19.1.09

La ràbia i l'orgull

Feia temps que no escrivia de futbol, no per covardia sinó més aviat per fàstic. Fàstic davant la situació en què s’ha vist abocat un equip que no fa tant temps ens unia i il·lusionava. El cert és que sembla que un núvol tòxic plani sobre tots els àmbits d’un club contaminat a tots nivells.
I ara ens toca el Barça, que viu un dels seus millors moments. La humiliació és més que possible. Els resultats els avalen i sembla que el joc també, tot i que les lloances que s’autoprodiguen fan enrojolar i embafen més que un tanc ple de llet condensada. (Encara sort que existeix Cristiano Ronaldo!).
Agafo prestat el títol d’un dels llibres més lúcids de l’enyorada Oriana Fallaci per esgrimir els valors que ens queden per afrontar aquest partit. Tenim un club en descomposició, una plantilla escapçada per la mala gestió, unes figures amb unes lesions que comencen a fer pensar en l’estil Ronaldinho, un porter amb el cap a Can Pistraus i una desmotivació generalitzada. D’entrenador, potser ja ni en tenim. Només ens queda la ràbia i l’orgull. Si milités en les files de l’ortodòxia progre diria que ells tenen tancs i nosaltres només pedres (us sona el discurs?), però no cauré en la demagògia. Ells han fet les coses bé i nosaltres no. Cadascú està on es mereix.
Ara només demano ràbia i orgull. Que ens en facin sis o set, però que puguem sortir amb el cap ben alt. Que hi posem el coll en cada jugada i que no ens tremolin les cames. Que jugui qui pugui seguir aquest guió: joves del filial, noies del femení o nens de l’aleví, però que no ens avergonyeixin. Braveheart. La ràbia i l’orgull. La força d’un sentiment.

1 comentari:

ramon figueras ha dit...

A segunda oé,a segunda oé,a segunda oé,a segunda oéoé!!!!!!