29.12.11

Una cantonada

Doctor Dou cantonada amb Pintor Fortuny. Sembla que siguem a l’Eixample i no al Raval. Un Eixample més petit i silenciós, de carrers estrets i recollits, però amb edificacions elegants i senyorívoles: balcons de ferro, galeries de vidre emmarcades amb fusta, bells finestrals. En plena tarda hivernal, la llum és molt lleu i amb prou feines destaca els colors, també suaus i continguts: el verd poma de les persianes, el gris fosc dels metalls, els diferents tons de marró de les portes. Els arbres tenen també aquí unes dimensions discretes, gairebé arbustives. Som parats davant d’una magnòlia jove, impúber, aliena a l’exuberància d’alguns exemplars de la seva espècie. No sé per què però aquest indret em fa pensar en algun racó –no sabria dir quin- de Nova York.
Els nens juguen amb un pal –quina màgia pot arribar a tenir un pal- mentre esperem que la G. surti d’una botiga. I mentrestant em fixo amb més detall en la casa que tenim just al davant. Concretament en els elements de ferro que ajuden a construir la seva façana i que fan pensar, amb tota la distància, en l’arquitectura del cast iron, tan bella, de Nova York. Una de les bigues té la inscripció Hermanos Bertrán Barcelona, una signatura oblidada i segurament desconeguda però que el pas del temps no ha esborrat. I vaig resseguint alguns detalls de la façana –finestres, balcons, una arcada del primer pis- quan la meva mirada queda clavada en una placa metàl·lica, commemorativa, coronada per l’escut de la ciutat. I és llavors quan tot acaba de quadrar: l’elegància del lloc, el recolliment, el toc de distinció una mica anglosaxó, el silenci, la llum tènue. Diu la placa, col·locada per l’ajuntament: Marià Manent i Cisa (Barcelona 1898-1988). Poeta, crític literari i traductor, va néixer i viure en aquesta casa.

27.12.11

El Nadal d'un pare

Aquest és el primer Nadal que hem passat sense el pare. I el cert és que la pròpia bogeria que envolta aquests dies -les logístiques de dinars, compres, regals, moviments familiars- acaba per arraconar els sentiments vertaders. Les alegries, la cridòria, els excessos foragiten tant els sentiments -l'enyor, per exemple- com el veritable sentit de la festa.
Mentiria, doncs, si digués que en la festa familiar d'aquest Nadal -que va ser per Sant Esteve- vaig trobar a faltar especialment el pare. Potser perquè els últims anys ja no era gaire ell, però, sobretot, per la falta material d'espai i recolliment per fer-ho. Hi he pensat més ara, en fer aquest petit balanç, i sobretot durant aquest any llarguíssim que ha passat des d'aquell 3 de febrer.
En molts moments han anat apareixent, com autèntics flashback, les seves frases, expressions, posats; les anècdotes que relatava i que tots coneixíem de memòria.
I en pensar en això he recordat indefectiblement aquest article d'Andrés Trapiello, un dels records més bonics a la memòria d'un pare.

25.12.11

Feliç Nadal


Des d'Aiguafreda, diversos camins de terra s'enfilen entre els foscos alzinars dels vessants més solells del Montseny fins arribar a un indret de nom tan bell com el seu paisatge: el pla de la Calma.
Aquest altiplà s'estén des dels contraforts del senyorívol Matagalls fins la falda del turó de Tagamanent (mot palindròmic de (t)nen amagat) i es vesteix ara amb prats d'herba suau, ara amb tupids bruguerars, ara amb bosquets d'alzines centenàries. Alguns dies d'hivern, aquest paratge emergeix com una estranya península sobre el mar de boira que inunda la plana. De nit, el cel negre hivernal s'engalana amb infinits estels que brillen fins punxar els ulls del visitant.
Per aquestes dates, sempre se m'apareix la imatge d'un caminant enfredorit, que, amb les espatlles encongides, creua aquestes planícies guiat per la fumera llunyana que surt d'un vell mas de pedra vermella. I penso que no hi hauria res millor que convertir-se en aquest misteriós caminant nocturn en el moment en què obre la porta d'aquella casa i es deixa portar fins la l'escalf d'un foc encès a terra. Aquest ha estat sempre el meu somni de Nadal.
Ara, tinc a les mans un llibre vell i bell, i em sorprèn trobar-hi elements d'aquest somni:

Més per damunt l'insòlita negror dels espadats
y de la vasta calma de serenor divina,
la Creu de Matagalls perdura gegantina.
Y les remades salten, rostos avall, de dret.
De Coll-Pregón arriven soptadament al net.
El sol ja s'ha perdut. La llum s'ha fos. La lluna
s'ha tota esblanquehit y perfilat com una
donzella, a qui l'edat torna gentil, prudent.
Y la corona tot l'estol del firmament.
Ja envolten el corral de sinuós teulat.
Ja el remat es a dins. La porta s'ha tencat
y pel llindar balder traspua el color groc
que escampen els tions des de la llar de foc.


Són els versos de grafia arcaica que tanquen precisament El pla de la Calma, poema de Guerau de Liost publicat el 1908 a La montanya d'amethystes. Amb ells us vull desitjar un molt bon Nadal a tots.

23.12.11

Pessebre (o tots els papers de l'auca)

Avui faig festa. La G. marxa a treballar i els nens es desperten -ben d'hora- i vénen al llit. Estic encara mig adormit i diu l'N.:

- Papa, juguem al pessebre. Jo sóc el nen Jesús, l'À. és en Josep i tu la Maria.
- D'acord.
- La Maria no fa aquesta veu!
- D'acord (veu femenina impostada).
Pausa somnolenta.
- Va, juguem!
Li acarono la cara. M'agafa la mà.
- Maria, per què tens pèls?

18.12.11

Desemmascarat

El Papa Noel -el Pare Manel que deia el meu germà quan era petit- no és tingut en gaire estima a casa nostra. Mai l'hem convidat a que ens visités. Per això, quan ahir vam entrar en una botiga i vam trobar-lo, amb la seva barba postissa i la seva panxa de coixins, no ens va fer cap por que els nens s'hi acostessin a recollir caramels i a fer-se una fotografia amb ell. Poc hi havia a perdre si descobrien la seva evident falsedat (tot i que era un Pare Noel que feia força patxoca i superava amb escreix la lamentable mitjana habitual). Però, estranyament, i malgrat poder veure de prop els seus artificis, l'À. no va dir res. Ha estat avui l'N. qui, sobtadament i sense que vingués al cas, ha deixat caure:

- Aquell Papa Noel no era de veritat, eh! Era un senyor disfressat. Portava rellotge.

I ha seguit amb les seves coses, com si res, mentre nosaltres ens hem quedat parats pel descobriment de la petita, sense saber què dir, amb el riure que se'ns escapava per sota el nas.

Tribus i mercats

Article publicat ahir a El Punt Avui:

Tribus i mercats
Àlex Figueras

La banda sonora d'aquest article es remunta als anys 80: Frankie goes to Hollywood. Després de l'èxit –i l'escàndol– aconseguit l'any 1983 amb el hit Relax, aquest grup anglès va tornar al capdavant de les llistes de vendes de mig món amb la cançó Two tribes. Eren els anys de la irrupció dels videoclips. Vivíem llavors, sense saber-ho, el crepuscle de la guerra freda. Però tot i que la perestroika era a la cantonada, res no feia presagiar aquella revolució. Els líders soviètics rígids i decadents se succeïen –Andrópov, Txernenko– i Ronald Reagan preparava amb mà d'acer l'anomenada Guerra de les Galàxies. No s'albirava el seu guant de seda de les negociacions amb un Gorbatxov que encara feia barretines, esperant el seu moment.
Els qui teníem llavors quinze anys no érem aliens al fantasma permanent de la guerra freda i d'un eventual enfrontament nuclear. I, mentre alguns simpatitzàvem clarament pel bàndol occidental, d'altres preferien els règims dictatorials de l'Est. Qualsevol cosa abans que el dimoni ianqui. No deixa de ser curiós que això passés encara als vuitanta, després de dècades d'estalinisme i postestalinisme.
Enmig d'aquest clima, Frankie goes to Hollywood treia Two tribes, que, a banda d'un divertimento pop, pretenia ser un al·legat pacifista. El vídeo en qüestió representava els dos grans líders mundials, Reagan i Txernenko, enfrontant-se en un ring mentre la resta de mandataris del món feien apostes. Era una lluita ridícula entre els caps de dues tribus. Amb la perestroika i la caiguda del mur de Berlín vàrem viure uns anys de fascinació i una certa ingenuïtat. Vèiem com s'acabava el totalitarisme comunista i s'imposava la llibertat. Amb el pas dels anys, però, hem pogut comprovar que no tot han estat flors i violes ni per als països de l'Est –presa en molts casos d'oligarquies corruptes– ni per al conjunt del món.
En tenim una prova en la situació que estem vivint en els últims mesos. Els governs dels països d'Occident s'enfronten a un enemic que no porta botes militars ni banderes roges; no té exèrcits ni armes nuclears. És gairebé invisible però molt difícil de derrotar. Els països d'Europa, i també els Estats Units, han de fer front a l'afany desmesurat dels mercats –se'n parla així en abstracte com si fossin éssers sobrenaturals invencibles– i al poder omnímode de les agències de ràting: uns interessos immisericordes que no tenen aturador. El capitalisme és víctima del seu èxit i de les seves mancances. Aquesta nova guerra freda no té l'amenaça del conflicte nuclear sinó del col·lapse econòmic i social. No lluitem contra una altra tribu, és el bruixot de la nostra que ha perdut el control dels seus encanteris.

16.12.11

Complicitats, proximitats

Alguna vegada he manifestat la meva incapacitat de connectar amb determinades obres -literàries, artístiques- que em resulten llunyanes. Es tracta sovint de grans noms de l'art i la literatura, autèntics mestres, i, per això, algú podria pensar que aquestes afirmacions responen a un cert esnobisme o a una volguda transgressió. Res més lluny de la realitat. Veig com una mancança la meva manifesta incapacitat de trobar complicitats amb la majoria de personatges de Stendhal, Tolstoi o, fins i tot, Dickens. I em sento de vegades estrany per la meva fredor davant, per exemple, l'art precolombí o de l'Extrem Orient. M'emociona entrar en una catedral gòtica però em deixa indiferent una piràmide maia; experimento moltes sensacions en passejar pels carrers d'una ciutat hanseàtica però m'haurien de pagar diners perquè anés a Hong Kong o a Shanghai; canvio de seguida de canal quan fan un western però es fàcil que m'enganxi a qualsevol pel·lícula espanyola actual. És així, no hi puc fer-hi més. Necessito una dosi molt alta de complicitat per vincular-me amb una obra, un autor, un indret. Per això, em fa gràcia trobar-me amb aquesta referència a El quadern gris a Los vagamundos, d'Andrés Trapiello:

¿Y por qué es tan bueno? En parte por su argumento, al alcance de qualquiera. Pocos vienen a este mundo para ser protagonistas de La cartuja de Parma o de Guerra y paz, pero todos llevamos dentro nuestro cuaderno gris particular.

És això.

13.12.11

Passejants i somniadors

Fa anys, en una fira de llibres de Toulouse, van regalar-me un punt de llibre consistent en la reproducció d’una pintura neoimpressionista en què es veia dos personatges –barbuts i amb aspecte de saberuts- passejant per la riba d’un riu. Els edificis vermells de l’altra ribera permetien identificar fàcilment la ciutat –la mateixa Toulouse- però mai vaig aconseguir saber qui eren els caminants –un d’ells amb un llibre a les mans- ni el pintor, ni l’obra, que em va semblar bella i evocadora.
Fa unes setmanes, a principis de novembre, en una curta estada a Toulouse, vam entrar per primera vegada a l’interior del Capitole. No sé ben bé per què no ho havíem fet abans. Potser perquè en teníem prou amb la visió exterior de la majestuositat excessiva de l’edifici. O perquè ens atreien més les terrasses dels cafès i braseries de l’altre costat de la plaça, ideals per un esmorzar matinal de tardor, amb el sol encara baix. Doncs bé, la qüestió és que finalment, enmig d’una munió de persones –molts tolosans endiumenjats i desenfeinats-, vam creuar el pati interior, on un ram de flors a terra recordava l’aniversari de l'execució del Duc de Montmorency, i vam pujar l’escala fins arribar als enormes i desangelats salons que s’obren al públic. Esperàvem trobar-nos allí amb les inevitables pintures d’al•legories històriques –de fet, també n’hi havia- que semblen haver estat creades per guarnir les parets d’aquest tipus d’edificis públics, però ens van sorprendre, en una de les sales, uns quadres –de grans dimensions, això sí- d’un estil puntillista però alhora acadèmic, d’un cert avantguardisme passat per la tradició, si això es possible. Seurat passat per Millet i Pissarro. L’autor, Henri Martin, no el coneixíem però de seguida vam combregar amb la seva pintura lluminosa, poètica, quotidiana, sense ínfules. Entre aquells grans quadres n’hi havia un que representava una sèrie de personatges passejant per la riba del Garona i, allà al mig, hi havia els dos savis barbuts del punt de llibre. El títol, Les rêveurs ou les promeneurs. Ben trobat: passejar sempre té un punt de somni.
Ara, per acabar de tancar aquest cercle, em trobo al bloc d’Andrés Trapiello aquestes entrades il•lustrades amb les esmentades pintures d’Henri Martin i amb data de 29 de novembre de 2011. Coincidències.
I intentant saber qui era el pintor Martin, la socorreguda viquipèdia ens explica, entre d’altres coses, que el seu caràcter discret i poc donat a les estridències el va fer deixar París per retirar-se a Marquayrol, una casa prop del poble de Labastide-du-Vert, on va poder dedicar-se, amb la calma necessària, a pintar els meravellosos paisatges del Quercy i de la vall del Lot. No cal dir que m’agrada el to d’Henri Martin.

10.12.11

Llums i ombres

Als taulells de les parades de llibres vells ens esperen de vegades les joies més inesperades. Joies modestes, sense brillantors desmesurades ni excessos operístics, però que mostren de seguida el seu valor. Un valor que podem trobar en l'elegància d'una edició, en la perfecció d'una tipografia o en l'expressió d'una determinada realitat, sovint estranya o llunyana i valuosa de per si.
Avui ens ha caigut a les mans un llibre de fotografia txecoslovaca dels anys 50. Ha estat començar a fullejar-lo i sentir que havíem trobat quelcom realment valuós. No per tractar-se d'una edició bella o extraordinària -era un llibre típic de l'època imprès sobre paper corrent, amb el text en tres llengües- sinó pel seu contingut, per la bellesa de les seves fotografies.
Desconec absolutament el món de la fotografia txeca i sóc incapaç d'aventurar el grau de reconeixement que puguin tenir els fotogràfs que s'inclouen en el volum, peró sí que puc donar fe del seu meravellós treball, ben palès en les pàgines d'aquest llibre Licht und schatten. Són imatges que retraten, majoritàriament, escenes de la vida del dia a dia d'aquells anys i que tenen el denominador comú de mostrar una ànima molt viva. Des dels retrats fins als paisatges, passant pels nus o les composicions més buscadament artístiques, totes elles tenen la capacitat de commoure, de no deixar indiferent.
No he dubtat ni un moment a l'hora d'endur-me aquest llibre, que, un cop a casa, he mirat i remirat, fent també el ferm propòsit d'intentar conèixer qui eren aquests fotògrafs txecs, saber si la glòria va ungir-ne algun o si, per contra, el seu art es va mostrar amb veu apagada i oculta i va quedar enterrat pel pas del temps.

9.12.11

Magdalena d'ametlla amarga

L’altre dia, mentre escoltava per la ràdio del cotxe una d’aquelles emissores de música comercial que poso de vegades per escapar-me de la inhòspita realitat dels informatius, va sonar una balada del grup alemany Scorpions. Parlar en aquest cas de la magdalena de Proust seria segurament prostituir una de les imatges més belles i perfectes de la literatura universal, però, salvant totes les distàncies, l’efecte que aquella música produïa sobre el conductor d’un Renault Scenic per l’autopista de Mollet no diferia gaire de la capacitat evocativa que la magdalena sucada en una tassa de te generava en el narrador de la Recherche.
És ben sabut que entre pobles veïns ha existit sempre una important rivalitat. Com amb tantes altres coses, el mal anomenat progrés ha acabat també amb aquestes disputes atàviques. Sant Pau, primer ermità, guardeu-nos del centellà, sentencia una glosa popular del nostre poble, en referència als nostres veïns del nord. I tots hem sentit explicar als nostres pares com acostumaven a acabar els derbis futbolístics locals. Doncs bé, per bé o per mal, en l’època de la nostra adolescència, quan ens va tocar anar a estudiar el batxillerat al poble veí, això ja havia passat avall, que deia Pla.
Tanmateix, es forjava llavors una altra rivalitat, igualment visceral: la rivalitat musical.
No sabria explicar-ne bé el motiu, però estranyament per aquells anys s’havia format a Centelles una colònia de heavies. Acostumaven a jeure al sol, com llangardaixos, a la cantonada de la Violeta, vestits amb caçadores texanes guarnides amb lamentables estampats –dibuixos plens de calaveres, irrisòriament satànics- i guarnits amb cinturons i canelleres amb punxes metàl·liques. Però el pitjor de tot no era la seva estètica ofensiva al bon gust -que fins i tot podia fer gràcia- sinó que el seu estil musical s’imposava incomprensiblement en quasi tots els joves del poble.
Nosaltres, per contra, sabíem que feia uns anys a la Gran Bretanya el món de la música havia viscut una revolució, que havia mort els vells dinosaures i s’havia estès arreu del món. Els temps havien canviat tant que Bob Dylan s’havia quedat fossilitzat. A Espanya, el moviment punk i les seves evolucions havien arrelat especialment a Madrid i, curiosament, a Galícia. Mentre a Barcelona perdien el temps amb l’anomenat rock laietà, nosaltres ens delíem per viure la movida madrileña o la movida galega.
En aquell context es desenvolupava el nostre BUP –unes sigles que resulten ja innocentment anacròniques- i aquella rivalitat soterrada es manifestava sobre tot en els esdeveniments especials: festes, setmanes culturals o excursions en autocar per anar a esquiar o conèixer el país. Era especialment en aquells viatges quan es produïa una lluita més aferrissada per veure qui guanyava i posava les seves cintes a la ràdio de l’autocar. I era llavors quan la nostra minoria es feia més evident. Tristament, acabaven imposant els seus Iron Maiden per sobre dels nostres Clash, els seus Judas Priest per davant dels nostres Siouxsie and the Banshees, els seus Scorpions per damunt dels nostres Sex Pistols. I, el que és pitjor, els seu Barón Rojo destronaven els nostres Golpes Bajos, els seus Leño (!), els nostres Siniestro Total. I el més insuportable de tot era quan ens havíem d’empassar els crits de nen malcriat satanitzat del vocalista d’AC DC i l’estridència infantiloide de les guitarres d’aquest suposat grup musical. Només de pensar-hi se’m posa la pell de gallina.
Així doncs, tinc encara ficades al cap totes aquestes músiques i recordo especialment les seves empalagoses balades, que també agradaven a les noies i que feien sonar un cop rere l’altre per veure si queien a les seves xarxes. I això és el que em recorda auesta cançó dels Scorpions. És un sentiment agredolç, en què la dolçor del record de l’adolescència es dilueix en l’amargor insofrible del heavy metal. Per això, decideixo acabar de cop amb aquesta magdalena farcida d’ametlla amarga amb un gest molt lleu. Premo el cassete –el meu cotxe encara en té- que surt de la ranura de la ràdio i se sent aquell clec tan característic. Darrere d’ell, esvaint totalment els mals esperits musicals, sona:

5.12.11

Anècdotes gripals

L'N. sent que la seva mare diu que l'À. té una tos seca. Ve corrent cap a mi i diu:
- Papa, jo tinc una tos sucosa.

L'À. té febre, està calent. Li dic que sembla una estufa. Ell, per contra, sent un fred intens. Diu:
- Què dius, papa! És al revés: semblo un ós polar.

4.12.11

Font nocturna

No és cap hora, però ja és ben fosc. Només aquí i allà algun fanal crea reduïts espais de llum al seu voltant; una llum mig boirosa, quasi victoriana. El parc és pràcticament desert i tan sols s'albira de tant en tant alguna figura humana, caminant apressada, a la llunyania. Semblaria que caminar per aquests vorals solitaris, de vespre, hauria de fer respecte, quasi por. Hom recorda a més un crim estrident que va produir-se fa anys en aquest mateix parc, al quiosc modernista que se'ns apareix ara just al davant. Però no apareix cap sentiment de por, més aviat un cert alliberament i confort en recórrer al final del dia uns paratges solitaris que, per l'ocasio, s'han vestit del segle XIX que els va concebre. I la vista no se'ns en va a l'esquerra, cap a l'elegant quiosc, sinó que queda atrapada en la imatge de la dreta: la visió nocturna, gairebé màgica, de la font de la cascada.
A aquesta hora, l'aigua de l'estany té un color verd maragda fosc, que reflecteix alguna llum amagada, i pren un aspecte marí i encantat. D'ella apareixen les figures inquietants dels grifons, que donen al conjunt l'aspecte d'una il·lustració d'Arthur Rackhan. Més enllà, els diversos conjunts escultòrics, com figurants teatrals, i de fons l'estructura monumental de la font, coronada per l'àuriga d'un daurat apagat per la foscor de la nit. El silenci, només trencat per la música de l'aigua, acompanya aquesta escena. Mentre la contemplo, l'esplanada és ben deserta i només veig algú que, curiosament, s'enfila i es perd per les escales de la font. Resto només uns instants parat, impressionat per la imatge, però reprenc ràpidament el meu camí pel temor que algun fet inesperat trenqui l'encís del moment. Vull endur-me -i m'enduc- el record d'aquesta visió romàntica, mitològica, celta.

2.12.11

Gris fosc

Un vagó de metro a l’hora punta. Males cares, bosses sota els ulls, afaitats imperfectes, palideses, expressions de tedi. Els afortunats amb feina i supervivents a la crisi.
Convicció objectiva que la felicitat és incompatible amb l’obligació.

Reflexió generacional. La crisi postolímpica ens va posar barreres quan preteníem entrar en el món dels adults. Ara que hi som de ple i hauríem de ser la punta de llança per lluitar contra l’actual crisi –econòmica, política, de valors-, ens sentim depassats.
Encara que potser això són només excuses de mal pagador i el problema rau en la nostra pròpia feblesa i caràcter acomodatici.

30.11.11

Passeig matinal

Surto de l'estació de tren i, deixant enrere l'Arc del Triomf, camino passeig Lluís Companys avall amb la certesa que aquesta breu caminada matinal resultarà el més valuós del dia; que en la difícil jornada que comença seran aquests instants l'únic oasi de tranquil·litat. I així decideixo extremar l'atenció per aprofitar cada detall, assaborir-lo en el moment ipoder re viure'l també després escrivint aquesta anotació. I en aquest estat d'alerta prenc nota de la visió llunyana dels arbres del parc de la Ciutadella, que la lleu claror de l'alba encara no ha vestit de color. I de la visió, també en blanc i negre i a contrallum, del Castell dels Tres Dragons, coronat per les seves excelses punxes modernistes, de vidre i ferro. El sol, molt baix encara, s'endevina en un Llevant llunyà. Més a prop, els fanals decimonònics i guarnits del passeig, fan companyia a les palmeres, que donen un aire mig colonial mig valencià a l'indret. A mà esquerra, unes bastides amaguen el vell Palau de Justícia, borbònic i extemporani mentre a mà dreta l'horrible edifici dels jutjats resta desert i tancat. Observo especialment aquesta baluerna dels anys cinquanta -abandonada, amb les portes tapiades i algunes finestres trencades- que sempre m'havia semblat espantosa i ara li trobo una certa gràcia, amb la seva arquitectura soviètica i dictatorial però alhora característica i personal. I em fixo en el detall d'una mena de baix relleu que decora la part més elevada de l'edifici, una figura que no s'acaba de distingir però que ens porta a la ment l'estètica i el nom de països ja desapareguts: Txecoslovàquia, Iugoslàvia. I es curiós comprovar com fins i tot l'estètica acaba apropant a les dictadures, malgrat ser de signes contraposats.
Deixo enrera aquests edificis d'una Barcelona oblidada i, en certa manera, marginal i desconeguda, al mateix temps que aparco aquestes meditacions per emprendre'n d'altres de més prosaiques. Passades unes hores, enmig de rituals d'activitat i frenesí, la visió de l'amic P., que em saluda somrient i amb qui intercanvio tan sols un parell frases, resulta de nou un valuós i, en aquest cas inesperat, oasi en un dia que, certament, ha complert les expectatives inicials.

28.11.11

Festes, reunions

Dels diaris de Llop:

Una de esas fiestas de verano en que los participantes están convencidos de ser alguien por el mero hecho de estar en esa fiesta, cuando tendrían que mirar a su alrededor para saber que el mero hecho de estar en esa fiesta es un exagerado indicio de su propia vulgaridad.

Jo no vaig mai a festes, però sí que, en alguns casos, podria subscriure l'afirmació canviant festes per reunions.

24.11.11

Estranger

Vivir como un extranjero en la ciudad natal y como nativo en ciudad extraña: una elemental norma de higiene.


José Carlos Llop, Diarios 1986-1995

20.11.11

Sobre Cuaderno de Binissaida

De vegades, l'alegria i l'orgull s'imposen a la modèstia i la prudència. Això passa avui, així que enllaço aquest text d'Andrés Trapiello i reprodueixo el següent d'Inés Martínez, ambdós sobre el Cuaderno de Binissaida.

(a)brazada literaria

En el mes de junio de 2011, la editorial sevillana Los Papeles del Sitio acabó de imprimir y coser a mano Cuaderno de Binissaida, del catalán Àlex Figueras. Poco sabemos de este escritor (aparentemente) novel. Una rápida búsqueda en Google nos engarza con un blog escrito por él, cuya primera entrada está registrada el 17 de febrero de 2006 y la última, hace apenas unas horas. Poco tendría pues de novel este autor si no fuera por su propio empeño de guarecerse bajo esta condición.
Sólo con pasear los dedos sobre este cuidado libro impreso en papel verjurado de Antalis, del que se han hecho cien ejemplares numerados a mano, el lector podrá vislumbrar el verdadero alcance de aquel Encuentro de Binissaida, del que poca cosa se dice a título informativo, pues el cuándo y el quiénes aparecen intencionadamente velados. Es el enorme hilván en hilo de seda azul que despunta en mitad del libro lo que nos retrotrae a ese mar omnipresente, enmarcado por los tres majestuosos arcos de la concurrida galería, prometido pero casi inalcanzable, que tanto anhela Figueras. ¿Qué si no es metáfora de escritura en este libro? ¿No es sino un viaje iniciático el paseo de Figueras por entre esos muros de piedra seca claustrofóbicos en su búsqueda por la pulsión de su propio mar de escritura?
El autor hace gala de un buen dominio del lenguaje. Su estilo, descriptivo, sencillo a la par que elegante, y el engranaje equilibrado de los capítulos, empuja a una lectura pausada que deja con muy buen sabor de boca. Mas el lector querría más. No sólo más escritura, sino más Figueras. Porque el autor adolece de dos debilidades: la poca convicción en su valor como escritor y la mucha supeditación al maestro, velado en el libro tras una enigmática D., pero fácilmente reconocible en la figura de Andrés Trapiello, pues las referencias a él son constantes, como la alusión al salón de pasos perdidos cuando describe el pozo que ocupa el jardín de la majestuosa casa, la transcripción del poema E.D. que el escritor leonés dedicó a Emily Dickinson y el ocultamiento de la verdadera identidad de los personajes tras una inicial seguida de punto.
La primera de esas dos debilidades aparece en la página 14, cuando el autor se sorprende ante el hecho de que el personaje I. le reconozca ya en el aeropuerto de Barcelona como uno de los asistentes a Binissaida, sita en la isla de Menorca. “Es curioso, porque yo nunca habría imaginado eso si hubiera visto a alguien como yo”, escribe el autor. Esta inseguridad en su propio ser nos lleva a la segunda de las debilidades, cuando el escritor (porque Figueras, le guste o no, es antes escritor que lector) afirma que no concibe escribir sin leer, y que es incapaz de escribir cuando enlaza una mala racha de lecturas. Siguiendo la diabólica manía de escribir de Josep Pla o haciendo fe del dicho popular catalán Que el llegir no et faci perdre l’escriptura, yo aconsejaría a Figueras que derrumbe de una vez por todas esos muros de piedra seca que lo aprisionan y busque en libertad su propia voz en la escritura.
Es pues Cuaderno de Binissaida una hermosa brazada sobre el mar de la escritura. Pero todo buen nadador que se precie sabe que un día tiene que dejar atrás las enseñanzas del instructor y que una única brazada en libertad no lleva a ninguna parte, pues es la suma de ellas lo que permite sentir la extraordinaria sensación del agua deslizándose por la piel de la escritura. La abrazada que se regaló esta enigmática comunión de personas en Binissaida es pues punto de llegada pero también punto de partida del genuino Figueras que nos queda por descubrir.

18.11.11

Divendres

Impotència absoluta davant determinats funcionaments interns de l’administració, que converteixen la meritocràcia en una quimera irealitzable. Certesa absoluta de trobar-se davant de murs inamobibles. Josef K. en estat pur.
Alhora, sensació d’inici d’un estat gripal o similar. Pesadesa a les cames, picor al coll, ulls vidriosos, una beta al cap.
Decideixo, doncs, fugir cap a casa, passant abans per la Central i buscant el seu efecte terapèutic. Miro i remiro llibres però, estranyament, no en trobo cap que em demani que me l’emporti.
Surto a buscar el cotxe i passo per davant de Au nom de la rose, on compro un ram per la G. Tal vegada la bellesa antiga d’aquestes roses pugui resultar balsàmica. En sortir, es dibuixa una tarda que ja és més hivernal que de tardor. La llum que entra pels carrers de l’Eixample és molt tènue, fa pensar en el nord d’Europa. És una lluminositat que em recorda, no sé per què, a Bruges.
Ja al cotxe, poso una ràdio on sonen estàndards pop. Roxette, Blondie, Oasis, Black acaben de configurar un estat d’intemporal evenescència. Quan arribo a casa, encara no hi ha ningú. Solitud plàcida i reparadora.

17.11.11

L'estrella del pastor

Surto de fosc de l’edifici on treballo. La realitat em rep amb un alè d’aire fresc i reconfortant, acompanyat de la visió d’una lluna brillant, quasi plena. Al seu costat, en el cel nocturn, llueix amb gran intensitat un petit diamant. La seva lluminositat, fixa i poderosa, sense oscil·lacions, l’identifica clarament com un planeta. Un lucero que diuen en castellà, bell nom de ressonàncies poètiques.
No es veu cap més llum al cel i això em fa pensar que es tracta de Venus, l’estrella primera, l’astre més brillant. I recordo que fa pocs dies vam aprendre que en francès, a aquest planeta que brilla amb lluentor extrema a l’alba i al capvespre (el lucero del alba), se’l coneix com l’etoile du berger. I aquest nom potser no té el fàcil folclorisme metafòric dels luceros –tan comparats amb uns ulls femenins- però té una bellesa més atàvica i rural: l’estrella del pastor que ens fa pensar també en l’estel de l’Advent.
Però en arribar a casa sento que en la secció de meteorologia d’un informatiu de la televisió es parla de la bonica imatge que pot veure’s aquests dies al cel, amb la lluna i Júpiter junts. I tot i recordar-me això que fa unes setmanes vam poder veure amb els nens els satèl·lits de Júpiter amb el vell telescopi de la meva infantesa –una imatge molt primitiva, com la que va veure Galileu fa uns quants segles-, em sap greu la meva equivocació. No tant per haver confós la sensual deessa de l’amor amb el promiscu capitost dels déus –mai m’han interessat els excessos de la mitologia clàssica- com per la incapacitat de reconèixer l’etoile du berger, com hauria estat capaç de fer el més humil home de camp de les generacions que ens han precedit.

11.11.11

Misantropia

Arribo a l’estació just quan acaba de marxar un tren i encara falta una estona perquè arribi el següent. No hi ha ningú a l’andana i m’assec en el banc més llunyà a l’estació. Agafo el bell llibre per on camina el fantasma de Joseph Uber i començo a passejar per aquests versos, on habiten la pluja -que sona com les flautes tristes i els acordions-, els teulats de palla, els carrers deserts i els cafès morts.
I entre poema i poema bado una mica. Arraulit dins l'abric observo el cel matinal, d’un blau vestit amb núvols esfilagarsats com filots de cotó d’una fàbrica vella, les vies que obren el camí cap a l’infinit, els casalots que tenen encara les persianes tancades. De fons sonen les campanes de l'església.
Però s'acosta l’hora del proper tren i l’andana es va omplint. Assegut al banc, el tros de cel que abasto s’empetiteix, desapareix la perspectiva de les vies, els cants de Joseph Uber s’amaguen darrera de converses banals. Quedo atrapat enmig d’un laberint d’esquenes.

7.11.11

Ma nuit chez Rohmer





Segueixo amb els meus intents d’immersió en el cinema de la nouvelle vague amb resultats desiguals. Encara que això sigui possiblement una heretgia, he de dir que, globalment, la sensació és d’una certa indiferència. Més que allò de ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre’t però no puc, que canten Els amics de les arts, sovint el resultat és una certa fredor que t’envaeix quan apareixen els crèdits finals i t’adones que allò era tot. Potser cal seguir provant, com amb la tònica, encara que la tònica inicialment genera, amb la seva amargor, un cert rebuig i aquestes pel·lícules no. Més aviat, en molts casos, una melangia letàrgica d’aigua de Vichy. Curiosament, en literatura sempre he estat més partidari de les atmosferes que dels arguments, però en moltes d’aquestes pel·lícules trobo que amb els ambients, perfectament definits i dibuixats, no n’hi ha prou.
Aquest cap de setmana li ha tocat el torn a Mi noche con Maud, d’Eric Rohmer, i el cert és que m’ha semblat molt més sòlida que l’última i evanescent temptativa feta amb Claude Chabrol i que, he de confessar, em va generar una més que evident somnolència. Resulten bellíssimes en aquest film les escenes exteriors de Clermont-Ferrand: les imatges dels carrers amb els cotxes francesos de l’època, que tant m’agraden, la neu omnipresent, la vista panoràmica de la ciutat en una de les escenes clau, els recorreguts en bicicleta d’una de les protagonistes, els diferents plans de l’església durant les misses, les multitudinàries sortides de la fàbrica Michelin, els rètols lluminosos dels comerços, difuminats per la boira nocturna. I coincideixo en això, i en altres coses -alguns diàlegs també em van semblar indigeribles, plumbis- amb la crònica que va fer fa temps Compostela i que vaig recordar tan bon punt va iniciar-se la pel·lícula. Són aquests ambients, freds, nocturns, una mica opressius de la vida de província, i el contrast amb l’evident calidesa del personatge de Maud el més efectiu de la pel·lícula, encara que també l’argument de l’atracció i la contenció, que reapareix al final en l’escena memorable de la platja, li dóna un innegable valor.
Potser he arribat al punt d’inflexió i comença a agradar-me la tònica.

6.11.11

Televisió

Sintonitzo la tele de la meva mare i, curiosament, agafa el senyal de tots els canals de TDT excepte d'un: Telecinco. I no puc deixar de pensar que si això passés en tots els televisors d'Espanya, aquest país seria una mica millor.

5.11.11

Toulouse

(Sense text: només imatge i so).











2.11.11

Fent els deures

Tot i que no puc tenir ni una mica d’objectivitat, és indiscutible que la imatge resulta emotiva dins de la comicitat, d’aquelles que fan dibuixar un somriure d’orella a orella.
M’imagino la imatge vista per un estrany, des de les cases de l’altre costat del carrer. La llum de la tarda es va apagant, seguint la dictadura del nou horari hivernal, però els finestrals de l’habitació resten encara oberts. La llum d’un focus il·lumina la taula on l’À. fa els seus deures de llengua castellana. Tot transcorreria dins de la normalitat -la llibreta amb la pauta de dues ratlles blaves paral·leles, el llibre de text obert, els bolígrafs, el cercle de llum que dibuixa la làmpada- si no fos perquè qui copia las oraciones i les classifica en enunciativas, exclamativas o interrogativas va vestit de Batman. Sota la seva caputxa apareixen unes galtes que encara tenen el rosat de la primera infantesa. A aquesta vermellor hi contribueix sens dubte l’esforç de concentració de qui encara no té per mà els rudiments d’aquests treballs. Resulta entendridor veure l’esforç per conduir correctament el traç de l’escriptura, per organitzar els espais de les respostes, per ordenar els seus pensament. És l’aprenentatge en el seu estat més pur.
I així vaig observant en silenci l’escena des del seu darrera: la silueta negra d’en Batman amb el bolígraf recorrent lentament el quadern, l’altra mà aguantant-se el cap i el finestral, de fons. enfosquint-se per moments. I em ve al cap el record del dia en què els Reis van portar aquesta disfressa i, quan va ser l’hora de dinar, un Batman encara més infant es va menjar amb delit un plat de macarrons també amb el vestit de superheroi posat. Són aquestes escenes tresors que s’aniran fent cada vegada més estranys. El vestit negre de Batman es va quedant curt, com un dia es quedarà també curt l’ara inapel·lable refugi de la família. I no puc deixar de lamentar que, havent perdut ja la pàtria de la nostra infantesa, perdrem també irremissiblement el paradís de la dels nostres fills.

27.10.11

Cuaderno de Binissaida


Després de mostrar-se llarg i dur, el dimarts es va acomiadar amb el regal, esperat amb candeletes, de Papeles del Sitio. El Cuaderno de Binissaida ha vist la llum. La feina de l'editorial -gràcies Abel- ha estat magnífica. L'edició és bellíssima, molt cuidada en tots els seus vessants: tipografia, disseny, composició, paper, cobertes... Tenir a les mans el quadern, la plaquette, omple d'il·lusió a l'autor novell.

23.10.11

Profunditat de camp

Tinc des de fa dies un avís per recollir a correus un paquet de llibres i revistes, que m'arriba de Renacimiento. L'espero amb candeletes i, dissabte al matí, puc anar finalment a recollir-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i, després d'un repàs inicial, començo a llegir una revista de poesia. Hi trobo versos magnífics, simples i profunds, amb complicitat i sense hermetisme. La lectura, si no em guareix com els quadres de T., sí que em llima les arestes del dia a dia que s'acaben clavant en l'ànima.
Mentre llegeixo, l'N. va passant per davant meu, amunt i avall, de manera que la meva visió té dos camps, un de proper en la lletra impresa -tipogràficament impecable- i un de més llunyà en els moviments i jocs de la nena. Com si busqués una adequada profundidat de camp amb una càmera fotogràfica, intento copsar els dos mons, complementaris, i em trobo amb la mirada de l'N., que somriu amb picardia i em demana que estiri les cames, per asseure-s'hi a sobre, com fa sovint mentre llegeixo.
Observo la seva mirada mentre m'interroga i penso que no s'han escrit mai versos que valguin tant com aquest somriure infantil. Que mai cap lletra tindrà el valor d'aquests ulls.

22.10.11

Escenes de La Livinière (i II)

I ara, les imatges:










20.10.11

Escenes de La Livinière (I)

Divendres al vespre. Travessem amb el cotxe diferents pobles del Minervois per arribar a La Livinière. Resulta curiós trobar totes aquestes poblacions absolutament desertes, amb els carrers buits i els finestrals de les cases tancats. Contrasta aquest recolliment –quasi despoblament- amb les dimensions notables de les esglésies, ajuntaments i casalots, que semblen establir una competició de poder entre el catolicisme rural, l’estat republicà omnipresent i la burgesia local més sòlida. A aquesta hora, però, hi ha una treva letàrgica evident. Anem recorrent carreteres secundàries, cada cop més estretes, enmig de negres camps de vinya i passant diferents pobles –Olonzac, Pepieux, Siran- fins arribar finalment al nostre destí: el petit i desconegut poble de La Livinière. Intuïm que no trobarem ningú a qui preguntar com trobar la casa, però, finalment, al centre de la petita vila veiem que se celebra algun tipus de festa en una mena de local social. Parem el cotxe al davant, mentre veiem com, darrera els vidres, desenes d’ulls es fixen en nosaltres. Surt una noia i ens dóna amablement les indicacions per arribar mentre els ulls segueixen fixes, preguntant què se’ns hi ha perdut allí.

***

Intentem que els nens no cridin gaire mentre passegem, dissabte al matí, pels silenciosos carrers del centre del poble, que hom diria mort. Mentre els demanem calma i respecte, s’obre una porta i surten esperitats un nen i una nena -rossos, vermells de cara, mig vestits i despentinats- cridant, corrent i, finalment, pegant-se l’un a l’altre. Tan ràpid com han aparegut, tornen a casa i la seva presència s’esborra ràpidament, igual que el seu enrenou. Queda només el pòsit de la seva imatge, d’un altre temps, que recorda algunes fotografies de Cartier-Bresson o els dibuixos de Poulbot. I l’À. i l’N. se’ns queden mirant com recriminant-nos les nostres manies educatives.

***

Entro a la farmàcia, un dels pocs establiments del poble que romanen oberts. Mentre espero el meu torn, atenen una dona gran, vestida amb bata i un mocador al cap. L’escena resulta entendridora. La farmacèutica, una noia jove, prima, rossa, de veu melosa, li explica a la senyora com prendre els medicaments; li diu que en el full té les instruccions precises i li demana si algun dels seus fills podrà llegir-li. Finalment, li diu que pot trucar-la per telèfon si té qualsevol dubte. Aquest interès, aquesta atenció extrema en les petites coses em fa pensar en la França de Millet, de Francis Jammes.

***

Dissabte a la tarda. Des de la casa on ens estem, salto la paret que la separa del terreny veí on hi ha, al costat d’ una antiga nau de pedra, un remolc vell de ferro rovellat amb els vidres trencats i alguns estris antics per treballar la vinya i el camp, igualment oxidats. En faig unes quantes fotografies; també de les caixes de fusta plenes d’ampolles de vi buides, que, sota la llum del sol tardoral, resulten per a mi d’una bellesa estranya i exòtica.
Mentre acabo de fer les fotos sento el motor d’una furgoneta que es para a la carretera. Surto del camp i l’home que la condueix em crida. Em pregunta si m’interessa comprar la propietat, que és seva i està en venda. Mentre em diu això, puc veure la seva dentadura absolutament desolada. Li dic que no, que simplement estava fent unes fotografies. Em diu que no hi ha cap problema però veig en la seva cara un rictus d’estranyesa. Alguns avantpassats seus de la Gàl·lia ja deien una cosa semblant al que expressa el seu rostre: estan bojos aquests romans.

17.10.11

El bar més trist del món

De la lectura d’una de les trilogies més remarcables de Baroja, La lucha por la vida, m’ha quedat sobre tot el record de determinats ambients del Madrid més sòrdid i miserable de principis del segle XX. I possiblement aquells depriments figones que descriu Baroja siguin difícilment superables quant a tristor. Per això, reconec que el títol d’aquest escrit és excessiu i hiperbòlic, però és el primer que vaig pensar en trobar-me –i observar- aquest bar.
Sorprèn trobar-se amb aquest establiment a la part alta de Barcelona. No és un bar antic, ni tan sols vell –una d’aquelles estimables bodegues que encara resten a la ciutat, lluitant contra l'uniformisme imparable-. No. Deu tenir unes quantes dècades -quatre o cinc- i, situat en un edifici de la mateixa època, ha envellit malament. Té uns finestrals grossos, que donen a un carrer de vianants, però sorprenentment la llum no hi vol entrar. No s’hi atreveix, diria jo, i l’interior, mal il•luminat, resta fosc. D’una foscor més grogosa que negra, color de crema catalana. Com si el fum del tabac d’abans de la prohibició –i també de l’època dels Rex i Lark- hi hagués quedat tancat. En una de les finestres, que mai deuen obrir-se, hi ha un rètol –Restaurant- fet amb lletres adhesives d’una tristor tan evident que genera compassió.
El local és gran, ampli, amb taules grosses de fòrmica. Els cambrers vesteixen camises blanques -translúcides- de tergal i pantalons negres que freguen les noces d’argent. En passar per la porta surt una bafarada d’aquell olor de menjar tan propi d’aquest tipus de locals. És curiós que cap cuina particular sigui capaç de reproduir-lo. L’amo, amb un drap a la mà, eixuga vasos a la barra, metre un parroquià assegut en un tamboret es beu un conyac –possiblement Fundador o Veterano- en una copa que marca el límit amb una ratlla vermella. Una cortina que ha passat del blanc al gris separa el bar del menjador. Allí, els escassos comensals, separats els uns dels altres, mengen en silenci mentre dubten entre mirar l’infinit o les olioses vinagreres de plàstic situades, indefectiblement, al mig de cada taula. Quan s’aixequen, l’escai de les cadires, se’ls queda uns instants adherit als pantalons i a la camisa. Jo crec que quan surten d’allí se’n van a casa, obren el gas del forn i hi fiquen el cap a dins per suïcidar-se també de la manera més trista. Sense ni tan sols lluitar per la vida.

12.10.11

Al pla de la Calma

Algun lector em suggereix acompanyar els escrits del bloc d'imatges que complementin els textos. Seguiré avui el consell, potser per excés, i aquesta entrada serà exclusivament fotogràfica. Imatges d'un pla de la Calma bellíssim avui en tres colors molt vius: el verd fosc i brillant de les alzines, el blau clar i pur del cel i el vermell fosc i torrat de la pedra.


8.10.11

Perpinyà





Perpinyà és una ciutat que no captiva d’entrada però que vas apreciant a mesura que la coneixes, com aquelles noies en què fins passat un temps no saps apreciar la seva bellesa. Per nosaltres serà sempre la ciutat on l’N., de molt petita, ens va fer notar, tot rient, que els coloms no tenen boca i mengen amb el nas. Això va ser dinant en una terrassa prop del Castellet. Quan hi passem no deixem mai de recordar-ho. Crec que aquesta facècia ens acompanyarà sempre.
Aquest dissabte, primer d’octubre, Perpinyà està magnífica: assolellada, amb una atmosfera neta i una temperatura extraordinàriament agradable per passejar. En arribar, recorrem un petit mercat de coses velles situat en un boulevard, sota l’ombra d’uns plataners. Mentre remeno llibres i andròmines, els nens juguen al voltant d’un sortidor que canvia contínuament la direcció, la forma i el dibuix dels seus raigs d’aigua.
Fem cap al centre, on les terrasses de la Rambla són plenes de gent dinant. Observem molts somriures: alegria de dissabtes i de bons dinars, a la qual ens sumem. Després, busquem el Museu Rigaud on hi ha una exposició sobre els Bardou-Job. El museu és sorprenentment tronat, amb la gràcia que no té la pulcritud dels museus de nova planta. La vetusta escala ens porta a les sales d’exposició. Més que el que s’exhibeix, resulta interessant la història que hi ha al darrera, tot el món que gira al voltant d’una família que es va enriquir amb la fabricació de paper de fumar (i que va resultar gairebé una obsessió durant l’escriptura del reportatge Castells de paper de fumar). Hi ha alguns bonics cartells de Mucha, de Jane Atché, de Jules Chéret, un Casas que no és dels millors i algunes obres de. Georges de Feure, pintor i il·lustrador d’un decadentisme evident que no deixa de sorprendre en l’entorn d’una família burgesa enriquida amb una certa celeritat.
Demano per comprar el catàleg, que segur que m’explicarà alguna cosa de nou dels Bardou-Job i de l’arquitecte Petersen, però els han acabat i m’adrecen a una llibreria propera.
Aquesta llibreria, Torcatis, situada en una casa de façana estreta d’un carrer igualment estret, resulta ser una sorpresa ben agradable. Hi havíem passat pel davant quasi sense parar-hi atenció i ens adonem del nostre error. S’hi pot passar una bona estona entre les seves prestatgeries ben assortides i organitzades.
En sortir, amb el catàleg a les mans, caminem una estona, flanejant pels carrers del centre, ben concorreguts. Una música, com ha passat sempre des dels vells temps d’Hammelín, ens crida irremeiablement. Timbals i una mena de gralles ens fan pensar inicialment en una celebració popular local però ràpidament percebem en la melodia un dring d’exotisme àrab. En arribar a l’origen de la música ens trobem, davant de l’ajuntament i enmig d’una gentada contemplativa, amb un casament moro. Utilitzo aquest terme sense cap connotació negativa, amb la normalitat amb què s’ha emprat durant generacions per anomenar, sense distinció, als àrabs i als nord-africans. Prefereixo la naturalitat d’aquest nom als eufemismes forçats de la correcció política.
En ser a l’ajuntament, suposem que es tracta d’un casament civil. També la forma de vestir de les noies que acompanyen la núvia dista molt del que nosaltres imaginem com a ortodòxia islàmica: faldilles curtes, sabates de taló, pentinats de perruqueria, maquillatge estrident. La núvia, amb un vestit blanc que deixa les espatlles al descobert i amb l’inevitable ram a les mans, somriu satisfeta. Els nois, mudats per a l’ocasió amb vestits foscos, camises lluents, pentinats que regalimen gomina i ulleres de sol molt ostensibles, s’abracen els uns amb els altres, riuen, es piquen les espatlles. Només les dones grans porten el vel i vesteixen de forma més tradicional. Alguns dels joves, nois i noies, es mouen al ritme de la música al bell mig del carrer, sense vergonya. La seva alegria es contagia amb facilitat. Uns quants badocs, entre els quals ens trobem, contemplem l’escena amb un somriure innocent dibuixat als llavis.
De sobte, les dones, joves i grans, expressen la seva alegria amb aquella mena de crit tradicional fet amb la llengua (gràcies a google i a la viquipèdia descobreixo que s’anomena zaghareet). Això, als sorpresos espectadors, ens acaba d’embadalir. Ens resulta extraordinàriament exòtic. Podrem explicar-ho i ens haurem estalviat les incomoditats d’un viatge a un país llunyà. Hi ha un moment en que l’udol s’intensifica per saludar una altra núvia i la comitiva que la segueix. La festa deu ser grossa.
Decidim, però, deixar de mirar i seguir el nostre camí fins la plaça de la catedral, que desconeixíem. El recolliment i la calma d’aquest lloc contrasta amb l’expressivitat de joia que acabem de viure. El sol trenca la simetria de les cases que envolten la placeta, amb façanes de maó, amples finestrals de fusta i balcons de ferro treballat, daurant només les d’un costat. Intentem captar aquest contrast amb la vella càmera Fed, mentre alguns individus solitaris, totalment aliens a aquesta dualitat, llegeixen el diari en una terrassa. Dues oliveres joves emmarquen la façana, modesta, de l’església, donant-li un toc inequívocament meridional. El campanar, coronat amb una armadura de ferro forjat, completa aquesta comesa i ens fa pensar en la sempre enyorada Provença. Perpinyà, la catalane, avui clarament més francesa que catalana, modesta, popular i, malgrat ser un adjectiu que s’ha convertit en suat i odiós, mestissa. No t’enyorarem perquè estaràs sempre allí, propera, a l’altra costat de la ratlla i de les Alberes.

7.10.11

Canviar el món

Una mica de neoludisme:

Mark Zuckerberg, creador de Facebook, en la mort de Steve Jobs: Steve, gràcies per ser mentor i amic. Gràcies per ensenyar-nos que allò que es genera pot canviar el món.

Gràcies, senyor Zuckerberg, però millor que el deixi com el va trobar.

6.10.11

Persecució

Per molt que vulgui escapar-ne, sembla com si la relitat política i econòmica em persegueixi. Em disposo a iniciar l'últim relat del recull "Noche fantástica" de Stefan Zweig, el títol: "El pago de la deuda atrasada".

2.10.11

Cotlliure


La tardor és l’època de l’any que menys m’agrada. Sóc partidari dels dies llargs, els vespres lluminosos, les camises de fil i els peus descalços sobre l’herba. La tardor és l’antítesi de tot això. Si bé els dies no s’han escurçat del tot i encara no ha arribat la paràlisi hivernal, veiem arribar irrefrenablement el declivi. Indefectiblement caurà el novembre, les tardes s’enfosquiran, el fred ho envairà tot. I quasi vénen ganes d’accelerar el procés, de trobar-nos cara a cara amb l’hivern, d’acabar d’una vegada per totes amb la decadència. Prefereixo la realitat del gener a l’espera de l’octubre.
Cal reconèixer, però, que la tardor té la llum més bella de tot l’any. A l’estiu cal esperar al capvespre per trobar una llum que no cremi els colors. A la tardor, el sol ens regala una llum daurada a tothora, vestint del millor verd les fulles perennes, de tota la gamma d’ors i torrats les pedres i dels blaus i verds més vius l’aigua del mar.
És això el que gaudim aquesta tarda de primer d’octubre a Cotlliure. El sol de mitja tarda comença a ser baix i vesteix de la la lluminositat més elegant l’antic poble de pescadors. Em costa imaginar d’on van treure Matisse, Derain i companyia l’estridència dels seus colors fauves. Més que el salvatgisme dels colors primaris, jo hi veig la civilització de la pedra daurada i negra del vell campanar, del gris de les roques i la sorra de les platges, del salmó de les cases i del verd suau dels finestrals. Tot i que amb força gent als carrers, Cotlliure ha deixat enrera la seva prostitució turística estival. Ara comença a recobrar el seu caràcter. La llum de tardor l’ajuda. El mar és una meravella, que, com els bons focs de llar, no deixaries mai de mirar. El campaner omnipresent et guia. Passejant per l’espigó hom té quasi una necessitat imperiosa de llençar-se a les aigües fosques, fresques i límpides.
No marxaríem mai de Cotlliure en una tarda com aquesta. Els nens corren per la platja, recullen pedres, juguen amb les onades. Impossible no pensar –una autèntica dèria que ens persegueix sempre- en la fugacitat del temps. Aquestes hores a Cotlliure passaran, com passarà també la seva infantesa paradisíaca.
És hora de marxar, però no ens n’anem sense passar pel cementiri. La tomba de Machado és plena de records diversos, de banderes i plaques commemoratives, que tapen gairebé la inscripció del seu nom i el de la seva mare. Potser n’hi hauria prou amb un gerro de flors. Més que en el poeta, penso avui en la mare, que només va poder sobreviure’l tres dies en aquest lloc estrany. Li explico això a l’À., que està seriós. L’N., per contra, em pregunta si “en Machado” viu allí, i assenyala la tomba. I això fa que se’ns escapi el riure. Un indigent que sí que sembla viure allí ens mira, mentre agafa aigua d’una aixeta.

30.9.11

Nova Renaixença

Avui he anat a fer una ullada a una d'aquestes llibreries de gran consum de les quals acostumo a despotricar. Havien posat en un expositor una sèrie de llibres d'autors catalans sota un cartell que deia: Estem davant d'una nova Renaixença?
Inicialment m'ha sorprès gratament la iniciativa. Hi havia llibres d'autors catalans actuals, des dels més novells Eduard Márquez o Vicenç Pagès fins als més consagrats com Jaume Cabré, Maria Barbal o Quim Monzó. Esta bé la idea, he pensat.
Però a mesura que he anat recorrent els llibres exposats, la sorpresa s'ha convertit en escepticisme i, finalment en hilaritat: Baltasar Porcel, Josep Pla, Joaquim Ruyra, Santiago Rusiñol i... el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Nova Renaixença?
Per cert, mentre mirava llibres s'anava disparant periòdicament una mena d'alarma que perforava els timpans dels clients que per allí circulàvem. A ningú semblava preocupar-li. I després em titllen de maniàtic en això de les llibreries.

29.9.11

Humor negre

Pot semblar estrany -i realment ho és- però aquest matí, a dos quarts de vuit, estava assegut en un banc d'un parc barceloní, treballant amb el portàtil.
Això podria ser humor negre, però no ho és. L'escrit que tenia el banc sí que l'és: Tu otro banco y cada día el de más gente. No era taronja.

26.9.11

Passadissos

Aquest text és un exercici, un divertimento, mig cinematogràfic, mig d’esgotament de la realitat en la línia perequiana, encara que, malauradament, no som a la plaça Saint Sulpice sinó en el vestíbul d’una estació de tren i en els passadissos del metro. L’ull del narrador va escombrant, com una càmera, allò que veu i enfoca els punts de major interès, prenent-ne nota.

Uns nois somriuen, embadalits, mentre parlen amb una noia molt –massa- prima, enfilada sobre uns talons d’agulla. La noia s’acomiada i camina de pressa, sobre les seves sabates de taló, com si s’hagués de trencar. Una dona s’ajup, pujant l’escala mecànica, i sembla besar la barana rotatòria de plàstic negre (en realitat ha besat la mà de la seva filla petita, que hi té la mà recolzada). Un home es queda travat en un torn giratori que no ha girat quan tocava. Un noi jove, vestit amb americana blau marí i pantalons clars, camina lentament. Des de darrera es veu com la jaqueta, massa gran i démodé (fa joc amb el seu pentinat arcaic), li penja sobre les espatlles. Un saxofonista negre toca, amb gorra de feltre i ulleres de sol de mirall. De cara, vénen dues noies joves, sud-americanes, embotides en sengles vestits excessivament curts. Caminen descalces amb les sabates a la mà. Una dona gran les mira de reüll en creuar-se-les. Al davant, un noi porta una samarreta picassiana de ratlles horitzontals blanques i blaves; combinada amb la seva motxilla vermella dóna llum a la foscor imperant. D’una cantonada apareix una parella d’homes grans estrangers. La seva imatge –curiosa- els fa gairebé idèntics. Són alts i caminen una mica corbats, els seus cabells blancs s’encrespen, igual que les celles. Els pantalons curts que vesteixen deixen veure unes cames llargues i blanques, mig tapades per uns mitjons de tennis. Calcen sabates esportives enormes. Avancen amb dificultat pel passadís, seguits de les seves dones, que queden eclipsades per la seva imatge extemporània.

21.9.11

A Girona

Un compromís de feina em porta a Girona un dimecres a la tarda. Els carrers de la ciutat nova –on vaig- són d’una correcció freda i impersonal, amb edificis moderns, pràctics, habitables, sense cap caràcter. En una plaça juguen els nens mentre algunes mamàs prenen una cocacola a les terrassetes. Em fixo en dues botigues: Massimo Dutti i H&M.
A les set quedo lliure i tinc al davant la possibilitat d’un passeig vespertí i solitari per la Girona vella i monumental. M’imagino el recorregut per la ciutat que tan bé va dibuixar Pla, mentre la llum es va apagant i comença a sentir-se la fresca de finals de setembre. Què pot haver-hi més agradable que vagar una horeta sense rumb fix pels carrers costeruts de Girona? Sempre m’han agradat els passeigs solitaris i errants.
De sobte, però, m’envaeix una certa tristor en pensar que caminaré sol i desarrelat per una ciutat en el fons estranya. La solitud no té terme mig, pot ser dolça i embriagadora o agra i incòmoda. Entenc llavors el sentiment tants cops expressat per Andrés Trapiello en els seus diaris quan es troba sol en una ciutat de províncies per impartir conferències o presentar els seus llibres. Pot arribar a semblar absurd aquest enyor, en una situació de soledat tan transitòria, però quan apareix resulta un pes inamovible. Penso llavors que encara sóc a temps d’arribar a casa abans que els nens se’n vagin a dormir i decideixo marxar. Amb el cotxe travesso barris encara més nous i desconeguts, seguint les indicacions faig diversos girs i passo múltiples rotondes i semàfors. Marxo de Girona sense haver vist ni tan sols la silueta de la catedral o de Sant Feliu. En una hora seré a casa.

20.9.11

Hora de dormir

Arribo de treballar tard i la G. em diu que acaba de posar els nens a dormir. Pujo a veure'ls, per si encara no s'han adormit i, efectivament, estan desperts. M'assec una estona a cada llit i parlo una mica amb ells. De les converses, em quedo amb una frase de cadascú:

N.: He sentit unes sabates i he pensat: aquest és el papa!
À.: No m'agrada dormir. És un rotllo! (al cap de dos minuts ja dorm).

17.9.11

Rareses

Al Diccionario de literatura para snobs de Fabrice Gaignault, que, després de resisitr-m’hi durant mesos, m’he acabat comprant, llegeixo que a la place du Grand-Marché de Tours hi ha una llibreria molt especial en què el seu propietari, Laurent Evrard, retorna a les distribuïdores i editorials tots els títols que no li plauen, que són gairebé tots. I sento ràbia per haver passat a escassos metres de Le Livre, que així es diu aquest temple de l’elitisme, el rigor i la intransigència literària, sense saber-ne l’existència ni haver-m’hi pogut aturar.

***

Llegeixo en una crònica de Xavi Ayén a La Vanguardia que l’escriptor Michel Houellebecq està desaparegut. Ja és casualitat que el llibre que m’ocupi en aquests moments sigui El mapa y el territorio, de l’escriptor francès, en què apareix un personatge que és escriptor, porta el mateix nom de l’autor del llibre i mostra un ventall amplíssim de rareses. Les conjectures sobre la suposada desaparició de Houellebecq són múltiples, però el millor és la descripció que fa el periosita David Caviglioli, l’última persona que, segons sembla, el va veure: “Vi a lo lejos un vagabundo que trotaba cuya silueta me resultaba familiar. Un cráneo macizo, vagamente desguarnecido, un cuello doblado bajo un peso invisible, una gran parka negra descolorida, a pesar del sol. Reconocí a Houellebecq. Su presencia en Chinatown no me sorprendió". Nervioso, "intenté formularle una pregunta sobre su reciente viaje a la Patagonia. No pareció escucharla, sus pies reemprendían su ruta, me dirigió una sonrisa discreta y una mirada ausente. 'Contento de haberle encontrado', dijo."

***

Una conjuntivitis molt bèstia que m’afecta aquests últims dies, i que sembla comença a remetre, m’impedeix escriure tant com voldria. No m’impedeix, però, sentir-me en sintonia amb el gran Joyce i el seu ull malalt. Llàstima que fins ara no hagi aconseguit fluidesa en el meu monòleg interior.

14.9.11

Primer dia d'escola

L’N és a la banyera, després del seu primer dia a l’escola dels mitjans (els petits van a la llar d’infants i ella ja fa P3). Arribo de treballar i m’agenollo al seu costat mentre li pregunto com li ha anat l’escola, si li agrada la mestra, amb qui ha jugat al pati, si s'ha acabat el dinar... Ella segueix jugant dins l’aigua i em respon:
- M’estàs atabalant, ja t’ho explicaré després.
Me’n vaig amb la cua entre cames.

12.9.11

Nietzsche i la premsa

Em parlaven l’altre dia de les prevencions de Nietzsche envers l’extensió de la impremta i la premsa, que, segons m’explicaven, considerava que contribuïen a la difusió d’informació superficial i eren obstacle per la reflexió i el pensament profund. M’adono, doncs, que el meu punt de vista sobre la immediatesa de la informació transmesa a través de les noves tecnologies té un fonament nietzscheà i me’n sento orgullós. I em pregunto què arribaria a pensar Nietzsche del twitter.
Recordo l’escàs aprofitament dels meus estudis preuniversitaris de filosofia –les classes eren normalment substituïdes per partits clandestins de bàsquet- i faig el propòsit d’aprofundir en aquest camp del pensament del filòsof alemany. D’entrada, em trobo amb aquesta cita de les Consideracions intempestives que no em desagrada gens: És altra cosa la premsa que un soroll cec i permanent que distreu les oïdes i els sentits en una falsa direcció?
I bé, combrega aquesta perspectiva amb la pregunta que es feia un amic, lector d’aquest bloc, en agafar un diari: m’interessa realment tant el què llegiré en aquestes pàgines com per perdre-hi una hora de la meva vida? Jo, la resposta cada dia la tinc més clara.

6.9.11

Bourges

Citar-se a un mateix deu ser considerat d’una immodèstia i d’un mal gust extraordinari. Fer-ho de memòria i amb inexactituds acaba de reblar el clau. Doncs bé, què hi farem.
Fa uns anys vaig escriure un conte –que vaig titular Tarda de gener- en què els protagonistes, un noi i una noia, es trobaven en un cafè de París i compartien, entre d’altres coses, els records de les tardes inacabables passades en les seves avorrides i quietes ciutats de províncies, allà pel nord de França, on els cels tenen una amplitud immensa.
Aquesta imatge de la immensitat d'aquells cels provenia de la impressió de viatjar en cotxe per algunes d’aquestes regions -recordo especialment el camí entre Tours i Chartres- amb un paisatge de planícies inacabables formades per petits boscos i quadrícules de camps de conreu. Només de tant en tant apareix un poblet amb el seu campanar punxegut que sembla voler abastar aquest cel infinit i blau, tacat per algun núvol pintat per Constable. Un d’aquests pobles és Illiers, el Combray de Marcel Proust, on fa anys em vaig posar deliciosament malalt, bressolat per una estranya febre, després de visitar la casa de Tante Léonie.
No coneixia llavors Bourges, però sens dubte aquesta ciutat podria ser la vila on hauria crescut Anne, la protagonista d’aquella història. És Bourges una tranquil·la ciutat de províncies, on el temps discorre amb parsimònia. El capvespre d’agost que ens va acollir ens va rebre amb una llum càlida, pròpia de l’horabaixa, que contrastava amb una frescor suau i gratificant. Els carrerons que duen a la catedral eren gairebé deserts. El pòrtic estava banyat pels últims raigs de sol. La catedral no té les ínfules d’altres companyes del nord de França i és discreta però sense falsa modèstia, ben sabedora de la seva bellesa austera. Alguns carrers conserven un bon nombre de cases amb bigues de fusta a la façana, moltes d’elles amb relleus al·legòrics als oficis dels seus antics estadants. Hi ha, a l’estiu, terrasses en algunes plaçoles, però sense massa estridències. Fa l’efecte que als habitants de Bourges no els agraden els sorolls ni els excessos. M’hi trobaria bé, aquí.
Hi ha palaus renaixentistes, alguns d’ells imponents –és la capital del Berry- que recorden el nord d’Europa. Té Bourges alguna cosa de ciutat flamenca o borgonyona. De vegades, el silenci és tan present que els passos i les veus ressonen. Això em transporta també, salvant totes les diferències, a algun barri de Viena. De nit, no hi desentonaria l’ombra d’Orson Welles.
Entre façanes renaixentistes austeres, portes impecables de fusta blanca, jardinets closos i ombrívols i alguna pastisseria belle époque, hi veig ben bé la meva Anne, deixant enrera l’adolescència i somniant ja amb París. Porta una bufanda vermella al coll i potser fins i tot ja s’ha posat una boina al cap. Es dirigeix amb una gran carpeta sota el braç cap a l’Acadèmia de les Arts. L’esperen a fora alguns nois, que no poden amagar els seus anhels. Fumen i riuen, nerviosos, esperant que s’obri la gran porta de l’edifici napoleònic. Fa fred, les veus es vesteixen amb el baf que surt de les boques, els peus es mouen, inquiets. De sobte, les rialles i les veus s’apaguen, la vorera del davant de l’escola queda buida, la imatge es volatilitza. Som al mes d’agost, cap al tard, el present i la realitat són inamovibles. No hi ha ningú a la plaça més que nosaltres, la porta de fusta és ben tancada i l’acadèmia dorm inert. Només l’omple la nostàlgia. Està trista i sola.

2.9.11

A la parada de l'autobús

És un home de mitjana edat, alt i corpulent. S’espera a la parada de l’autobús acompanyat d’una senyora gran, que imagino la seva mare, i d’una nena petita asseguda en un cotxet, la seva filla. Quan arriba l’autobús, dóna algunes indicacions a la mare i els fa un petó a totes dues. Ajuda a pujar el cotxet i es queda dret a la vorera. Fa una darrera salutació amb la mà quan el vehicle arrenca. És un comiat rutinari, momentani, transitori, però no deixa de tenir una certa tendresa.
Sobtadament, però, canvia l’expressió en la cara de l’home. Es queda com glaçat i llença una imprecació sorda. Fa el gest de córrer perseguint l’autobús però de seguida es para: sap que és inútil, que no podrà atrapar-lo. Fa gestos d’impotència mentre es mou nerviós, amunt i avall per la vorera, murmurant. Després marxa capcot, però rectifica i torna. Es queda parat, mira enlaire, es lamenta. Finalment, torna a marxar mentre truca pel telèfon mòbil. Em vénen ganes de preguntar-li què li passa, quin ha estat el seu descuit, si puc ajudar-lo d’alguna manera, però em quedo quiet, quasi clavat, també una mica aclaparat per l'escena. Arriba el meu autobús i hi pujo, amb una certa amargor.

1.9.11

Ara, l'eternitat

Quan era petit, als meus germans ganàpies els agradava martiritzar-me amb la idea de l’eternitat. A l’infern, em deien, hi ha un rellotge que fa tic-tac, tic-tac, per sempre més, per sempre més. Segurament aquesta era la magnífica pedagogia que rebien en aquella època a l’escola. En qualsevol cas, més enllà de l’inevitable vertigen que produeix pensar, siguis petit o gran, en l’eternitat, aquestes qüestions no m’afectaven gaire. Sempre m’ha preocupat més el present que el futur.
Ara, però, ens toca a nosaltres entrar en aquest món. L’altre dia era l’infinit, ara és l’eternitat.
- Papa, quan vas al cel i et mors, vas a un altre cel i després a un altre?
- No, quan estàs al cel ja no et mors.
- I dura per sempre?
- Sí.
- Per sempre? No s’acaba mai?
- No.
- I quants anys tens al cel? Ets un nen o ets un vell com quan t’has mort?
(Pausa per pensar).
- No tens edat.
- Uauuu! I al cel, tornarem a veure el Babo (el seu avi) i a vosaltres que ja us haureu mort?
- Sí. Ens tornarem a trobar.
- Que guai!
Segurament costa explicar i fer afrontar a un nen la idea de l’eternitat, però encara em costaria més encarar-lo amb el no-res. És dur pensar en l’existència eterna, però, i la no existència?

30.8.11

GPS? Connais pas

Entrar per la porta d’Orleans, creuar el fins llavors desconegut sud de París –i el Montrouge d’Emmanuel Bove-, passar arran de la torre Montparnasse i seguir el boulevard dels Invàlids fins que gairebé ens cega el daurat de la seva cúpula, aparcar al carrer Barbey d’Aurevilly quasi trepitjant la gespa del Champ de Mars i pensant en Les diabòliques.
Agafar més tard l’avinguda de le Bourdonnais fins els molls del Sena, travessar pel pont d’Iéna, amb la torre Eiffel fent-nos pessigolles al clatell i arribar a l’elegant Rive droite. Seguir pels molls oposats en direcció contrària, deixar passar la indicació del túnel del pont de l’Alma amb una certa esgarrifança, enfilar el Cours de la Reine fins la plaça de la Concòrdia, creuar-la lentament, a diferència dels corredors en l’etapa final del Tour, assenyalant l’obelisc a l’esquerra i l’Assemblea Nacional, coronada per la tricolor, a la dreta. Seguir per la riba del Sena fins creuar el Louvre per un túnel. Sortir just davant de l’estàtua excessivament daurada de Joana d’Arc i parar-nos en el semàfor per travessar Rivoli i els seus porxos. Seguir a la babalà pel barri del Palau Royal fins tombar a la dreta per un ampli boulevard, deixant al fons el pastís de l’òpera de Garnier, quasi tocar els bells finestrals de la Comédie Française, tornar als quais mirant de reüll la mercaderia dels bouquinistes i aparcar finalment sota l’enorme ajuntament.

Entrar un altre dia per Bercy, de bon matí, recordant l’inesperat èxit de Sergio Casal en el pavelló, creuar cap a la Rive gauche, deixant enrera la lletja estació d’Austerlitz, que tants records em porta. Passar pel davant del Jardin des Plantes, fer el gest d’aparcar en el mateix quai a l’alçada de l’illa de Sant Lluís, però pensar-ho una mica més i seguir fins Notre-Dame. Creuar el boul’mich i aparcar finalment a l’alçada de la punta de l’Ile de la Cité, davant d’una luxosa botiga de gravats i llibres vells. Com si res.
A la tarda, pujar tots al cotxe i seguir el quai, deixant a l’esquerra el Lapérousse, tancat, i a la dreta el bell pont de les Arts i els seus candaus horteres, tombar a l’esquerra fins el Boulevard Saint Germain i, segurament obnubilats per les filosofies existencialistes, passar-nos la rue de Rennes, per on havíem de girar. Fregar el carrefour de l’Odéon, gairebé olorant el carrer de l’antiga llibreria de Sylvia Beach i acabar trencant per un carrer que puja cap al barri de la Sorbona, amb el regal inesperat de passar arran del Panteó. Improvisar un canvi de plans i decidir sortir per la Porte d’Italie. Deixar la ciutat per autopistes tronades i ravals lletjos i ennegrits. Quedar-nos amb la recança de no haver allargat la ruta pels Camps Elisis cap a l’Arc de Triomf i haver donat unes quantes voltes, mig provincians aclaparats, mig murris enfotetes, per l’Étoile.

28.8.11

Paris, septième arrondissement

Aquest últims dies de vacances retornen, com retalls, els records dels dies passats tots junts, els diferents episodis del viatge.
A París, prop de la Torre Eiffel, als carrer adjacents al Champ de Mars. Arribem, després de tres hores d’autopista des de Bourges, amb el cotxe carregat de maletes i d’il·lusió infantil. M’havien dit que allí podríem aparcar, però em sorprèn la tranquil·litat del barri. També la seva elegància, la distinció dels edificis, carrers, jardinets. Malgrat el seu estil inconfusiblement francès, fa pensar en alguns barris londinencs, en algun racó de Belgravia o Mayfair, més que no en els propers Montparnasse o Saint-Germain-des-Près.
Aparquem el cotxe sense recança i, després d’escapar de les obligades cues de la Torre i de l’assetjament dels venedors il·legals que ens volen vendre tant si com no reproduccions en miniatura, tornem a aquests carrers hospitalaris i de noms evocadors: rue de Belgrade, rue Marinoni, avenue Barbey d’Aurevilly. En una cantonada, en girar el cap, veiem la punta de la propera torre sortir enmig dels arbres i de les mansardes de les cases. Una visió d’autèntic luxe que intento captar per sempre amb la vella Fed. Ara hem perdut el costum –i també ens perdem la il·lusió d’anar a recollir les fotografies- però haurem d’esperar el revelat.

25.8.11

Matinal

Ahir vam anar tots a sopar fora i a dormir tard i, estranyament, avui em desperto abans que els nens. Em desperta, de fet, la calor, l’aire pesat de dins de casa. Baixo al jardí i la frescor matinal d’altres dies s’ha atemperat. No són encara les vuit. La jornada serà llarga i calorosa, sorprenentment canicular a finals d’agost. La calitja cobreix les muntanyes i mig amaga les cases de Sant Pau, que no sé per què em fan pensar en una urbanització costanera. Deu ser la calor, la boirina o la lectura del Voyage de noces de Modiano, que transcorre en els paratges de Juan-les-Pins i que, com la majoria de les seves novel·les, pot arribar a resultar obsessiva.
El brogit d’aquest matí és el dels camions i cotxes que passen contínuament per l’autovia, amb major intensitat que els últims dies, certificant la fi de l’agost i de les vacances. Resulta, doncs, doblement molest.
Un ocell desconegut es posa sobre un dels pals de la tanca, i mou la seva cua roja amunt i avall ostensiblement, exhibint-la; una cuereta passeja per la gespa vestida de jaqué; un bernat pescaire passa volant apressat. De sobte, cessa el soroll de la carretera i toquen les vuit. L’À. obre la porta de la cuina i baixa les escales. Em pregunta què estic fent. El dia comença.

24.8.11

No s'acaba mai

Llegíem ahir, amb l’À., un llibre de contes quan, sobtadament, fixant-se en la portada, va dir-me: - Mira, papa, no s’acaba mai!
- Què és el que no s’acaba mai?- vaig preguntar-li sense entendre res.
- Aquí surt dibuixat un nen que llegeix un conte, on hi ha dibuixat un nen que llegeix un conte, on hi ha un altre nen que llegeix un conte. I això no s’acabarà mai!
Vaig somriure interiorment davant d’aquest descobriment de l’abisme de l’infinit. Segur que els lectors fidels d’Andrés Trapiello m’entendran.

22.8.11

Turistes i candaus

Feia ara més de deu anys (ai las!) de la meva darrera estada a París. Aquesta ha estat breu i trivial però suficient per constatar el perniciós efecte de la banalització que suposa el turisme desenfrenat. No només Barcelona pateix aquesta terrible plaga que, el mes d'agost, converteix les illes i riberes del Sena en parc temàtic multitudinari i quasi irrespirable.
I una imatge que il·lustra com poques el gregarisme infantiloide actual: la proliferació de candaus –símbol d’un amor ensucrat de cartró-pedra tret de nosequin bestseller- a les baranes del bellíssim pont de les Arts, enlletgint-lo i, el que és pitjor, prostituint-lo.

4.8.11

Paris es desvetlla

En parlàvem l'altre dia i no em puc estar de posar-la. Jacques Dutronc, Paris s'éveille:



I aquesta versió que he trobat d'An Pierlé:



No cal dir que em quedo amb l'original.

Regulacions

Vaig aparcar l’altre dia en una zona blava i em va sorprendre que el nou terminal de pagament em demanés també la matrícula del cotxe. No sé quin és l’objectiu final d’aquest control, però, en tot cas, evita una pràctica habitual de solidaritat entre conductors consistent en regalar el tiquet a un altre usuari quan es marxa de l’aparcament sense haver esgotat el temps. Reflexionant una mica, resulta curiosa aquesta manera de fer en què s’afavoreix a una persona desconeguda enfront el teòric bé comú de l’administració municipal. Segurament hi té molt a veure la desconfiança atàvica mediterrània envers la res publica i un cert individualisme liberal propi del país que ens fa preferir sempre la persona a la institució. O potser és més senzill: que, pagant impost de circulació, la zona blava ens sembla un abús legalitzat.

Quan era petit, a l’estiu el meu pare em portava a pescar a la riera del poble. Era una pesca –de barbs i bagres- molt primitiva, amb un simple canya lligada al fil de pescar, sense carret, que estiràvem amb força quan el suro s’enfonsava. De més grans, hi anàvem amb la colla, amb bicicleta. Pescàvem en els gorgs més profunds tres o quatre peixos, que sortien de l’aigua com fletxes de plata. Era una pràctica de la gent i els nanos del poble, gens abusiva. Ara, la riera és plena de cartells que prohibeixen la pesca. I cal dir que, com que ningú baixa al riu, s’ha tornat gairebé infranquejable, ple de bardisses i ortigues per tot arreu. Els baixadors han desaparegut i en molts llocs només se sent la remor de l’aigua. Caldria reflexionar sobre el suposat guany d’aquesta prohibició.

2.8.11

Corro sota la pluja

Anna Roig i l'ombre de ton chien:

31.7.11

Tot sigui llegir

À: Papa, pel teu aniversari et regalaré un llibre.
N: I jo et regalaré un diari.

26.7.11

Kiss me à Paris

Feia fred, érem joves i estàvem a París, què més podíem demanar? Això passava uns dies de desembre de l’any 2000. Mentrestant, Corretja, Ferrero i companyia guanyaven la Copa Davis a Barcelona. Però això poc ens importava llavors. Passejàvem enfredorits pels carrers de Saint Germain, del Marais o de Les Halles sense un objectiu gaire clar. Es feia fosc de seguida i sovint plovisquejava. Entràvem i sortíem de les llibreries i, quan teníem massa fred, ens preníem un te calent en algun cafè. Vam resseguir la reixa de l’obscur Luxemburg, vam fotografiar –en blanc i negre- el reflex del Panteó sobre l’asfalt mullat, vam descendir amb respecte el carrer de l’Odéon i vam fer ressonar amb passos ferms les taules del pont de les Arts. S’anunciava arreu un concert de Charles Aznavour. Vam comprar algun llibre de Camus, en sòbria edició de Gallimard, als bouquinistes del Sena. A cada racó hi vèiem una foto de Doisneau, Brassaï o Cartier-Bresson. Hauríem volgut creuar-nos amb Daniel Auteil interpretant-se a si mateix. Dins nostre sonava Edith Piaf o Charles Dutronc. Il est cinq heures, Paris s’éveille.
Però curiosament el record més viu d’aquells dies no és gens parisenc. Ni tan sols francès. Cada matí havíem d’agafar el metro per anar al centre. Era un metro nou, sense separació entre vagons, llarg. Un dia, va entrar una noia amb una guitarra i va cantar meravellosament bé Kiss me de Sixpence none the richer. Va deixar tothom bocabadat i feliç. I aquesta cançó, interpretada en un vagó de metro, ha estat el pòsit que ha sedimentat d’aquella estada a la més senyora de les ciutats.

21.7.11

A l'estació de Granollers

Després d’un dia llarg i intens agafo un tren tardà per arribar a casa. Malauradament, acaba el seu recorregut a l’estació de Granollers i allí he d’esperar a que vingui el següent. Són ja les nou del vespre passades però encara és clar. Aquests capvespres d’estiu, en què no s’acaba de fer fosc, són un regal meravellós. Penso, per oposició, en les tristes tardes d’hivern, negres, fredes, inacabables, i gaudeixo així encara més d’aquesta llum extemporàniament nocturna, que comença, però, a apagar-se. L’aire és d’una frescor agradabilíssima; l’estació és quasi buida. Se sent cantar els grills. M’assec en un banc i observo l’edifici de l’estació, com retallat davant d’un cel blau nit. És proporcionat, noble, quasi bell. Té un aire de casa d’estiueig, amb un punt suís. Estranayament –em sembla que ja no hi ha caps d’estació- el pis superior sembla habitat. No té l’aire de tancament i abandó d’altres estacions properes. Recordo, llavors, els ferroviaris de l’estació de Sant Martí de Centelles de fa més de trenta anys: l’habitacle on treballaven –quasi un santuari-, la sala d’espera de viatgers amb la finestreta de la taquilla, les palanques per fer els canvis d’agulles, els bitllets de cartró groc, els correus, els trens òmnibus (ara aquest qualificatiu s’aplica a les lleis). Tot un món desaparegut.
Un món que no sembla tan llunyà assegut en la calma quasi nocturna de l’estació de Granollers. I penso llavors que seria un bon moment per parlar amb l’amic X. -amb qui ens escrivim molt però quasi no parlem-, per sentir la seva veu o la d’M. El seu valencià tan car i el seu to hospitalari. Els truco a casa, a veure si tinc la sort de parlar amb tots dos, i al mòbil d’X. però no responen. Hauria estat massa rodó.

19.7.11

Shakespeare i els consells

Mai he estat gaire partidari de donar ni de rebre consells. Això és el que Shakespeare posa en boca de Leonato a Molt soroll per res:

...Porque, querido hermano,
los hombres sólo saben dar consejos
cuando la angustia no es su propia angustia.
Pero al sufrirla, pasan del consuelo
a la ansiedad, sí, ellos que querían
sanar con medicinas nuestra rabia,
maniatar nuestra furia con un hilo
de seda, mitigar nuestra aflicción
con aire, nuestra muerte con palabras.
Es así, todo el mundo da su aliento,
a quienes apabulla la tristeza,
pero nadie se pone filosófico
al verse desolado. Así que no
me des ningún consejo, que mi pena
grita tanto que no puedo escucharlos.

(Traducció al castellà de Christian Law, publicat al número 93 de la revista Clarín)

18.7.11

Escriptors i Twitter

¿Habrá un día en que los escritores sólo se comuniquen por Twitter?

Ese día dejarán de serlo. Por muchos medios que aparezcan, ninguno es capaz de reflejar la complejidad de las relaciones humanas como una buena novela.

(Ian McEwan a La Vanguardia, 15-07-2011)

13.7.11

A euro i mig

Explica Sabino Méndez en el seu llibre Corre, rocker que el consumidor de drogues desenvolupa una mena de sisè sentit que li permet identificar, anant pel carrer d’un poble o d’una ciutat desconeguda, la persona o el lloc on adquirir la seva preuada mercaderia. Amb els buscadors de llibres passa una mica el mateix: veus uns tendals, unes parades, un aparador a la llunyania i saps que potser allí hi haurà llibres vells en venda.
Això em va passar l’altre dia en arribar a l’estació de Sants. Entrava per una porta i vaig veure unes parades just a l’altre costat. El més probable era que fossin de qualsevol altra cosa i faltaven només cinc minuts perquè sortís el meu tren, però vaig decidir apropar-m’hi. L’instint no va fallar: hi havia un llibreter i, ràpidament, sobre el tauler, vaig identificar un llibre llargament buscat. És un llibre relativament nou, de l’any 92, però no sé perquè no l’havia trobat mai, ni a les llibreries ni als cercadors d’internet. Evidentment, les dificultats fan que les ànsies es multipliquin, així que la satisfacció fou gran. Com quan l’amic X. va regalar-me (no deixar-me, regalar-me, encara li agraeixo) La malandanza, novel·la també introbable –inexplicablement- d’Andrés Trapiello.
Així que quan vaig pagar els tres euros que van demanar-me per Les tres glorioses, de Néstor Luján, vaig sentir-me afortunat. I per reblar el clau, el llibreter va regalar-me amb una frase extraordinària, per impròpia de la professió. Tot donant-me una targeta de la botiga, va dir-me: “Pot trobar la nostra llibreria al carrer tal i a casa seva, a través de la nostra pàgina a internet”. Això de “a casa seva, a través de la nostra pàgina a internet”, és magnífic per inesperat. Em semblaria increïblement gastat en un fullet o anunci publicitari i, en canvi, em va resultar sorprenent en algú que es dedica a traficar amb llibres vells. Després d’això, va agrair-me efusivament la compra. Així doncs, vaig marxar mig somrient amb la frase i el llibre, a un euro i mig cadascun, i encara vaig arribar a temps per agafar el tren.

12.7.11

Febre

Després d’una tarda amb febre, l’À. se’n va a dormir. Pujo al cap d’una estona a posar-li el termòmetre: marca 39,9 graus. Havent-ne viscut de tots colors i sabent la seva fidelitat a l’herència febril paterna, no m’espanto especialment. Activem el ritual d’antitèrmics, draps humits, vigilància... M’assec al seu llit i, de sobte, em diu:
-Una cosa, papa, traieu-me l’helicòpter.
Tampoc em sorprèn desmesuradament. Conec els meus deliris febrils –que no sé per què sempre introdueixen balls de números i operacions matemàtiques complexes- i recordo com un familiar proper –i jove- amb febre alta demanava un dia que avisessin ja el capellà. La sorna familiar encara dura.
Aquests episodis de febre i malaltia comuna, sobretot infantil, disparen ràpidament els mecanismes del record. Mentre estic assegut al llit del meu fill constato com hi ha coses que no han canviat gaire amb el pas dels anys. Abans preníem aspirines diluïdes amb sucre i aigua en una cullera, ara xarops de paracetamol o ibuprofèn, però es manté el cerimonial de draps freds, termòmetres, companyia nocturna. La febre va unida a la nit: nits sense dormir, tenebroses, en què la mare o el pare pateixen i guareixen, mentre el nen es deixa bressolar pels tentacles hipnòtics de la febre. De vegades, resulta plaent endormiscar-se en els braços traïdors de la febre.
Aquests dies de calor, obrim les finestres perquè passi l’aire fresc i ens ajudi a baixar la temperatura. Se sent la remor nocturna del carrer, el so de les campanes de l’església que toquen les últimes hores del dia vell o les primeres del nou. Esperem amb ànsia fins que apareix la suor beatífica al front de l’À. La febre comença a baixar. El pols s’acomoda al ritme habitual. Tanquem les finestres i cedim unes hores al poder de la son.

10.7.11

La ciutat de la boira

En el darrer número (el 93) de la revista literària Clarín, apareix el text La ciudad de la niebla, que vaig escriure en castellà, dedicat a la ciutat de Vic.
Aquí teniu l'inici:

La ciudad de la niebla

Pío Baroja tituló así su novela londinense. Pero la niebla de Londres, victoriana y dickensiana, se disipó con la muerte de Sherlock Holmes y de Jack el destripador. Era una niebla amarillenta e impostora, hija del carbón y del humo, que los ingleses comparaban con sopa de guisantes.
En Vic, la auténtica ciudad de la niebla, emerge también una gran chimenea decimonónica, la de la antigua fábrica de azúcar –el Sucre- pero su actividad cesó hace décadas y la niebla sigue cubriendo la villa con insistencia. El Trivial pursuit tiene muy clara la respuesta cuando pregunta cuál es la ciudad peninsular con más días de niebla al año. Y aquí no se trata de smog amarillo sino de puro fog blanco.
La niebla de Vic nace del frío. Aunque se expande por el calendario igual que por todo el llano que circunda la ciudad, la niebla alcanza su clímax en las jornadas de puro invierno. Los días de mayor densidad nebulosa la ciudad se vuelve blanca y también negra. No crean que este oxímoron responda a una licencia literaria, es la realidad de una auténtica alianza entre el manto blanco y algodonoso de la niebla y la oscuridad más negra de la noche invernal. Son días ésos en los que reina el silencio, un silencio casi níveo que llama al paseo a las almas solitarias, a los hermanos de Nietzsche. La leyenda urbana –en este caso un poco ruralizada- nos habla de personas que en días de densa niebla no han conseguido dar con el camino a su casa. Tal vez sean exageraciones aunque sería bello que fuesen ciertas. Perderse en la propia ciudad: una imagen más que simbólica de la errancia inherente a la condición humana...

8.7.11

Retalls

El passadís subterrani que uneix l’estació ferroviària de Sants amb la línia verda del metro és un dels llocs més inhòspits que conec: sostre baix, calor horrorosa, humitat altíssima, trànsit multitudinari de persones. Intento evitar-lo sempre que puc i només hi passo quan vaig just de temps, cosa que darrerament passa sovint.
Avui, però, una estampa ha alleugerit la meva incomoditat. Dos músics: l’un cantava i l’altre tocava la guitarra. El cantant portava patilles i ulleres d’Elvis Presley, de qui interpretaven una cançó, però no semblava un dels ridículs imitadors del cantant nord-americà que veiem sovint a les pàgines de diaris i revistes.
El guitarrista, per contra, era un senyor que superava àmpliament la cinquantena. Vestia amb una certa formalitat i, pel color clar dels seus ulls, pell i cabells, semblava d’origen centreuropeu. El seu aspecte era més semblant al d’un membre d’una orquestra filharmònica que no pas al d’un músic de carrer que interpreta Elvis Presley. El contrast entre els dos músics era evident i curiós; el conjunt produïa una certa tendresa.

Al tren, s’asseu al meu davant una noia jove, de vint-i-pocs anys. És bonica sense estridències, sòbria. Té els ulls clars, quasi transparents i el cabell castany; llueix arracades de perla. Malgrat el seu aire de timidesa té una mirada directa, gens velada. Escruta el meu veí de seient que no para de donar-li la tabarra per telèfon a un tal Roger. És tan pesat que em fa pena el pobre Roger. Sobtadament, a la noia li sona el telèfon. Sento la seva veu, suau i dolça. Intueixo que parla amb el seu nòvio. En un moment donat, li diu, mig somrient: Ja saps que sí. I no costa gaire imaginar-se la pregunta, naïf del jove enamorat. No en sabíem més teníem quinze anys.

En un semàfor estan aturats una colla de motoristes, d’aquests que porten unes motos grans, negres i cromades, amb aire vintage, que crec que se’n diuen chopper. Malgrat la calor van vestits amb cuir i porten barbes ostensibles. De cop, comencen a riure i a tocar los botzines, tot mirant cap a la cantonada. I allí hi ha una parella besant-se apassionadament. Els motoristes aplaudeixen l’escena amb els seus clàxons fins que el noi es gira, també rient.