Magnífica descripció d'un dia de tardor a l'entrada d'avui d' El quadern gris:
22 d'octubre. -- Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins el gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons --mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavinots planegen, somnolents, en l'aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades, rodant sobre ells mateixos; altres s'allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma... A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m'enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l'efecte d'una malaltia. En el camí de retorn el daurat de les vinyes tan moll és d'un color de vi cirera lleugerament aigualit que és una meravella.
Aquest dies de tardor -humits, foscos, pesants- com el que ens dibuixa Pla em costen de digerir. Enyoro els vespres inacabables i optimistes d'estiu i els dies freds, lluminosos, cristal·lins del ple hivern.
Totes aquestes entrades diàries d'El quadern gris es poden trobar aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada