31.8.10

La Grande Jatte


Una tarda a l'estany de Le Rousset. La mestressa de La Grand Fussy ens informa que al costat del llac han obert una guingueta. En sentir aquesta paraula, de seguida ens venen al cap imatges fin de siècle de balls i àpats de les classes populars franceses: Montmartre, el Moulin de la Galette; Renoir i Toulouse-Lautrec.
Però la guingueta de l'estany de Le Rousset té molt poc encant i resulta més atractiva la visió del llac amb la llum del capvespre, les famílies assegudes a les taules de fusta i els nens ficant-se dins l'aigua a la platjeta. I tot plegat, més que en les guinguetes de Montmartre, fa pensar en els quadres de Seurat: la Grande Jatte o els banyistes d'Asnières. Felicitat dominical econòmica i efímera.

30.8.10

Nouveautés - Confections


Entre Utrillo, Sisley i Hopper, aquest comerç de Charlieu.

22.8.10

Souvenir de Grignan


Article publicat avui a El Punt

Tot i no pertànyer a l'actual regió administrativa de Provença-Alps-Costa Blava, Grignan és una població clarament provençal. La pedra clara de les cases, els finestrals de fusta acolorits, els teulats terrosos, els camps de lavanda que l'envolten i el pastís que se serveix a les terrasses de la plaça a l'hora de l'aperitiu no deixen lloc a dubtes. Presideix aquesta placeta una font amb l'estàtua de Madame de Sevigné escrivint –se suposa– una de les seves reputades cartes. La noble escriptora epistolar va passar temporades, i va acabar morint-hi, al bellíssim castell renaixentista que corona i regna sobre la vila. No fou l'únic personatge de la literatura que es va deixar caure a Grignan: també Julio Cortázar ens va deixar un curiós relat del seu pas per la població, Ciclismo en Grignan, centrat en l'erotisme de la contemplació, precisament des d'un cafè a redós del monument, del moviment oscil·latori d'una jove sobre el seient de la seva bicicleta. És agradable passejar per Grignan, on a més de les inevitables botigues de records provençals –sabons, saquets d'espígol i elements de decoració d'allò més chic– trobem un parell de llibreries de vell i un taller museu de la impremta i la tipografia on un noi molt amable ens fa una demostració de l'ús de les velles màquines d'imprimir. L'olor de tinta, les calaixeres de fusta plenes de tipus de plom i la cuidada llibreria annexa constitueixen un paradís per als amants de les belles edicions.
També les llibreries de vell, si tenim la sort de trobar-les obertes, són font de tresors amagats. Com una guia de França, Algèria i colònies de 1886, plena de gravats, en què l'autor –el geògraf Onésime Reclus, creador del terme francofonia– dedica un capítol a donar la seva visió sobre les anomenades llengües regionals, especialment l'occità. Frases com aquestes deixen clara la situació que es vivia ja a l'època i la simpatia de l'autor envers l'expansió del francès: “Però avui dia el francès regna a totes les ciutats de França; i allà on encara no és mestre s'infiltra solapadament en els patois” o “Cal considerar la línia de divorci d'Oil i Oc com un dic irrevocablement rebentat pel corrent que ve del nord. Ja l'onada septentrional submergeix totes les ciutats, tots els burgs del Migdia: la reina del sud-oest, Bordeus, va ser una vila d'Oc i ha esdevingut una vila d'Oil. Pot travessar-se sense sentir deu paraules del patois que es va parlar en tots els seus carrers”. D'això fa cent vint-i-cinc anys i, exceptuant algunes regulacions d'última hora del govern de Jospin, la República Francesa ha estat implacable a l'hora de segar les aspiracions nacionals i drets lingüístics d'occitans, bretons, alsacians o catalans. El jacobinisme en el seu estat més pur ha estat d'una gran eficiència. Per contra, la República ha ofert un model d'estat i de país amb uns valors innegables –la projecció pràctica del liberté, égalité, fraternité– que han actuat de contrapès i de bàlsam a les renúncies. Per això, i vistes les magres aportacions d'altres estats, per les nostres contrades hi ha qui, en to més o menys de broma, afirma que el timbaler del Bruc s'hauria pogut tocar allò que no sona.

19.8.10

Estampes franceses: Estiu a La Grand Fussy



No se m’acut millor escenari per a una pel·lícula francesa que La Fontaine du Grand Fussy. Seria una pel·lícula d’iniciació, amb nens vivint una infantesa lliure i idíl·lica o adolescents en la primera pulsió de la vida. Curiosament, no molt lluny d’allí, a la comarca de la Puisaye, va viure Colette, especialista en el tractament d’aquestes matèries.
Però La Grand Fussy la veig més cinematogràfica que novel·lable, amb el gran casalot, els rosers florits, el gronxador de fusta penjat d’una branca de l’enorme castanyer bord, la font que no para de rajar. És impossible renunciar a l’imacte visual d’aquestes imatges, que intento copçar maldestrement amb la meva vella Fed.
Mentre la tarda avança al ritme lent del pas dels núvols i del pasturar de les vaques dels camps que ens envolten, l’À juga a futbol amb els néts de la mestressa, dos vailets de cabells arrissats, que, amb les seves canyes de pescar, l’omnipresent pilota i el gos Tipsy seguint-los a tothora, podrien ser perfectament els protagonistes de la pel·lícula. Veig l’À correr, xutar, riure i llençar-se sobre els germans, sense comunicar-se més que pel llenguatge de la pilota.
Arriba l’hora de sopar i les taules es paren a fora, amb vins, formatges, riures i converses. El sol es va amagant molt a poc a poc, fent un llarg camí fins el baix horitzó. La nit es fa esperar, però amb ella arriba el miracle d’un cel pobladíssim d’estrelles, d’on cau de tant en tant alguna llàgrima de Sant Llorenç. I jo estic gairebé segur que són llàgrimes de felicitat.

16.8.10

Les càmeres del KGB


Article publicat al Presència d'ahir.

Les càmeres del KGB

Tenen per nom l’acrònim format per les inicials d’un personatge sinistre, el creador de la policia secreta soviètica -la tristament famosa Txeca precursora del KGB- Felix Edmundovich Dzerzhinsky, però la seva història està plena d’ingredients curiosos i sorprenents. Són les càmeres de fotografiar Fed, també conegudes com a Leica russes, fabricades entre els anys 30 i 50 del segle XX a Ucraïna i redescobertes a Occident a través dels nous mercats d’Internet.

És un tòpic, però cal constatar-lo: Internet ha revolucionat absolutament el món de la informació. Perdre’s per la xarxa suposa descobrir noves realitats i endinsar-se en cenacles absolutament desconeguts, mons on iniciats aboquen i intercanvien tots els seus coneixements sobre una matèria. Entrar com a observador en aquests hàbitats, en molts casos aliens i llunyans, i anar-s’hi introduint resulta de vegades fascinant.
Això és el que pot arribar a passar a qui decideixi capbussar-se en el món de les càmeres de fotografiar soviètiques: des de les més trendy Lomo, que han donat lloc a la creació d’un moviment internacional conegut com a Lomografia amb botigues arreu del món (també al barceloní barri del Born), fins a les més desconegudes, però no menys interessants, Fed, Kiev o Zorki.
Recórrer per la xarxa l’empremta d’aquestes càmeres és resseguir l’itinerari caòtic que ens porta per multitud de pàgines de col·leccionistes, aficionats a la fotografia o comerciants de les repúbliques de l’extinta Unió Soviètica, fins acabar en el soc global que és avui en dia eBay. I aquest viatge resulta altament addictiu per a qui se senti atret per una narració, que, en el cas de les càmeres Fed –conegudes també popularment com a Fedka- combina elements aliens a la fotografia com ara la pedagogia, la història del segle XX, l’organització social i econòmica del comunisme o el col·leccionisme. Barrejant tots aquests ingredients obtindrem la nostra història. I comencem precisament per aquí: per la història.
En els anys 20 i 30 del segle passat, el règim comunista instaurat a Rússia per la revolució de 1917 tenia com un dels seus objectius principals industrialitzar el país. Després de segles d’existència d’un sistema gairebé feudal, que basava la seva economia en l’agricultura, els nous governants tenien l’obsessió de la modernització. Calia crear indústries i fabricar productes propis per no dependre de l’exterior. Fins i tot l’estètica i l’art del nou règim eren clarament industrialistes, centrats en les màquines i el moviment: Eisenstein, Maiakovski, Tatlin.
Fora de Rússia, el món de la fotografia havia viscut també durant els anys 20 la seva revolució particular amb l’aparició de les càmeres Leica, inicialment la Leica I i posteriorment la II, una càmera manejable i amb una òptica de gran qualitat que aviat esdevindria un mite i utilitzarien fotògrafs com ara Henri Cartier-Bresson, Agustí Centelles, Robert Capa o Alexander Rodchenko, un dels grans noms del nou moviment artístic soviètic. Avui en dia, les Leica II, amb òptica Elmar, són càmeres extraordinàriament cotitzades pels col·leccionistes i aficionats. Només cal veure els preus que assoleixen a les subhastes d’eBay.
Però per acabar d’explicar l’origen de les càmeres Fed ens falta un tercer ingredient: els nens del carrer. Amb la sotragada de la revolució russa i totes les seves conseqüències (repressió, assassinats, canvi de model econòmic, empobriment...), els carrers de les ciutats de les repúbliques soviètiques es van omplir de nens sense família ni recursos, que vivien a mig camí de la delinqüència. Eren els anomenats besprizorniki, que suposaven un problema per un règim criminal però alhora idealista.
Ara ja ho tenim tot. Bé, ens cal l’home capaç d’unir tots aquests elements, curiosament un pedagog: Anton Semionovitx Makarenko. Basant-se en experiències semblants preliminars, Anton Makarenko, deixeble i amic de l’escriptor Màxim Gorki, va crear a la ciutat ucraïnesa de Kharkov una comuna per acollir i escolaritzar nens del carrer, amb una fórmula que combinava l’ensenyament i el treball. Seguint una disciplina fèrria, gairebé militar, els joves dedicaven mitja jornada a les classes i l’altra mitja a la producció, d’acord amb un model pedagògic que pretenia no diferenciar el treball físic del mental. A la comuna de Kharkov es van fabricar productes molt diversos, fins que l’any 1932 es va decidir iniciar la producció d’unes càmeres fotogràfiques iguals a l’exitosa Leica.
Això suposava un repte molt important per a la comuna ja que la fabricació de càmeres implicava un major nivell d’exigència, així com la intervenció de professionals especialitzats i el suport d’altres entitats de producció. Tanmateix, després d’un llarg període de proves, l’any 1934. es va iniciar la fabricació dels primers models en sèrie de la càmera batejada com a Fed 1.
Tècnicament, una de les característiques diferencials i més remarcables de la Fedka –igual que de les Leica originals- és la incorporació d’un telèmetre, dispositiu que permet mesurar les distàncies i enfocar en conseqüència.
Amb el pas dels anys, es van dissenyar i produir diferents models de Fedka, orgull de la comuna de Makarenko i de gairebé tot el sistema soviètic. La producció només va alterar-se durant la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya, que va destruir absolutament la colònia de Karkhov i va fer que la producció es traslladés a Berdsk, a la Rússia central. Finalitzada la guerra, la producció de Fed 1 es va reprendre a Kharkov i va continuar fins l’any 1955, quan s’havien superat ja les set-centes mil unitats fabricades. Després van venir molts altres models de Fed, més evolucionats tècnicament.
Makarenko, el sistema pedagògic del qual es posa avui en dia en dubte per considerar-se coactiu de l’individu enfront del grup, ja havia deixat molts anys abans la direcció de l’escola-fàbrica però no hi ha dubte que, sense proposar-s’ho, la seva figura va ser cabdal per al desenvolupament i popularització de la fotografia a la Unió Soviètica. Tota aquesta història, estranya i atraient, està descrita amb tot detall per Oscar Fricke en l’article The Dzerzhinsky Commune: Birth of the Soviet 35mm Camera Industry publicat l’any 1979 a la revista History of photography.
I què pot aportar avui en dia, en el nostre món digital, una càmera arcaica com la Fed 1? Segurament la resposta és llarga i complexa però té alguns elements ineludibles. En primer lloc, el pòsit de la història. El seu passat no deixa indiferent i, en alguns individus, arriba a produir fascinació. Tenir a les mans una Fedka i poder utilitzar-la resulta gairebé fetitxista. En segon lloc, la simplicitat. Tot i que res és més fàcil que prémer el botó d’una càmera digital automàtica i, en canvi, fotografiar amb una Fed requereix una sèrie d’operacions complexes només per carregar el rodet i un seguit d’ajustos manuals a l’hora de fer una fotografia, no deixa de ser una càmera simple, absolutament mecànica. Vista la nostra exasperant dependència de bateries, piles, xarxes elèctriques o telefòniques, les càmeres d’època com la Fed són un prodigi de la independència energètica amb el seu funcionament 100% mecànic. En tercer lloc, artilugis com les càmeres Fed no deixen de tenir un punt contestatari. Si s’imposa el tecnicisme a ultrança, la digitalització absoluta i la innovació desbordada, de vegades ve de gust optar pel romanticisme, ja sigui amb un mapa i una brúixola, un cotxe d’època o una càmera de fotografiar primitiva. Finalment, hi ha la perdurabilitat. En uns temps en què tot està concebut per al consum instantani i immediat, alguns sentim nostàlgia d’èpoques en què els objectes estaven pensats per perdurar i passar de pares a fills, A tot això, sumem-hi la bellesa i l’elegància del classicisme i l’addictivitat del col·leccionisme, agitem-ho i deixem-ho reposar.
Ben segur que, tot i els seus antecedents lligats al comunisme, les càmeres Fed mereixerien portar un nom més noble, que no ens recordés un personatge com Dzerzhinsky ni les atrocitats de les txeques o del KGB, però en qualsevol cas, sense cap nostàlgia cap a aquest règim de terror, la història d’aquestes càmeres i tot el seu món són dignes de ser recordats.

