Els valors de la Garrotxa i el túnel de Bracons

Article publicat a El Punt:

Sempre he sentit un afecte especial per la comarca de la Garrotxa, que he idealitzat -potser ingènuament- com a exemple de les essències de Catalunya. La maragalliana fageda d’en Jordà, l’escola pictòrica d’Olot, l’arrelament del carlisme, la preservació d’unes valls pràcticament inalterades, el pes específic de l’economia agrària o, fins i tot, l’orografia volcànica són icones del particularisme garrotxí. Parafrasejant Josep Pla podríem parlar d’un petit món del Pirineu que conserva una certa virginitat (encara que en aquest camp, com bé se sap, no hi ha gradació) en aquesta Catalunya nostra superpoblada i hiperurbanitzada. En el meu diccionari personal Garrotxa apareix com a antònim de Baix Llobregat. I perdó per la franquesa i la incorrecció política.
Hi ha un episodi històricoliterari que il·lustra bé aquesta imatge personal i idealitzada de la Garrotxa. Marià Vayreda comença els seus Records de la darrera carlinada explicant perquè va unir-se a les partides carlines que guerrejaven per les muntanyes. Com a conseqüència de la revolució de 1868 (coneguda com la Gloriosa), s’havia imposat un règim que, segons el testimoni de Vayreda, actuava de forma absolutament arbitrària i injusta. A Olot, els anomenats voluntaris de la llibertat profanaven esglésies i trepitjaven els sentiments de molta gent del país. Vayreda –jove idealista: catalanista, conservador i catòlic- no va poder suportar aquest afront i va entendre que sumar-se als rebels carlins no només era la millor manera de defensar els seus ideals sinó gairebé una obligació de tipus moral. Després vindria un cert desengany, però a mi m’ha quedat gravada aquesta reacció de revolta com a exemple d’una comarca amb una personalitat acusada. El diccionari ja defineix una garrotxa com una terra aspra, de difícil petjar, i així fou per als anomenats sipais. En les pintures de Josep Berga i dels germans Vayreda, les taques vermelles de les boines carlines i de les barretines destaquen sobre el verd de les valls i dels cims agrestes com una imatge de compromís amb el país, desafiament i resistència.
Aquesta personalitat garrotxina, expressada també en el català pur i gairebé incontaminat que avui encara s’hi parla, neix en part d’un cert isolament. Als que vivim a la Catalunya central no ens ha estat mai fàcil arribar a les valls de la Garrotxa. Ho explica Josep Pla, recollint el testimoni de Rafael Puget, a Un senyor de Barcelona. Parla del viatge d’Osona a la Garrotxa a finals del segle XIX per anar a les fires de Sant Lluc: “El viatge era sensacional, grandiós, fascinador: de Manlleu a Olot tardàvem divuit hores i fèiem la travessia muntats a cavall dels matxos del Reiet de Vic...Quina manera de viatjar, Déu meu, més plàcida i agradable”. Bé, segurament avui en dia tenim un altre concepte de placidesa.
El mateix Josep Pla torna a insistir en aquest recorregut, fet mig segle després en autobús, a De l’Empordanet a Andorra, on descriu les dificultats de transitar d’Olot a Vic a través del paisatge privilegiat, però alhora difícil, del Collsacabra: “La carretera es fa més costeruda; l’autobús puja lentament, esbufegant”.
Ara tot ha canviat. La nova carretera pel túnel de Bracons permet arribar de Vic a la Vall d’en Bas en poc més de vint minuts. S’ha debatut molt sobre el peatge a pagar per aquesta millora de les comunicacions. Personalment, crec, però, que la gran reflexió hauria d’estar no tant en l’impacte físic de la nova via com en el canvi de model de desenvolupament que pot representar. Paisatgísticament, l’efecte és innegable, tot i que crec que l’obra s’ha fet prou bé i se n’han minimitzat les conseqüències (malgrat em diuen que el pitjor seran les noves variants que encara s’han de construir). Però, més enllà de l’impacte ecològic i paisatgístic de la carretera, hi ha tot el que pot implicar trencar les barreres geogràfiques amb la província de Barcelona. Econòmicament, aquesta obertura ha de ser beneficiosa per al teixit productiu garrotxí, almenys a curt termini, però pensant en el futur cal tenir en compte l’impacte que pot tenir aquest creixement. La Garrotxa no s’hauria d’emmirallar en els models intensius de producció ramadera de comarques veïnes de l’interior de Catalunya ni en la hipertròfia del sector turístic d’altres àrees gironines. Hauria de buscar un creixement basat en la qualitat i en el respecte escrupulós als valors lligats als seus particularismes, tant culturals com geogràfics o paisatgístics. Suggereixo creuar la frontera i anar a buscar el model en el migdia rural francès, fidel a les seves essències, orgullós de la qualitat dels seus productes i resistent als cants de sirena de l’hipercreixement. El Carcí, la Gascunya o l’Albigès com a guia.
L’actual crisi és la mostra de la fallida a gran escala d’un tipus de model econòmic. No només globalment, sinó també localment, s’hauria de fugir com de la crema d’aquests esquemes de desenvolupament basats en el creixement ràpid i insostenible.