1.6.11

Castellnou dels Aspres

Castellnou és un petit poble del Rosselló, al peu dels Aspres. S’hi arriba per una carretera plena de revolts, caragolada com una cinta de gimnàstica rítmica. A la sortida d’un dels revolts apareix la vista del poble: un grapat de cases de pedra a recer del castell. En dies clars, assolellats i nets, el paisatge des d’aquest punt és espectacular, els colors vivíssims: el roig cuit de les teules, l’ocre suau de les pedres, el blau intensíssim del cel, les diferents tonalitats de verds tendres i primaverals. El conjunt resulta d’una gran harmonia, sobretot perquè està a redós d’un majestuós silenci, que l’empara. Aquest és el gran trofeu que ens ofereix Castellnou, el seu silenci.
Es podria dir que és un poble de postal, excessivament polit i cuidat. Podria dir-se també que és avorrit, mort. Però no seré jo qui ho digui. Tip dels excessos d’aquesta nostra metròpoli, entesa en el sentit més ampli, i del seu excés de gent, de soroll, de debat, de conflicte, Castellnou suposa un repòs. Cansat del brogit, l’agitació, les fletxes que venen d’aquí i d’allà, Castellnou és quasi un refugi. Refugi temporal i transitori, amb tot el que això suposa, però refugi a la fi.
Passegem pels carrers costeruts, agafem papallones amb les mans, ens enfilem a les torres del castell, caminem fins l’església on les campanes ens regalen el toc de l’hora en punt. Baixem fins la Font d’Avall i saltem el rierol. Sentim el repicar de les passes d’un cavall sobre l’empedrat. Anem a dormir quan el sol tot just s’apaga i ens desperten amb els primers raigs. En aquest nou dia pujarem a Serrabona i baixarem fins a Ceret, on tornarà la realitat vestida de diumenge a la tarda.

Cap comentari: