26.3.11

La història que amaga un llibre

Una de les coses que emprenya més a qui subscriu és tenir textos als llimbs, és a dir que no et diuen que no es publicaran però que mai s'acaben de publicar. Així doncs, ara els començarem a publicar aquí i, si finalment algú es decideix, ja no seran inèdits. Què hi farem. Deixarem d'anar amb el lliri a la mà. Comencem amb un article:

La història que amaga un llibre

M’exalta el nou i m’enamora el vell. Amb aquest vers de J.V. Foix podríem titular també aquesta història. Tot comença en una parada de llibres vells de la plaça de Vic. Poques coses hi ha tan estimulants per als malalts del paper imprès com perdre’s en la terra promesa d’unes prestatgeries plenes de llibres d’altres temps. En aquest cas es tracta d’una taula, però pel que fa al cas, és el mateix. Remenant els pilots de llibres a un euro que té l’amic Joan trobo un volum en francès titulat Histoire élémentaire de Vichy. Atret per tot allò que té a veure amb el país veí, decideixo endur-me’l.
Un cop a casa, el començo a fullejar. De seguida es veu que l’autor, l’almirall Gabriel Paul Auphan, és condescendent amb certes polítiques del règim col·laboracionista. Sempre és enriquidor mirar-se els fets des de totes les perspectives però hi ha coses que resulten difícilment explicables. Penso en fets indestriables de l’acció d’aquell govern com la persecució dels jueus per part no ja dels alemanys sinó de les autoritats franceses i ho personifico en el drama de les filles de l’escriptora Irène Némirovsky, un cas que em va commocionar.
Em venen ganes de deixar el llibre però hi descobreixo una dedicatòria manuscrita de l’autor a un coronel anomenat Pierre Chateau-Jobert. I és aquí on aquest món del passat, d’històries d’altres temps, de llibres vells i dedicatòries, es conjuga amb el més nou.
Fa uns anys qualsevol recerca, per bàsica que fos, requeria passar hores en biblioteques, arxius o hemeroteques. Ara, internet ens obre el món a l’instant. Per descomptat, el treball professional i laboriós continua sent essencial a l’hora d’aprofundir en el coneixement però avui en dia, amb uns quant clics, podem fer-nos ràpidament un esbós.
I això és el que faig en aquest cas. Tirant de googles, viquipèdies i derivats tenim de seguida un perfil dels dos personatges. L’almirall Gabriel Auphan fou nomenat secretari d’Estat de la Marina el 1942 i va ser un dels membres del Govern de Vichy més contraris a la col·laboració. El 1944 va rebre l’encàrrec de Petain de reunir-se amb de Gaulle i negociar el traspàs de poders quan tot estava dat i beneït però el general va refusar la trobada. Al final de la Guerra fou condemnat i degradat fins que l’any 1956 se li va restituir el grau. Va morir el 1982.
Pierre Chateau-Jobert fou un militar amb una carrera plena d’èxits en diferents conteses fins que l’any 1962, ideològicament incapaç de digerir la independència d’Algèria, va unir-se a l’organització armada OAS que lluitava sota el lema Algèria és i serà francesa. Proscrit durant uns anys, que va passar en part a Espanya, fou condemnat a mort en rebel·lia el 1965 i amnistiat el 1968. Va morir el 2005.
Com van coincidir aquests dos personatges, sociològicament i ideològica propers? Van sentir-se units per les seves trajectòries paral·leles plenes de clarobscurs? Com va anar a parar aquest llibre a les mans d’un llibreter d’Aiguafreda? Tot això requeriria una recerca més profunda. En qualsevol cas, queda constància de la capacitat que tenim avui en dia de rastrejar fàcilment els grans trets d’una història com aquesta. Una història que ens parla d’una França conservadora –de vegades reaccionària- que té un gran pes i que moltes vegades no sabem veure darrera el clixé que tenim encara dels nostres veïns. Però aquesta seria ja una altra història.

Cap comentari: