16.6.10

Bloomsday

Per celebrar el Bloomsday, un article a El Punt:

El recorregut que Leopold Bloom, protagonista de l'Ulisses de James Joyce, va fer per Dublín el 16 de juny de 1904, avui fa justament 106 anys, ha transcendit l'àmbit literari. Des de fa unes dècades, cada 16 de juny, a la capital irlandesa es rememora el periple de Bloom per la ciutat, amb la celebració de l'anomenat Bloomsday, que –manllevant Hemingway, escriptor que va coincidir amb Joyce en el París d'entreguerres– podríem dir que converteix Dublín en una festa. Lectures públiques, visites a pubs, esmorzars de ronyons, recorreguts urbans pels escenaris de la novel·la; tot conflueix en una celebració que s'ha convertit en un referent. El protagonista de la darrera novel·la d'Enrique Vila-Matas escull Dublín i el Bloomsday per celebrar el seu particular adéu a la galàxia Gutenberg i a l'època de les edicions literàries.
Deixant de banda les celebracions, resulta curiós observar com ha anat evolucionant la percepció social de la novel·la més emblemàtica de Joyce en els últims temps. Si fa anys era gairebé una obligació haver llegit l'Ulisses i qui no ho havia fet quasi se n'amagava, en els temps actuals en què s'imposa la frivolització i la conyeta fàcil, la lectura de l'Ulisses s'ha caricaturitzat com el prototip de l'avorriment i d'un intel·lectualisme digne de mofa. L'Ulisses ha passat, doncs, en una generació de ser una bíblia a ser un rotllo. Una bona metàfora de la nostra evolució. Per a mi, però, l'Ulisses té també un altre valor simbòlic. És un clar exemple dels límits de la creació artística.
Fa uns quinze anys, fascinat després d'haver llegit Dublinesos (especialment el darrer conte Els morts), vaig endinsar-me en les aigües profundes de l'Ulisses. Sabia que no seria una lectura fàcil però, amb esforç, vaig aconseguir gaudir de fragments de literatura memorable, genial. Fins que les aigües d'aquest mar joyceà es van començar a remoure en excés i la lectura va arribar a fragments que em resultaven incomprensibles. Joyce havia traspassat el meu límit i, com a lector, vaig haver d'agafar-me al salvavides i nedar fins a la platja. Uns anys després d'haver escrit Ulisses, James Joyce acabaria de remoure del tot les aigües amb la publicació de Finnegans Wake, un autèntic oceà tempestuós qualificat ja per molts lectors d'inintel·ligible.
A principis del segle passat, els artistes d'avantguarda coetanis de Joyce van començar a jugar també amb els límits de l'art. Van aconseguir resultats inimaginables en els segles anteriors, alguns d'ells extraordinaris. Fins que va acabar arribant el senyor Duchamp amb el seu urinari. Es va trencar un paradigma i vàrem entrar en un nou món de l'art, on tot s'hi val, en el qual ens movem encara. Només cal passejar-se per alguna de les fires d'art més reputades. Molts ens hem quedat fora de joc i voldríem tornar al vell paradigma.

Cap comentari: