Començo a estar cansat del derbi i del postderbi. Em fa mandra discutir més. I de vegades callo per cortesia, per no violentar-me. Però hi ha vegades que ja no puc més.
Per això, he escrit aquesta carta a La Vanguardia. Ja veurem si la publiquen:
Derbi i veritat oficial
Per molt que es repeteixi, una mitja veritat –o directament una falsedat- no acaba convertint-se en realitat. En aquest cas, es tracta de repetir, com en una cançó de l’enfadós, que en el passat derbi l’Espanyol va trencar el partit amb interrupcions, provocacions i comèdia comptant amb la cobertura arbitral. Anton Maria Espadaler, en el seu article “Matar el tiempo” del dia 25 de febrer insistia un cop més en aquesta tesi.
Mirin, Sr. Espadaler i companyia, ¿tant costa reconèixer que per una vegada en vint-i-set anys l’Espanyol va ser superior i va merèixer guanyar? ¿És tal la supèrbia de l’equip gran que no ens deixen ni assaborir les engrunes d’una victòria aïllada que ni tan sols ens permet sortir de la zona de descens?
Hem hagut d’esperar quasi tres dècades per repetir una victòria al Camp Nou. Fa dos anys ens ho va impedir un gol amb la mà del “modèlic” Messi. Però, és clar, llavors ningú va parlar de l’arbitratge. Potser perquè seguia la línia favorable a què tan acostumats estan. O potser perquè era més còmode crucificar un jugador català com Raúl Tamudo, culpant-lo d’una desfeta que es van guanyar a pols els seus mateixos jugadors.
Per molt que es repeteixi, una mitja veritat –o directament una falsedat- no acaba convertint-se en realitat. En aquest cas, es tracta de repetir, com en una cançó de l’enfadós, que en el passat derbi l’Espanyol va trencar el partit amb interrupcions, provocacions i comèdia comptant amb la cobertura arbitral. Anton Maria Espadaler, en el seu article “Matar el tiempo” del dia 25 de febrer insistia un cop més en aquesta tesi.
Mirin, Sr. Espadaler i companyia, ¿tant costa reconèixer que per una vegada en vint-i-set anys l’Espanyol va ser superior i va merèixer guanyar? ¿És tal la supèrbia de l’equip gran que no ens deixen ni assaborir les engrunes d’una victòria aïllada que ni tan sols ens permet sortir de la zona de descens?
Hem hagut d’esperar quasi tres dècades per repetir una victòria al Camp Nou. Fa dos anys ens ho va impedir un gol amb la mà del “modèlic” Messi. Però, és clar, llavors ningú va parlar de l’arbitratge. Potser perquè seguia la línia favorable a què tan acostumats estan. O potser perquè era més còmode crucificar un jugador català com Raúl Tamudo, culpant-lo d’una desfeta que es van guanyar a pols els seus mateixos jugadors.
I vull publicar també un fragment de l'article de l'Òscar Julià Sobre mentiders, farsants i sudamericans tramposos que defineix perfectament el que és ser de l'Espanyol, un sentiment que va més enllà del futbol i de la piloteta:
Tot és culpa del meu avi, que un dia em va començar a ensenyar a nedar contracorrent com estic fent jo ara amb el meu fill de dos anys i mig, i miri fins on he arribat. No és fàcil, ens volen ofegar constantment, però seguim nedant riu amunt, amb els braços, amb les ales, o amb els collons, però mai defallim. Ens enfonsen el cap sota l'aigua perquè no poguem respirar, però ens regirem i tornem a treure'l fora per agafar aire. I cap amunt, mentre la multitud es deixa anar riu avall, emparats per la gran mentida, sabedors de la veritat absoluta. Sí senyors, reconeguem-ho, senyor Messi, vostès la tenen més llarga, tenen molts quartos, són més guapos i tenen l'ego pels núvols, però nosaltres seguim nedant. I "ladran, luego cabalgamos".
Chapeau, Òscar.
3 comentaris:
L'Espanyol va guanyar i el Barça va perdre, això és innegable i al final és l'únic que compta. Felicitats. Però tothom sap que aquí tothom espera pàgines i pàgines de comentaris i anàlisis el dia després, passa cada setmana. I és aquí quan, encara que es tracti de futbol (o sobretot per això), crec que és sa intentar mantenir una actitud mínimament equànime o almenys distanciada, hagin guanyat o perdut els nostres. Crec que l'Espadaler compta amb aquesta lucidesa que tanta falta fa al periodisme esportiu i que, tot i ser culé, no representa la veritat oficial de ningú (de fet moltes vegades les seves columnes contradiuen la línia que segueix el seu diari i l'opinió generalitzada). Estic força d'acord amb el que deia al seu article "Matar el tiempo" sobre el partit de l'altre dia (em sembla recordar que en cap moment deia que el Barça hagués merescut guanyar, no era això), sento no estar-hi amb tu.
Evidentment tot és interpretable. El missatge que jo vaig rebre en llegir l'article de l'Espadaler (que a mi no m'acostuma a agradar a diferència d'altres articulistes del Barça com Ramon Solsona) és que l'Espanyol no volia jugar a futbol i anava trencant el partit amb "marrulleries" (fins i tot feia una comparació poc elegant entre Cruyff i Pochettino). Crec que la realitat demostra que no va ser així (quantes targetes va rebre el Barça?). Però, a més, quan hi ha tanta diferència tècnica entre dos equips el que no s'ha d'esperar mai és que el petit posi l'alfombra per deixar passar les estrelles del gran cap a dins de la porteria.
Dit això, el fons està amb la manca de magnanimitat i en què s'hagi de buscar excuses a una victòria aïllada (en 27 anys!)i potser pírrica.
És que heu de guanyar SEMPRE?
No, clar que no hem de guanyar sempre. Però després del partit d'anada vosaltres també vau protestar, molt més que nosaltres la setmana passada, i jo diria que no pas amb més motius (i sí que se'n va parlar, de l'arbitratge). Que l'altre dia l'Espanyol va jugar a no-jugar a mi em sembla bastant clar, però no ho dic com a retret. Es una tàctica com una altra, vàlida, tot i que et pot agradar més o menys. Això no ho penso perquè segueixi cap opinió oficial, ho vaig començar a pensar des del primer minut de partit, molt abans de l'expulsió i els gols.
Publica un comentari a l'entrada