13.7.09

Raigs X

Podria ser un conte de ficció o podria ser realitat...

Per raons que no venen al cas, l’altre dia vaig haver d’anar a fer-me una radiografia. Vaig escollir un metge a l’atzar entre el quadre mèdic de la meva mútua. Bé, l’elecció no va ser del tot a la babalà, el principal criteri va ser la proximitat geogràfica.
Així, vaig anar a parar una finca de la dreta de l’Eixample. L’entrada era força rònega i l’ascensor increïblement estret. El replà del pis era fosc i la porta lluïa –és un dir- una placa de llautó extraordinàriament envellida. Va obrir-me la porta el mateix metge, un home amb ulleres i molts cabells, de curta alçada i d’una seixantena d’anys, vestit amb una bata de l’Institut Català de la Salut. La meva atenció ràpidament es va desviar del metge cap a l’entorn que l’envoltava. Feia molts anys que no veia un pis tan tronat. Una habitació petita i fosca que semblava la sala d’espera estava amoblada únicament amb un vell sofà de flors. En un paret del passadís penjava un insòlit violí d’atrezzo. Els murs feia dècades que no rebien una mà de pintura i havien agafat un to gris translúcid com d’ala de mosca.
Ràpidament va fer-me passar a l’habitació on hi havia l’aparell de raigs X. Allí, el panorama no era menys desolador. Dues cadires d’escai marró i unes cortines de color blanc evolucionat a gris destacaven de forma molt especial. Tot i haver-hi una finestra oberta, l’ambient era extraordinàriament càl·lid i clos. El mosaic havia perdut qualsevol rastre de brillantor i les portes eren d’una fusta lluent, molt pròpia dels anys setanta del segle passat. L’aparell ho era tot menys modern i només va tranquil·litzar-me –molt vagament- el fet que fos aprovat pel Ministère de Santé francès, segons indicava un placa metàl·lica. Aquella sala, però, era més pròpia de Cuba que del país veí. Per tal de convèncer-me, em deia que la medicina cubana té un cert prestigi però el cert és que sempre he pensat que aquesta afirmació és més que dubtosa i no deixa de ser l’últim clau on s’aferren els defensors d’un règim que ja és del tot indefensable.
Em convencia més l’argument que aquell home tímid i educat podia ser un bon metge que no hagués tingut sort a la vida. A més, el hábito no hace al monje –diuen- i tots coneixem professionals mediocres que s’amaguen darrera una façana impoluta. D’altra banda, afegia, una radiografia només és una radiografia i no cal anar a Houston per fer-se-la. Però mirava al voltant i aquell ambient anacrònic no em tranquilitzava gaire. Per acabar-ho d’adobar, cada vegada que venia el metge a col·locar-me bé el peu sota la font de raigs X ensopegava amb la meva sabata i la situació esdevenia certament grotesca.
Un cop fetes les radiografies i amb la porta de la consulta oberta vam conversar una estona. Era un home humil i molt agradable, que em va parlar amb afecte i sentiment d’un metge que havia tingut de mestre quan va arribar a Barcelona a estudiar. Interiorment, vaig confirmar la teoria del bon metge sense sort, amb poca empenta i potser amb una certa actitud vital indolent, però honest i seriós al capdavall. Vaig donar-li la mà en acomiadar-me, mentre m’acompanyava a l’ascensor i vaig tenir una sensació agredolça en deixar-lo allí sol, en aquell món estrany i extemporani.