30.4.10

Una gran final

Escric aquestes ratlles mentre veig, a la televisió, els jugadors de l’Atlètic de Madrid celebrant la seva classificació per la final de l’Europa League (nova denominació de la tan nostrada i desitjada UEFA). I, des del sofà de casa, em sumo a l’alegria de l’èxit d’aquest club germà.
No entendré mai l’odi que alguns aficionats de l’Espanyol professen pel club petit de Madrid i que els porta a insultar-lo al camp amb epítets que només s’acostumen a dedicar als nostres rivals metropolitans (i no em refereixo al Gavà o a la Gramenet).
Amb l’Atlètic (em nego a escriure Atlético com tampoc escric London) ens uneixen moltes coses. Jo m’identifico plenament amb el protagonista d’aquell espot publicitari a qui el seu fill preguntava amb transcendència: “Papá, ¿por qué somos del Atleti?”.
Recordo també un partit de la Champions League que enfrontava, com ahir, el Liverpool i l’Atlètic a Anfield. També llavors Fernando Torres, la gran estrella que va deixar els matalassers pels reds, estava lesionat i veia el partit des de la llotja. En aquell partit, l’àrbitre va xiular un penal escandalós contra l’Atlètic (als pericos això també ens sona proper) i el niño es va posar a aplaudir. Vaig pensar que sí, que tots hem de tenir clar qui ens paga el sou, però que una cosa és estar jugant al camp i una altra és veure el partit amb la distància de la graderia. I que el cor és sempre el cor. El mercenari em va resultar des de llavors antipàtic.
Ahir, l’equip gran del mercenari va caure eliminat i el seu equip de sempre, acostumat al patiment i a les dificultats, va passar a la final. Me n’alegro enormement.
Ara vindrà la final. Una final que passarà gairebé desapercebuda, oculta darrera el so estrident de les trompetes de l’altra final, la Gran Final. Però per a mi serà especialment atractiva.
L’altre contendent, el Fulham, també és de la meva corda. De fet, amb algú que llegirà això tenim pendent una escapada a Londres per, entre d’altres coses, anar a veure un partit a Craven Cottage. Malgrat la poca simpatia que professo pel propietari de l’equip, Mohamed Al Fayed, el Fulham és darrerament –juntament amb el paracatalà Wigan- el meu referent a la lliga anglesa. Final, doncs, d’equips petits de grans ciutats. Guanyi que guany estaré content, encara que em sàpiga greu per qui perdi. La cita és el 12 de maig.

Cap comentari: