29.5.09

La merla

La merla, o més ben dit el mascle de la merla, és un dels ocells més elegants que hi ha. El seu bec de color groc semafòric esquinça la solemnitat del seu plumatge immaculadament negre. Malgrat el seu color, no és un ocell fúnebre la merla. No es pot anar de dol amb un bec tan groc. I a diferència de corbs, cornelles, gralles i, fins i tot, garses, la merla és un ocell noble, tot un senyor.
Hi ha qui caça i es menja les merles. No és el meu cas: no he estat mai massa partidari de menjar ocellots (espero que els gastrònoms sàpiguen perdonar-me). A més, penso que les merles són un element decoratiu que enriqueix parcs i jardins. M’agrada veure-les, sempre mig fugisseres. Recordo un text de Josep Pla –una de les seves Cartes de lluny- sobre els squares anglesos que parlava de la merla com a element inherent al paisatge d’aquestes places. Un contrapunt necessari per acabar de vestir el verd dominant d’aquests indrets serens, lliures i elegants.
Doncs bé, aquest matí m’ha sorprès veure una merla caminant per la vorera d’un carrer de l’Eixample barceloní. Si exceptuem els que podem trobar en alguns parcs, els ocells que corren per Barcelona no resulten massa agradables: coloms repulsius, gavines inquietants, lloros invasors i algun pardal amb do d’ubicuïtat.
En aquest context, m’ha sorprès i m’ha agradat veure aquella merla. M’hi he apropat i no ha fugit. No semblava pas ferida ni malalta però no marxava. Ha donat uns quants passos i ha fet unes petites volades, just per allunyar-se un parell de metres de mi. Al final l’he sobrepassat i s’ha quedat posada en el boix mig mort de l’entrada d’un hotel.
Aquesta merla perduda, desorientada i soitària pels carrers de la ciutat ha resultat ser metafòrica.

5 comentaris:

ramon figueras ha dit...

M'ha encantat el text.
Avui la merla ja no es caça,tot i la seva abundància i l'inexistent perill de que baixin notablement els seus efectius és una espèce protegida.Una de les estranyes normes de l'administració.
Es relats que em fa el meu pare de les seves caceres de merles per la vinya i can Bellit són dels episodis cinegètics més emoionants i viscuts que mai hagi sentit.Llàstima que els relats de les caceres a bosc amb el babo tenen un altre caire...

Biel Barnils ha dit...

Moltes merles visitven el jardí que tenia abans a Barcelona. És un ocell realment bonic. De bec i de vestuari.

Àlex Figueras ha dit...

Gràcies, Ramon. Jo també havia tingut algun episodi d'aquests a la vinya.
Biel, gràcies per visitar aquest bloc. Jo també m'aniré passant pel teu.

Anònim ha dit...

Aquesta merla d'en Pla encara la podeu veure passejar per l'herba verda dels claustres d'Oxford.
http://www.lletres.net/pla/plaarq.html#MERLA

Àlex Figueras ha dit...

Contemplar una merla sobre l'herba verda i humida d'Oxford amb la pedra daurada d'un vell edifici al fons: quin gran plaer no ha de ser.
D'altra banda, comparar el cant d'una merla amb la suavitat d'un vi del Rin: quin mestre, Pla. També es podria fer a la inversa i des d'aquí cedeixo un nou adjectiu a qui escriu les ampul·loses descripcions de les etiquetes d'algunes ampolles de vi: "amirlado".