29.11.10

Màrius i Marià

Article publicat a El Punt:

Màrius i Marià
Àlex Figueras

L'un va morir molt jove –als 32 anys– i l'altre molt gran –tres dies abans de fer-ne 90–. L'obra de l'un fou pòstuma mentre que l'altre va publicar en vida poesia, assaig, traducció, memorialística... Van ser dos grandíssims poetes, però cap dels dos no s'ha situat mai en el primer pla de la nostra literatura. I el cert és que, lamentablement, la seva presència és testimonial, quan no nul·la, a les llibreries del país.
Quan va morir Marià Manent, l'escriptor Andrés Trapiello va publicar un text, de lectura més que recomanable, a la revista literària Renacimiento, en què comparava el poeta amb una església buida –elegant i de bellesa reconeguda, però buida al capdavall–, amb molt pocs feligresos. I així continua l'església, segurament perquè la seva estructura noble, clàssica i sòbria encaixa poc en els nostres temps barrocs. El seu amic Jaume Bofill i Ferro qualificava la seva poesia de clos regalat i delitós, soledat perfumada, boscatge secret. Jo compararia també Marià Manent amb una font; una font de versos clars, límpids i precisos com aquelles fonts del Montseny, solitàries, ombrívoles i d'aigües cristal·lines que tant va recórrer el poeta durant els anys de la Guerra Civil passats a Viladrau.
Màrius Torres no va viure la guerra gaire lluny d'aquests paratges; va passar-la a l'altra banda de la vall del Congost. Internat a causa de la tuberculosi, aquest metge que fa versos –com li agradava definir-se– va viure des de l'any 1935 fins a la seva mort el 1942 al sanatori de Puig d'Olena i al veí Mas Blanc. El seu repòs, com la pau de Manent al Montseny descrita a El vel de maia, fou també fictici, amb el seu germà al front i tota la família fugint finalment a l'exili. Però la poesia de Torres està plena també de serenor i calma (no podem acostar les nostres vides calmes, escrivia en una de les Cançons a Mahalta) a l'hora d'afrontar la terrible malaltia que se l'acabaria emportant. Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara, escriuria en un dels seus poemes més cèlebres.
Amb totes les diferències existents entre l'obra de l'un i de l'altre, Màrius Torres i Marià Manent coincideixen en la creació d'una poesia d'expressió de sentiments sincers, amb una certa contenció, sense soroll ni estridències. Segurament per això, i malgrat els reconeixements innegables que han rebut i l'impuls que el centenari de Torres ha suposat a l'hora de rellançar l'obra del lleidatà, segueixen encara en una posició discreta en la nostra literatura. Com aquells personatges que, a les fotografies, treuen el cap en un racó i dibuixen un tímid somriure darrere d'aquells altres que, ufanosos, contents i un punt fatxendes, han ocupat les posicions centrals.

Cap comentari: