A la benzinera

Acostumo a parar-me a omplir el dipòsit del cotxe a la benzinera que hi ha passat Tagamanent, arribant ja a Aiguafreda. Sorprenentment, és un reducte de pau. Als capvespres de primavera, com el d’ahir, resulta especialment agradable. Només cal dirigir la mirada i l’atenció cap a les boscúries de l’altre costat del riu. Enmig hi ha l’autovia, sí, i la via del tren, però aquestes muntanyes imposen la seva força. Són boscos frondosos d’alzines –selva mediterrània- amb algun caducifoli que destaca amb el seu verd tendre. Al capdamunt sobresurten les roques de la cinglera. És una natura verge i poderosíssima que atreu i s’imposa, fins i tot als quatre carrils de l’autovia. Ahir se sentia olor de riu, que només desapareixia sota els efluvis de la benzina, i l’idíl·lic cant dels ocells ressonava per damunt del brunzit dels cotxes que passaven rabent.