Com haureu pogut comprovar els lectors habituals d'aquest bloc, darrerament no he escrit res. Encara que això no sigui una justificació, el motiu ha estat totalment aliè a la meva voluntat.
Ara, el període vacacional farà que deixi també d'escriure durant uns dies. Demano més excuses.
Sí que us puc dir, però, que aquest cap de setmana es publicarà a El Punt un article meu que porta el provocador títol de Contra U2 i Stieg Larsson. M'agradaria poder publicar-lo ja aquí, però no sóc partidari d'avançar al bloc articles que han de sortir en altres mitjans. Quan es publiqui probablement no el podré posar aquí, o sigui que una opció és llegir El Punt, que és un bon diari.
30.7.09
15.7.09
Villeneuve-lès-Avignon
En els nostres viatges (o potser hauria de dir fugides) a la Provença, acostumem a entrar-hi per Villeneuve-lès-Avignon.
Aquesta vila està just enfront d’Avinyó, a l’altra banda del Roine. Des de les parts més altes de Villeneuve es veu la silueta de la ciutat d’Avinyó coronada pel Palau dels Papes. El riu -que és enorme i, com tots els rius de grans dimensions, fa una certa por- ens separa d’Avinyó i ens fa la ciutat llunyana. A l’estiu, la llum intensa del migdia desdibuixa els contorns de la ciutat i n’empal·lideix els colors, fent-la una mica irreal.
Villeneuve és una vila estranya, amb dos nuclis. D’una banda, el propi centre de la població, que al migdia està gairebé desert i és també una mica irreal, amb algunes terrasses de bars on la gent dina i vagareja. És l’única forma de vida que té la vila a aquelles hores, que és quan l’hem visitat sempre. Dinar a Villeneuve és el nostre bateig provençal.
D’altra banda, hi ha el barri que envolta la imponent torre de l’antic castell de Felip el Bell. Està situat sobre un petit promontori i poblat de cases antigues, molt ben cuidades, de pedra clara. El taronja de les campsis, el blanc dels gessamins i el lila de les buguenvíl·lies que s’enfilen per aquestes parets dibuixen una peculiar bandera tricolor. Al migdia tampoc hi corre ningú i és ben lògic perquè caminar per aquells pendents fa caure gotes de suor. Sota el castell, és agradable descansar en un parc cuidadíssim –i òbviament desert- sota l’ombra d’unes figueres que conviden a fer un àpat sobre l’herba al més pur estil de Manet.
Llegeixo aquests dies les Notes disperses de Josep Pla, on trobo un escrit que ens parla de l’origen d’alguns dels arbres que creixen al Mas Pla. Ja coneixia la petició que havia fet al seu pare tornant de París l’any 1920 de plantar-hi castanyers bords (els famosos marronniers) que li recordaven els jardins de la capital francesa. Sabia també l’estimació de Pla envers les mimoses –aquest arbre artificiós que no m’agrada gens- però desconeixia que n’hagués fet plantar també al mas després d’un viatge a Itàlia el 1921. Pla ens explica que les mimoses van acabar morint un hivern especialment fred. El que va ser una agradable sorpresa fou llegir que els xiprers del Mas Pla tenen l’origen en un altre encàrrec fet per l’escriptor a son pare després d’una estada a Villeneuve-lès-Avignon. No recordo haver llegit res de Pla sobre Villeneuve i m’encanta aquesta inspiració provençal dels xiprers empordanesos del Mas Pla.
Aquesta vila està just enfront d’Avinyó, a l’altra banda del Roine. Des de les parts més altes de Villeneuve es veu la silueta de la ciutat d’Avinyó coronada pel Palau dels Papes. El riu -que és enorme i, com tots els rius de grans dimensions, fa una certa por- ens separa d’Avinyó i ens fa la ciutat llunyana. A l’estiu, la llum intensa del migdia desdibuixa els contorns de la ciutat i n’empal·lideix els colors, fent-la una mica irreal.
Villeneuve és una vila estranya, amb dos nuclis. D’una banda, el propi centre de la població, que al migdia està gairebé desert i és també una mica irreal, amb algunes terrasses de bars on la gent dina i vagareja. És l’única forma de vida que té la vila a aquelles hores, que és quan l’hem visitat sempre. Dinar a Villeneuve és el nostre bateig provençal.
D’altra banda, hi ha el barri que envolta la imponent torre de l’antic castell de Felip el Bell. Està situat sobre un petit promontori i poblat de cases antigues, molt ben cuidades, de pedra clara. El taronja de les campsis, el blanc dels gessamins i el lila de les buguenvíl·lies que s’enfilen per aquestes parets dibuixen una peculiar bandera tricolor. Al migdia tampoc hi corre ningú i és ben lògic perquè caminar per aquells pendents fa caure gotes de suor. Sota el castell, és agradable descansar en un parc cuidadíssim –i òbviament desert- sota l’ombra d’unes figueres que conviden a fer un àpat sobre l’herba al més pur estil de Manet.
Llegeixo aquests dies les Notes disperses de Josep Pla, on trobo un escrit que ens parla de l’origen d’alguns dels arbres que creixen al Mas Pla. Ja coneixia la petició que havia fet al seu pare tornant de París l’any 1920 de plantar-hi castanyers bords (els famosos marronniers) que li recordaven els jardins de la capital francesa. Sabia també l’estimació de Pla envers les mimoses –aquest arbre artificiós que no m’agrada gens- però desconeixia que n’hagués fet plantar també al mas després d’un viatge a Itàlia el 1921. Pla ens explica que les mimoses van acabar morint un hivern especialment fred. El que va ser una agradable sorpresa fou llegir que els xiprers del Mas Pla tenen l’origen en un altre encàrrec fet per l’escriptor a son pare després d’una estada a Villeneuve-lès-Avignon. No recordo haver llegit res de Pla sobre Villeneuve i m’encanta aquesta inspiració provençal dels xiprers empordanesos del Mas Pla.
13.7.09
Mai més caminarem sols
2009 pot ser el nostre any del canvi. Avui, un dilluns a les dotze del migdia, set mil pericos a la presentació de Nakamura al Nou Sarrià. Com molt bé ha escrit en Xavi Salvatella: i si el nostre Bebeto tingués els ulls xics?
I ara tenim també el nostre You'll never walk alone.
I ara tenim també el nostre You'll never walk alone.
Raigs X
Podria ser un conte de ficció o podria ser realitat...
Per raons que no venen al cas, l’altre dia vaig haver d’anar a fer-me una radiografia. Vaig escollir un metge a l’atzar entre el quadre mèdic de la meva mútua. Bé, l’elecció no va ser del tot a la babalà, el principal criteri va ser la proximitat geogràfica.
Així, vaig anar a parar una finca de la dreta de l’Eixample. L’entrada era força rònega i l’ascensor increïblement estret. El replà del pis era fosc i la porta lluïa –és un dir- una placa de llautó extraordinàriament envellida. Va obrir-me la porta el mateix metge, un home amb ulleres i molts cabells, de curta alçada i d’una seixantena d’anys, vestit amb una bata de l’Institut Català de la Salut. La meva atenció ràpidament es va desviar del metge cap a l’entorn que l’envoltava. Feia molts anys que no veia un pis tan tronat. Una habitació petita i fosca que semblava la sala d’espera estava amoblada únicament amb un vell sofà de flors. En un paret del passadís penjava un insòlit violí d’atrezzo. Els murs feia dècades que no rebien una mà de pintura i havien agafat un to gris translúcid com d’ala de mosca.
Ràpidament va fer-me passar a l’habitació on hi havia l’aparell de raigs X. Allí, el panorama no era menys desolador. Dues cadires d’escai marró i unes cortines de color blanc evolucionat a gris destacaven de forma molt especial. Tot i haver-hi una finestra oberta, l’ambient era extraordinàriament càl·lid i clos. El mosaic havia perdut qualsevol rastre de brillantor i les portes eren d’una fusta lluent, molt pròpia dels anys setanta del segle passat. L’aparell ho era tot menys modern i només va tranquil·litzar-me –molt vagament- el fet que fos aprovat pel Ministère de Santé francès, segons indicava un placa metàl·lica. Aquella sala, però, era més pròpia de Cuba que del país veí. Per tal de convèncer-me, em deia que la medicina cubana té un cert prestigi però el cert és que sempre he pensat que aquesta afirmació és més que dubtosa i no deixa de ser l’últim clau on s’aferren els defensors d’un règim que ja és del tot indefensable.
Em convencia més l’argument que aquell home tímid i educat podia ser un bon metge que no hagués tingut sort a la vida. A més, el hábito no hace al monje –diuen- i tots coneixem professionals mediocres que s’amaguen darrera una façana impoluta. D’altra banda, afegia, una radiografia només és una radiografia i no cal anar a Houston per fer-se-la. Però mirava al voltant i aquell ambient anacrònic no em tranquilitzava gaire. Per acabar-ho d’adobar, cada vegada que venia el metge a col·locar-me bé el peu sota la font de raigs X ensopegava amb la meva sabata i la situació esdevenia certament grotesca.
Un cop fetes les radiografies i amb la porta de la consulta oberta vam conversar una estona. Era un home humil i molt agradable, que em va parlar amb afecte i sentiment d’un metge que havia tingut de mestre quan va arribar a Barcelona a estudiar. Interiorment, vaig confirmar la teoria del bon metge sense sort, amb poca empenta i potser amb una certa actitud vital indolent, però honest i seriós al capdavall. Vaig donar-li la mà en acomiadar-me, mentre m’acompanyava a l’ascensor i vaig tenir una sensació agredolça en deixar-lo allí sol, en aquell món estrany i extemporani.
Per raons que no venen al cas, l’altre dia vaig haver d’anar a fer-me una radiografia. Vaig escollir un metge a l’atzar entre el quadre mèdic de la meva mútua. Bé, l’elecció no va ser del tot a la babalà, el principal criteri va ser la proximitat geogràfica.
Així, vaig anar a parar una finca de la dreta de l’Eixample. L’entrada era força rònega i l’ascensor increïblement estret. El replà del pis era fosc i la porta lluïa –és un dir- una placa de llautó extraordinàriament envellida. Va obrir-me la porta el mateix metge, un home amb ulleres i molts cabells, de curta alçada i d’una seixantena d’anys, vestit amb una bata de l’Institut Català de la Salut. La meva atenció ràpidament es va desviar del metge cap a l’entorn que l’envoltava. Feia molts anys que no veia un pis tan tronat. Una habitació petita i fosca que semblava la sala d’espera estava amoblada únicament amb un vell sofà de flors. En un paret del passadís penjava un insòlit violí d’atrezzo. Els murs feia dècades que no rebien una mà de pintura i havien agafat un to gris translúcid com d’ala de mosca.
Ràpidament va fer-me passar a l’habitació on hi havia l’aparell de raigs X. Allí, el panorama no era menys desolador. Dues cadires d’escai marró i unes cortines de color blanc evolucionat a gris destacaven de forma molt especial. Tot i haver-hi una finestra oberta, l’ambient era extraordinàriament càl·lid i clos. El mosaic havia perdut qualsevol rastre de brillantor i les portes eren d’una fusta lluent, molt pròpia dels anys setanta del segle passat. L’aparell ho era tot menys modern i només va tranquil·litzar-me –molt vagament- el fet que fos aprovat pel Ministère de Santé francès, segons indicava un placa metàl·lica. Aquella sala, però, era més pròpia de Cuba que del país veí. Per tal de convèncer-me, em deia que la medicina cubana té un cert prestigi però el cert és que sempre he pensat que aquesta afirmació és més que dubtosa i no deixa de ser l’últim clau on s’aferren els defensors d’un règim que ja és del tot indefensable.
Em convencia més l’argument que aquell home tímid i educat podia ser un bon metge que no hagués tingut sort a la vida. A més, el hábito no hace al monje –diuen- i tots coneixem professionals mediocres que s’amaguen darrera una façana impoluta. D’altra banda, afegia, una radiografia només és una radiografia i no cal anar a Houston per fer-se-la. Però mirava al voltant i aquell ambient anacrònic no em tranquilitzava gaire. Per acabar-ho d’adobar, cada vegada que venia el metge a col·locar-me bé el peu sota la font de raigs X ensopegava amb la meva sabata i la situació esdevenia certament grotesca.
Un cop fetes les radiografies i amb la porta de la consulta oberta vam conversar una estona. Era un home humil i molt agradable, que em va parlar amb afecte i sentiment d’un metge que havia tingut de mestre quan va arribar a Barcelona a estudiar. Interiorment, vaig confirmar la teoria del bon metge sense sort, amb poca empenta i potser amb una certa actitud vital indolent, però honest i seriós al capdavall. Vaig donar-li la mà en acomiadar-me, mentre m’acompanyava a l’ascensor i vaig tenir una sensació agredolça en deixar-lo allí sol, en aquell món estrany i extemporani.
9.7.09
Més confessions
Escrivia ahir Sergio Vila-Sanjuán en el Cultura/s de La Vanguardia que, tot i tenir interès i simpatia per la figura de Saint-Exupéry, no havia pogut mai amb El petit príncep.
Seguint amb la línia iconoclasta de l’última entrada, em sumo també amb molt de gust a aquesta heretgia.
Seguint amb la línia iconoclasta de l’última entrada, em sumo també amb molt de gust a aquesta heretgia.
3.7.09
Giono, Stendhal i una confessió arriscada
Corro el risc de ser vilipendiat pel que escriuré a continuació. Ho sé, però n’assumeixo les conseqüències.
Estic llegint aquests dies El húsar en el tejado de Jean Giono. D’aquest autor havia llegit la magnífica novel·la curta (o potser no arriba ni a novel·la) El hombre que plantaba árboles. Va agradar-me molt aquesta història, igual que altres textos breus sobre la terra on va néixer i on se sentia tan arrelat: la Provença. D’altra banda, el caràcter independent, autodidacte i outsider d’aquest autor me’l fan especialment atractiu. Però El húsar no m’acaba de convèncer. Ja quan vaig llegir les ressenyes que el comparaven amb les novel·les de Stendhal vaig arrufar el nas.
Sí, senyors, les novel·les de Stendhal no m’agraden. Ja està escrit. Els seus personatges, els Fabrizio del Dongo i els Julien Sorel, em resulten absolutament llunyans. Les seves motivacions i raonaments em són del tot estranys. Em passa el mateix amb l’Edmond Dantés d’Alexandre Dumas i amb molts altres personatges i novel·les del XIX. Aquests grans arguments, aquests personatges excessius, aquests sentiments barrocs i operístics em fan caure els llibres de les mans. Ho dic obertament, sota perill d’excomunió.
Això també em passa amb els quadres d’alguns pintors italians com el Veronés, Tintoretto, Caravaggio o amb els romàntics francesos Delacroix i Géricault. M’embafen. Em quedo amb les escenes intimistes i nòrdiques d’un Vermeer, els paisatges rurals de Brueghel o les atmosferes nítides de Sisley.
Estic llegint aquests dies El húsar en el tejado de Jean Giono. D’aquest autor havia llegit la magnífica novel·la curta (o potser no arriba ni a novel·la) El hombre que plantaba árboles. Va agradar-me molt aquesta història, igual que altres textos breus sobre la terra on va néixer i on se sentia tan arrelat: la Provença. D’altra banda, el caràcter independent, autodidacte i outsider d’aquest autor me’l fan especialment atractiu. Però El húsar no m’acaba de convèncer. Ja quan vaig llegir les ressenyes que el comparaven amb les novel·les de Stendhal vaig arrufar el nas.
Sí, senyors, les novel·les de Stendhal no m’agraden. Ja està escrit. Els seus personatges, els Fabrizio del Dongo i els Julien Sorel, em resulten absolutament llunyans. Les seves motivacions i raonaments em són del tot estranys. Em passa el mateix amb l’Edmond Dantés d’Alexandre Dumas i amb molts altres personatges i novel·les del XIX. Aquests grans arguments, aquests personatges excessius, aquests sentiments barrocs i operístics em fan caure els llibres de les mans. Ho dic obertament, sota perill d’excomunió.
Això també em passa amb els quadres d’alguns pintors italians com el Veronés, Tintoretto, Caravaggio o amb els romàntics francesos Delacroix i Géricault. M’embafen. Em quedo amb les escenes intimistes i nòrdiques d’un Vermeer, els paisatges rurals de Brueghel o les atmosferes nítides de Sisley.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)