26.4.11

Herois



Tal com m’imaginava, alguns crítics qualifiquen Herois de cursi i lacrimògena. I,si bé és cert que cau en alguns tòpics i comet algun error evident, és una pel·lícula extraordinàriament eficaç en la seva emotivitat. Potser és que, en el meu cas, juga sobre segur. Doneu-me flashbacks d’infantesa, personatges extraviats en el món dels adults, sentiments de nostàlgia d’un paradís perdut, atmosferes agredolces d’estius que han perdut el color, històries d’amistat ingènua i real i em tindreu clavat a la cadira. Si, a sobre, la història transcorre en els anys 80 de la meva adolescència (impagable la samarreta de Sunkist d'una de les protagonistes), és difícil que no la senti com a pròpia.
Herois, escrita pels cada cop més mainstream –esperem que no s'extraviïn- Pau Freixas i Albert Espinosa, és una pel·lícula carregada d’una emotivitat que l’emparenta amb Cinema paradiso –també vilipendiada per part de la crítica- i que deixa una forta empremta. Un dia després em resulta difícil treure’m del cap aquesta història i alguna de les seves escenes. Especialment l’escena final, plena de bellesa i carregada d’emotivitat, amb un contrast exacerbadíssim entre la suposada alegria dels protagonistes i el brutal impacte de tristesa que sent l’espectador davant de tot el que han perdut. Jo la recomano vivament.

Cap comentari: