30.6.11

Nocturn

Arribo de treballar tard, però l’N. no està adormida del tot, així que pujo a l’habitació sense fer soroll ni encendre els llums. La finestra és oberta, per deixar entrar la fresca. Ja és de nit i se senten els sons habituals dels vespres d'estiu: l’udol d’algun mussol, el raucar d’una granota, el brunzit dels cotxes de l’autovia. En la foscor de la cambra i de l’exterior, un llum llunyà projecta la meva ombra sobre la paret. És d’una gran i sorprenent nitidesa. Després d’un dia extraordinàriament intens, m’alleuja badar contemplant el meu estrany reflex a la paret, en la calma plàcida de la nit. Sobtadament, però, una ombra difusa i borrosa, oscil·lant, s’aproxima a la meva. Em giro amb inquietud i no hi ha res darrere meu; és només que el vent fa moure les fulles dels arbres i les projecta també sobre la paret. Dos elements separats que convergeixen en un mateix pla. Contrasta el moviment de les fulles amb la quietud de la meva silueta. Per tancar l’escena, irromp la fressa estrident d’un tren nocturn. No és el so habitual dels ferrocarrils de passatgers, és un tren de càrrega, sorollós i obscur. És força llarg i no té cap més llum que el de la locomotora. Avança imponent entre un autèntic túnel d’arbres. Fa pensar en aquella història que s’explicava fa dècades d'uns suposats trens que passaven de nit, carregats de residus nuclears. Mai no he sabut si era veritat. Un cop ha passat aquest tren, torna la normalitat de la nit. L'N. ja dorm i jo baixo escales avall. L'ombra despareix.

Cap comentari: