5.10.08

Impressió d'una tarda al pla de la Calma


Ahir vaig pujar al pla de la Calma. No sé perquè no ho faig més sovint perquè és un indret extraordinari. El seu paisatge i la quietud que s’hi respira mai deixaran de meravellar-me. Poder restaurar alguna de les masies abandonades que encara hi resten en peu seria un somni per a mi.
Ahir a la tarda feia un bon sol, però un aire fred glaçava les orelles. Mentre passejàvem pels prats a la recerca d’algun boletot, ens acompanyava el dringar de les esquelles de les cabres. La llum començava a esmorteir-se i a daurar les pedres. Em va sorprendre la verdor intensa dels brucs, ja que el terreny estava força sec. Com sempre, les alzines regnaven amb la seva majestuositat.
Fou el meu fill À. qui ho va descobrir. Ben a prop de les runes del Cafè, sobre l’herba, hi havia un ram de flors. Els seus color vius destacaven damunt el verd de l'herbei. Ens hi vam apropar. Al costat de les flors, quatre lletres fetes amb pedres –aquelles perdres vermelles del pla de la Calma- confegien un nom de dona. Tot plegat era d'una gran noblesa i humilitat alhora. Vaig pensar que era un bon lloc per descansar de la vida i per ser recordat amb enyor. I em vaig preguntar qui devia ser aquella N. Em va venir al cap també el magnífic relat que va escriure el Ramon. Una coincidència.

2 comentaris:

Ángel Ruiz ha dit...

Bueno, ya que nadie lo dice explícitamente, lo diré yo: es -en lo que puedo entender- un texto precioso. Me gusta mucho del catalán eso del 'vaig + inf.', me4 recuerda a un texto de Mercé Rodoreda del libro de COU de Literatura.

Àlex Figueras ha dit...

Muchas gracias, Ángel. Y cuando vengas a Cataluña, te acompaño al pla de la Calma. Ya verás lo bonito que es.
Ah, y el tiempo verbal que citas se llama "pretèrit perfet perifràstic".