23.2.11

Fa 30 anys

No s’acostuma a oblidar el que fèiem en el moment de produir-se esdeveniments importants. L’11 de setembre de 2001, per exemple, estava a casa, llegint plàcidament i prenent el sol, quan va trucar-me la meva mare per dir-me que engegués el televisor. De vegades, el record és viu perquè coincideixen fets curiosos: el dia que es va cremar el Liceu sortia de classe d’anglès quan vaig trobar-me el meu antic entrenador de tennis i junts vam fer cap a la Rambla, unint-nos a l’habitual grup de tafaners que es forma en aquests casos. Recordo també haver viscut l’inici de l’operació Tormenta del Desert –amb aquelles imatges nocturnes plenes de llums verds- mirant la televisió en un hotel de València (o potser era de Castelló). L’intent de tomb polític a Rússia que va acabar erigint Boris Ieltsin en heroi em va agafar tornant d’unes vacances familiars a l’Estartit. En canvi, em sap greu no recordar què feia quan va caure el mur de Berlín.
Ara fa 30 anys, el 23 de febrer de 1981, vaig anar al col·legi com d’habitud. Sortint, vam anar cap a casa amb uns companys. La meva mare no hi era perquè tot just feia dos dies que acabava de néixer el meu nebot. El meu germà havia d’acompanyar-nos a conferència, una mena de classes particulars que es feien al poble, a casa del professor o la rectoria, en acabar la jornada reglada. Tinc un record absolutament nítid del que va passar. Estàvem jugant al jardí de casa quan va sortir el meu germà –que havia posat la ràdio o la tele- i, lívid (estava en edat de servei militar) va anunciar-nos que hi havia hagut un cop d’estat. No sé si ho vam entendre o si li vam fer gaire cas. Aquí la memòria ja es perd, però l’escena aquesta té per a mi encara una vivesa inesborrable.

Cap comentari: