30.12.10

Estampa de Nadal

Llegeixo aquest text d’en Marcel Campà i em retorna amb vivesa una estampa –trista- d’ahir. Anava jo amb el cotxe cap a un d’aquests inhòspits centres comercials dels afores de Barcelona. Circulava prop d’unes vies, envoltat de descampats. Si no hagués estat pel sol hivernal, que maquillava amb or l’escena, el paisatge hauria estat del tot barojià. Per partida doble: dels llibres ravalers madrilenys de Pío i dels gravats obscurs de Ricardo.
De sobte, pel voral del carrer se’m va aparèixer una família. El pare, al davant, empenyia un carro de supermercat carregat de cartrons, cables, llaunes i altres desferres. Just al darrera venia la mare amb un cotxet amb dos nens petits, ben abrigats. Me’ls vaig imaginar amb la cara una mica bruta, inermes davant de les malalties i del futur. Tancava el grup una nena una mica més gran, d’uns cinc o sis anys, sola, independent. S’havia fet gran per força. Els pares tenien a la cara i al cos més anys dels que indicaven els seus papers. Encara que segurament tampoc no en tenien de papers. Semblaven apressats, com si fugissin. I vaig pensar de seguida en una altra família, fugint també després d’haver tingut el seu fill en un estable. I em vaig sentir com un estúpid anant a comprar regals a un absurd centre comercial.

Cap comentari: