27.10.08

Pla, l'Hermós i companyia

La Fundació Josep Pla m’envia el catàleg de l’exposició Pla, l’Hermós i companyia, que han organitzat. El llibre és bàsicament un recull de fotografies d’un seguit de personatges lliures i un punt estrafolaris que poblaren els pobles i viles de l’Empordà i tingueren contacte i influència en Pla. Les imatges s’acompanyen de textos de Pla al voltant d’uns individus –el més representatiu dels quals va ser Sebastià Puig, conegut com l’Hermós- d’un gènere ja extingit.
Encapçala el recull un fragment extraordinari, pertanyent a El meu país, en què Pla retrata amb admiració aquest tipus d’elements. En reprodueixo una part:

Si feia mal temps a mar, sortien a matar un conill. Sabien els claps de rovellons; collien els primers espàrrecs; coneixien on creixia una herba tendra, on madurava el gotim de raïm, on penjava la figa de coll de dama. Endevinaven el temps, miraven el cel, espiaven la mar, sentien el vent al clatell, venien un peix, polsaven una vela, seguien un núvol, ensumaven un rastre, feien pronòstics prudents i enraonats. Tenien el paladar fi i tot ho volien fresc. Cuinaven com els àngels i feien uns sofregits delicats. Tenien enginy a la mà, els sentits desperts, sentien créixer l’herba, dormien amb un ull obert... No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra.

Quanta saviesa en aquests personatges antics i quanta lucidesa en el retrat que en fa Pla!

23.10.08

Dues reflexions sobre el paper de l'Estat

Enllaço dos textos interessants sobre el paper de l'Estat.

El primer és un article de Ferran Sáez al butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol, en què critica l'excés de regulació de determinats governs, que arriba a convertir el ciutadà en un subjecte passiu incapaç d'assumir reponsabilitats.

El segon és una entrada al bloc d'en Xavier Marcet que tracta de la necessitat de superar els prejudicis d'uns (l'empresa privada és perversa i l'Estat ho ha d'arreglar tot) i d'altres (l'Estat tot ho fa tot malament i la iniciativa privada és eficient per definició).

Molt interessants ambdós.

22.10.08

Tardor, Pla

Magnífica descripció d'un dia de tardor a l'entrada d'avui d' El quadern gris:

22 d'octubre. -- Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins el gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons --mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavinots planegen, somnolents, en l'aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades, rodant sobre ells mateixos; altres s'allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma... A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m'enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l'efecte d'una malaltia. En el camí de retorn el daurat de les vinyes tan moll és d'un color de vi cirera lleugerament aigualit que és una meravella.

Aquest dies de tardor -humits, foscos, pesants- com el que ens dibuixa Pla em costen de digerir. Enyoro els vespres inacabables i optimistes d'estiu i els dies freds, lluminosos, cristal·lins del ple hivern.

Totes aquestes entrades diàries d'El quadern gris es poden trobar aquí.

21.10.08

Le Navire d'Argent

Segueixo plenament immers en la meva fascinació pel París d’entreguerres i per l’ebullició literària de l’època. És una atracció que m’ha acompanyat sempre i que determinades lectures, com és el cas de les memòries de Sylvia Beach, aguditzen.
Un dels centres de gravetat d’aquest paisatge literari fou sens dubte el carrer de l’Odéon, on es trobaven (ho he escrit tantes vegades que m’arribo a fer molt pesat, però les obsessions són així) la llibreria Shakespeare and Company, regentada per la citada Sylvia Beach i que oferia llibres en anglès, i la llibreria francesa homòloga La maison des amis des livres, propietat d’Adrienne Monnier.
Aquestes dues dones, tal com es retrata en una interessant pel·lícula estrenada fa deu o dotze anys titulada Paris was a woman, foren alguna cosa més que llibreteres i, si el terme no em resultés tan antipàtic, les qualificaria d’agitadores culturals.
No entraré en el detall de la peripècia editorial amb què es va enfrontar Beach quan va decidir publicar l’Ulises de Joyce o el volum de poemes del mateix autor Pomes penyeach, però sí que voldria remarcar el paper de mecenatge, uns cops econòmic, altres de caràcter més emocional o fins i tot logístic, que va portar a terme amb el mateix Joyce o amb escriptors americans de l’anomenada generació perduda que trobaven en Shakespeare and Company una mena de refugi on no es sentien tan perduts.
A l’altra banda del carrer, Monnier no va restar al marge d’aquesta activitat protectora i va organitzar conferències, va ajudar escriptors, va recolzar iniciatives que titllaria també de solidàries si aquest mot no em fes hores d’ara arrufar el nas i va editar una revista literària de gran qualitat, Le Navire d’Argent.
Aquesta nau de plata no va tenir una singladura massa llarga (dotze números en poc més d'un any) però sí que va remoure les aigües de l'oceà de la literatura francesa i hi va deixar un rastre d'escuma important. A banda d'autors francesos (Larbaud, Saint-Exupéry, Claudel, Prévost), la revista de Monnier va publicar també traduccions d'escriptors britànics o americans de la talla de T.S. Eliot, Hemingway o el mateix Joyce. En el cas de Joyce, va publicar de forma pionera i en anglès -ja que no hi havia cap revista anglesa ni americana disposada a fer-ho- un extracte del Work in progress, que esdevindria finalment Finnegans wake, referent de la literatura innovadora i experimental i obra inintel·ligible per a molts lectors entre els quals em compto. (I penso que és una llàstima, encara que pugui ser crucificat per escriure això, que el Joyce de Dublinesos o dels fragments més realistes i lúcids de l'Ulises seguís aquest camí).
Tot això ve al cas per explicar que alguns bojos de la literatura (o més aviat d'allò que l'envolta) no en tenim prou amb la lectura i necessitem anar més enllà, buscant traslladar-nos a l'època en què les obres van ser escrites, en una mena de viatge fetitxista en el temps. Per això, busquem primeres edicions o publicacions de l'època que ens fan sentir més a prop dels autors i ens fan viure una mica allò que ells van viure. És un sentiment una mica pueril però en molts casos inevitable. I és així que dissabte passat vaig anar decidit a l'oficina de correus d'Aiguafreda on m'esperava un paquet procedent d'una llibreria de vell de Goteborg (!). A dins hi havia tres números (entre ells el núm. 5 que inclou el Work in progress) de Le Navire d'Argent, que curiosament havia trobat per internet a un preu força raonable en aquesta llibreria sueca.
Mentre escric això, els tinc al meu costat. De tant en tant observo el disseny senzill i elegant de les portades, em pregunto a qui pertanyien i com van anar a parar a Suècia, passo amb compte pàgines, en llegeixo algun fragment i em sento més proper al carrer de l'Odéon, vuitanta anys enrere. Il·lusions...

17.10.08

Tips de l'art contemporani oficial

www.hartismo.com

A través del bloc Compostela descobreixo la iniciativa d'un grup d'artistes gallecs (o hartistes, tal com ells s'autoanomenen) tips de l'art contemporani oficial.
Aquí podeu trobar tota la informació sobre aquest moviment, al qual Bloc de notes dóna el seu suport. (Especialment divertit és el test ¿Soy hartista?)

14.10.08

Record de Howards End


Ahir vaig acabar de llegir Howards End, d’E. M. Forster. Teniar un record molt bo i alhora força vague de la pel·lícula que va fer-ne James Ivory, amb Emma Thompson, Anthony Hopkins i Helena Bonham-Carter en els papers principals.
A mesura que avançava en la lectura m’he adonat que el meu record no només era difús sinó absolutament esbiaixat. Jo recordava una pel·lícula amable, molt anglesa, de línia argumental tènue i centrada en la bellesa d’un lloc i d’una casa, Howards End. Per contra, m’he trobat amb una novel·la dura, plena de conflictes i confrontacions entre sexes i concepcions de la vida. És curiós com amb el temps els records poden no només desdibuixar-se sinó reescriure’s i redefinir-se totalment.
En qualsevol cas, he passat molt bones estones llegint Howards End i m’he quedat amb les ganes d’aprofundir en la lectura de Forster i dels seus coetanis de Bloomsbury, alhora que intentaré recuperar la pel·lícula del gran Ivory.

10.10.08

Jacques Brel

Ahir va fer trenta anys que moria a París Jacques Brel.

9.10.08

M'agrada / no m'agrada

Com un joc, sense cap trascendència, amb un cert ànim provocador i deixant de banda obvietats: m’agrada / no m’agrada.

Andrés Trapiello / Manuel Rivas
El taller d’un artesà / un mur pintat amb grafitti
La Vall de Bianya / el Baix Llobregat
La Barcelona d’Eugeni d’Ors i els noucentistes / La Barcelona de Manu Chao i els okupes
David Bowie / John Lennon
John Major / David Cameron
Barack Obama / Al Gore
Miguel Delibes / Gabriel García Márquez
Álvaro Uribe / Hugo Chávez
Puyol i Iniesta / Piqué i Messi
El carrer Enric Granados / la Rambla
Roger Federer / Novak Djokovic
Chelsea / el Soho
L’hora del lector / qualsevol programa de Tele 5
La plaça Sant Felip Neri / la plaça Catalunya
Els cafès / les discoteques
Anagrama / Planeta
El Vanity Fair / els suplements dominicals
El vell camp de Sarrià / L’exili a Cornellà - El Prat
Una casa de poble / un xalet
Els trens / els avions
José Luis Garci / Pedro Almodóvar
Steven Spielberg / Oliver Stone
Brigitte Bardot / Marilyn Monroe
Monica Bellucci / Angelina Jolie
Ralph Fiennes / George Clooney
Georges Brassens / Joaquín Sabina
Michael Schumacher / Lewis Hamilton
Winston Churchill / el Che Guevara
Juan Diego / Javier Bardem
Ramon Casas / Antoni Tàpies
"Ei, nano" / "Què passa, neng?"
El Maradona d’abans, genial futbolista / el Maradona d’ara, sonat i castrista
La Catalunya industrial i emprenadora / la Catalunya immobiliària i turística
El rugbi / el futbol americà
Les espardenyes / les xancletes

7.10.08

Ells mai no ho farien

No sé per què, en llegir aquesta notícia, m'ha vingut el cap aquell eslògan de "Ell mai no ho faria".

5.10.08

Impressió d'una tarda al pla de la Calma


Ahir vaig pujar al pla de la Calma. No sé perquè no ho faig més sovint perquè és un indret extraordinari. El seu paisatge i la quietud que s’hi respira mai deixaran de meravellar-me. Poder restaurar alguna de les masies abandonades que encara hi resten en peu seria un somni per a mi.
Ahir a la tarda feia un bon sol, però un aire fred glaçava les orelles. Mentre passejàvem pels prats a la recerca d’algun boletot, ens acompanyava el dringar de les esquelles de les cabres. La llum començava a esmorteir-se i a daurar les pedres. Em va sorprendre la verdor intensa dels brucs, ja que el terreny estava força sec. Com sempre, les alzines regnaven amb la seva majestuositat.
Fou el meu fill À. qui ho va descobrir. Ben a prop de les runes del Cafè, sobre l’herba, hi havia un ram de flors. Els seus color vius destacaven damunt el verd de l'herbei. Ens hi vam apropar. Al costat de les flors, quatre lletres fetes amb pedres –aquelles perdres vermelles del pla de la Calma- confegien un nom de dona. Tot plegat era d'una gran noblesa i humilitat alhora. Vaig pensar que era un bon lloc per descansar de la vida i per ser recordat amb enyor. I em vaig preguntar qui devia ser aquella N. Em va venir al cap també el magnífic relat que va escriure el Ramon. Una coincidència.