El punt de vista del col·leccionista

Quan tens una càmera antiga a les mans penses en tot el que pot haver fotografiat. En el cas d’una Fed pots arribar a aventurar que, tal vegada, a les mans d’un agent soviètic podria haver estat a Barcelona durant la Guerra Civil. Qui parla així és Albert Planàs, nét de fotògrafs per banda paterna i materna, fotògraf ell mateix, col·leccionista i gran coneixedor de les càmeres russes. Tanmateix –afegeix- quan els russos tenien la possibilitat de fer-se amb una Leica de veritat, no ho dubtaven ni un moment. Així ho van fer quan van entrar a Alemanya en acabar la Segona Guerra Mundial.
Preguntat sobre la qualitat d’aquestes càmeres, més enllà de totes les seves històries, Albert Planàs explica que les Leica tenien uns estàndards de qualitat altíssims; a la Unió Soviètica, per contra, el que comptava era la productivitat i, en funció de l’habilitat o autoexigència de cada operari o encarregat de producció, trobem càmeres de més o menys qualitat. És més aleatori. A més, encara que la mecànica fos idèntica a la d’una Leica els materials utilitzats en la fabricació no eren equiparables.
Albert Planàs és l’autor del lloc web www.sovietleica.com. A banda de poder compartir la seva col·lecció, el web pretén ajudar a mostrar, de forma molt gràfica, les diferències entre cadascun dels diversos models i varietats de càmera. És l’únic espai d’aquestes característiques concebut a Catalunya, dins d’un àmbit de col·leccionisme encara força reduït a escala mundial. Una de les gràcies de col·leccionar càmeres russes –afirma- és que l’univers és finit i relativament limitat, així com la informació disponible sobre elles al món occidental, ja que molts arxius originals van ser destruïts i molta documentació està únicament disponible en rus.
Planàs és una font inacabable d’informació sobre aquestes càmeres, dissenyades inicialment –explica- gairebé com un objecte militar destinat als agents de la policia secreta i a l’exèrcit (com bé es pot veure en la foto que acompanya el text), tot i que després el seu ús es van popularitzar amb l’objectiu que cada rus, amb la seva càmera, ajudés a escriure la història. Una història que, suposem, es buscava que fos idealitzada segons les consignes del règim.
Planàs també ens posa sobre la pista d’una fotografia de Picasso amb la seva Fed 2 i comenta la llegenda negra que atribueix l’emissió de radioactivitat a algun model d’aquestes càmeres: Algunes experiències, entre ells una de realitzada a Holanda, han conclòs que els nivells de radioactivitat que emet el lantani, isòtop present en el recobriment d’algunes lents industar, són irrisoris.
Per fer avançar el rodet d’una vella Fed cal fer córrer una roda amb insistència. Conversant sobre fotografia amb Albert Planàs passa just el contrari: la informació flueix i el temps corre sense ni adonar-nos-en. No acabarien mai de sortir històries sobre unes càmeres que, sota l’aparença de simple aparell anacrònic, amaguen el testimoni d’una part molt important de la història del segle XX.

4.8.10

Unes altres vacances


És el que tenen les vacances, els viatges: encara no n'hem començat un i ja estem pensant en un altre. Jo actualment en tinc tres en ment: un a la regió del Médoc i l'estuari de la Gironde (un reportatge llegit a Detours en France i les magnífiques fotografies de La route des livres me n'han fet venir ganes), un altre el tinc programat des de fa temps a Anglaterra -Londres, Oxford i Cotswolds- per l'estiu de 2012 (i aprofitar així per viure amb els meus fills la màgia d'uns jocs olímpics) i, finalment, tinc pendent una estada a Corfú resseguint les passes de Gerald Durrell.
És difícil trobar millor paradís per un nen que les pàgines de la trilogia de Corfú de Durrell. Són d'aquells llibres que no pots deixar però tampoc vols que s'acabin mai, perquè et fan viure plenament la realitat dels personatges (quina colla de tòpics que acabo d'escriure!). Jo estic esperant amb candeletes que els meus fills tinguin l'edat de gaudir d'aquests llibres i espero poder un dia viatjar junts als seus escenaris. Diuen que Corfú ha canviat molt, que és una illa molt turística, però jo estic segur de poder-hi reviure l'essència de la infantesa de Gerald Durrell.
Curiosament mai m'havia parat a temporalitzar l'època en què transcorren aquestes històries: fou entre els anys 1935 i 1939. Gran contrast, per tant, entre el paradís de Corfú i l'infern d'Espanya durant els mateixos anys, i entre l'infantesa de Durrell i, per exemple, la dels meus pares.

2.8.10

Borgonya




Borgonya a l'horitzó