones, joves i grans, expressen la seva alegria amb aquella mena de crit tradicional fet amb la llengua (gràcies a google i a la viquipèdia descobreixo que s’anomena zaghareet). Això, als sorpresos espectadors, ens acaba d’embadalir. Ens resulta extraordinàriament exòtic. Podrem explicar-ho i ens haurem estalviat les incomoditats d’un viatge a un país llunyà. Hi ha un moment en que l’udol s’intensifica per saludar una altra núvia i la comitiva que la segueix. La festa deu ser grossa.
Decidim, però, deixar de mirar i seguir el nostre camí fins la plaça de la catedral, que desconeixíem. El recolliment i la calma d’aquest lloc contrasta amb l’expressivitat de joia que acabem de viure. El sol trenca la simetria de les cases que envolten la placeta, amb façanes de maó, amples finestrals de fusta i balcons de ferro treballat, daurant només les d’un costat. Intentem captar aquest contrast amb la vella càmera Fed, mentre alguns individus solitaris, totalment aliens a aquesta dualitat, llegeixen el diari en una terrassa. Dues oliveres joves emmarquen la façana, modesta, de l’església, donant-li un toc inequívocament meridional. El campanar, coronat amb una armadura de ferro forjat, completa aquesta comesa i ens fa pensar en la sempre enyorada Provença. Perpinyà, la catalane, avui clarament més francesa que catalana, modesta, popular i, malgrat ser un adjectiu que s’ha convertit en suat i odiós, mestissa. No t’enyorarem perquè estaràs sempre allí, propera, a l’altra costat de la ratlla i de les Alberes.

Cap comentari: