10.5.11

A Caldetes

Quan era un nen anàvem a banyar-nos a Caldetes. En tinc un record molt vague: un viatge que em semblava llarg, passant per una carretera plena de revolts que travessava indrets boscosos i un poble de nom misteriós -Vallgorguina-, un sol cegador que cremava la pell i un hotel decadent que -segons m'explicaven i m'impressionava- tenia platja privada. Aquest era el meu únic record de Caldetes, o Caldes d'Estrac, on vaig ser més de trenta anys després, el diumenge de Pasqua. Quan vam arribar plovia. Vam aixoplugar-nos al museu -la Fundació Palau i Fabre- que acull alguns picassos bonics, de l'inici. També exposaven alguns paisatges de Vila Puig, que estiuejava al poble. Va ser trist veure, de la mà dels seus quadres, com ha canviat el paisatge del Vallès. Què hi ha ara allí on hi havia masies, camps llaurats i arbredes?
Quan vam sortir del museu, començava a lluir el sol. És curiós però el pendent que té el poble, els colors, algunes cases, les buganvíl·lies i palmeres, l'atmosfera, van fer-me pensar en la Costa Blava i, més concretament, en Grasse. De vegades hi ha lligams que se'ns fan evidents sense que sapiguem per què. L'altre dia, la fresca suau d'un passeig matiner per Barcelona va evocar-me un mes de juny de fa divuit anys. El poder de Proust i les seves magdalenes.
Tornant a Caldetes: el més evident del poble són els contrastos. Per un costat, hi ha els carrerons que s'enfilen al voltant de la vella església, els casalots burgesos d'altres temps, les moreres que comencen a treure fulles, les torres d'estigueig modernistes, els jardinets i els finestrals de fusta. I, per l'altre, l'estació del tren grisa, fosca, decrèpita -costa trobar un paisatge ferroviari sense bellesa i aquest no en té cap-, l'aberrant carretera alçada que trinxa la vila, els blocs d'apartaments dels anys seixanta, envellits abans d'hora, els passos soterranis, les tristes peixeres i plantes de plàstic del hall d'un hotel.
I després hi ha el mar, que sempre és bonic, i la platja encara buida. Les onades i el vent que tot ho iguala, que s'emporta els colors de la Costa Blava, els taronges de Menton i els verds de Grasse. I les petxines que recollim i que vénen de trenta anys enrere. Són les mateixes que han collit tots els nens. Com les onades, mai acaben de marxar. Nosaltres passem, elles queden.

Cap comentari: