Des del tren

Aquest matí, mentre el tren estava aturat a l’estació de Granollers, he vist de reüll uns moviments que m’han distret de la lectura. Era un grup d’orenetes que volaven arran dels cotxes aparcats a l’estació. Anaven fent passades a tocar dels cotxes i del terra, anant i tornant, talment avions en una ràtzia aèria. Però no deixaven anar bombes, només aquells crits que fan quan es diverteixen amb aquest estrany joc. Realment, els crits no els he sentit però me’ls he imaginat perfectament. No sé a què responia aquest enjogassament, ja que no hi havia aigua ni insectes per enlloc.
Llavors el tren ha engegat i amb voluntat perequiana d’inventariar tot el que veia ho he anat anotant mentalment. Primer les grans sitges metàl·liques, al costat d’unes vies mortes i rovellades. Després el dipòsit d’aigua que alimentava els vells trens de vapor. Igual que el que hi ha a Aiguafreda, és una agradable relíquia del passat. Seguidament han començat a aparèixer algunes cases, de gust infecte, que s’han anat alternant amb camps i camins, canyissars i ginestars, arbres fruiters i bosquets de pins. I he pensat que, malgrat la seva aparença infame, la vida en aquelles cases deu ser agradable, fins i tot feliç. Tenen el seu hortet, el seu jardí sense pretensions, estan a tocar d’una natura suau, no massa feréstega. M’agrada aquell vers -l’he citat algun cop aquí- de l’heterònim pessoà Álvaro de Campos que, referint-se a una casa que veu tot conduint un Chevrolet per la carretera de Sintra, diu Allí la vida deu ser feliç, només perquè no és la meva. Tots veiem més fàcilment assolible la felicitat si ens posem en el lloc dels altres. No sé què deu fer-ho.
Doncs bé, sigui per recordar Pessoa, sigui per la placidesa que s’albirava en aquell entorn tan ben disfressat per la primavera, aquell indret m’ha resultat atractiu. Darrerament estic sentint una creixent estima per aquests paisatges amb minúscula, encabits en peces cada cop més petites d’un trencaclosques delimitat per carreteres i més carreteres. No només hi ha bellesa a la natura o als paisatges majestàtics de la Vall d’en Bas, l’Empordanet, el Montseny o la Cerdanya. A redós de cada poble i en els racons més inimaginables de les comarques més urbanitzades hi ha petits espais de vida humil i antiga. Per això m’emprenyen massacres com la de la MAT entre la falda del Montseny i els primers camps de la Plana de Vic, prop de Sant Jaume de Viladrover. O projectes com el Quart Cinturó que es carregarà una de les últimes zones verges del Vallès, al voltant de Marata.
Però continuem amb l’inventari. Aquestes cases d’arquitectura suburbial s’han anat espaiant i fins i tot ha aparegut alguna masia. L’una amb un cert aire indià, amb les seves arcades a la façana i una palmera altíssima al davant. Una altra, poc proporcionada (semblava que algú l’hagués aixafat) i mig abandonada. Després ha aparegut el Circuit de Catalunya, amb tota la seva grandiositat. A aquelles hores tot semblava quiet, malgrat l’activitat que es deu generar pel Gran Premi de diumenge. No m’he deixat endur pels cants de sirena de les màquines i el futurisme –ben al contrari que el citat Álvaro de Campos- i la mola del circuit m’ha deixat indiferent. El tren ha creuat llavors carreteres, fàbriques i rius i s’ha endinsat en la foscor que acompanya sempre l’estació de Parets. He reprès la lectura.