8.9.08

Crònica de Hay-on-Wye (Capítol 3)

Divendres 8 d’agost

El dia s’inicia amb una repetició de l’abundant esmorzar, tot i que aquesta vegada decideixo provar l’ou d’ànega (i em sap greu per les repercussions que té per als individus d’aquesta espècie però he de dir que valoro molt més el seus fetges que els seus ous).
Deixant de banda una petita incursió llibresca (el regateig per als llibres d’ocells va tenir lloc aquest matí), decidim dedicar el dia al turisme. Sí, sí, al turisme, ja sé que la paraula està desprestigiada, potser per això m’agrada utilitzar-la. Em fa una certa ràbia la gent que, tot mirant la resta de mortals per sobre de l’espatlla, diu: “Jo no sóc un turista, sóc un viatger”. No suporto les massificacions ni la trivialització que suposa generalment el turisme però encara aguanto menys la petulància.
Dit això -que potser no venia el cas- seguim amb la crònica. Agafem el nostre Polo i anem seguint la vall del Wye per carreteres estretes amb l’objectiu d’arribar a Tintern Abbey. En un moment donat, travessem el riu per un pont de fusta i, al final, surt un senyor d’una guixeta que ens fa pagar un petit peatge. Pagar per passar un pont és una reminiscència del vassallatge medieval a mig camí del molt més costós vassallatge que, dia rera dia, rendeixo a Acesa en passar per Mollet del Vallès.
L’abadia de Tintern està situada en un bell indret. Al costat d’un meandre del Wye i en la seva estreta vall, està rodejada de boscos de caducifolis. El verd predominant arreu contrasta amb la grisor de les pedres de l’abadia. William Wordsworth, el 1798, descrivia així el paratge (versió en castellà de Gabriel Insausti):

Cinco años han pasado y sus veranos
largos como inviernos! Y oigo de nuevo
estas aguas correr desde sus fuentes
con un suave murmullo. También veo
estas altas colinas escarpadas
cuya imagen salvaje y solitaria
propicia solitarios pensamientos
y une el lugar con la quietud del cielo.

(...)

Estas hermosas
formas, cuando era ausente, no me han sido
como un paisaje a la vista de un ciego
sino que a veces, en frías estancias
y entre el rumor de la ciudad, me han dado
en las horas de hastío la dulzura
que sentía en el pecho y en la sangre

A la tardor, aquest paisatge que alleugia Wordsworth, deu ser encara més bonic. L’absència de visitants (no hi ha turistes i nosaltres som viatgers, eh!) ens permet gaudir amb plenitud de l’edifici. Els Iron Maiden afortunadament tampoc hi són.
És una llàstima que l’abandonament durant segles hagi deixat el monestir en ruïnes però aquest estat li dóna un encant especial. Turner la va pintar així i crec que no hi ha millor exemple del que entenem per paisatge romàntic:


De Tintern Abbey, i deixant enrera el País de Gal·les, ens dirigim a Bath. Amb una petita parada al poble de Bradford-on-Avon -una mena de Bath en miniatura- arribem a la ciutat balneària a primera hora de la tarda. Aparquem en un square, paguem la zona blava de rigor, i comencem a passejar. El bullici de Bath contrasta amb la tranquil·litat que hem viscut aquests dies, especialment a Brecon (en parlarem en un petit flashback que ens portarà novament al capítol 2). Veiem el que un turista ha de veure –el Royal Crescent, el Pulteney Bridge, l’exterior de l’abadia i les termes- però sense fer la visita de rigor. No tenim massa temps i ens fa una certa mandra. A més, ens queda per explorar la llibreria de George Bayntun, potser una de les llibreries més boniques del món. Jo la conec d’una visita anterior i realment va impressionar-me. A més de llibreria de vell, es dediquen des de 1829 a l’enquadernació i restauració de llibres i la planta baixa és plena de vitrines amb les més belles relligadures. També hi ha valuoses edicions de clàssics anglesos amb Jane Austen –que assoleix preus exorbitants- al capdavant.

Jane Austen, va passar llargues temporades de la seva vida a Bath i va ambientar-hi dues novel·les: L’abadia de Northanger i Mansfield Park. Amb el temps s’ha convertit en una icona local. Fa uns anys -amb la Gemma que n’és gran devota- vam fer un passeig guiat per la ciutat que va portar-nos als llocs i ambients relacionats amb l’escriptora. Fou interessant. Ara, m’agradaria poder portar-li algun volum dels que tenen a Bayntun, però resulten inaccessibles. Haurà de contentar-se amb el que vaig trobar a Hay.
Al pis de dalt de la llibreria, que visitem al final, hi ha els volums més antics. Lloms de pell amb daurats, arrenglerats en prestatgeries de fusta fosca, sillons de pell per asseure’s. Tot convida al silenci i al respecte. Però és al soterrani on passem més estona. És on hi ha els llibres de segona mà més accessibles. De totes les temàtiques. Dedico una bona estona a l’apartat de llibres infantils. És increïble la gran quantitat de llibres per a nens, d’aventures majoritàriament, que es van publicar a finals del segle XIX. I la cura amb què s’editaven: enquadernacions en tela amb colors i relleus, bon paper, il·lustracions. Tots junts, feien goig de veure.
Després de perdre’ns en aquest soterrani, pugem al pis de dalt a pagar quatre llibrets que hem trobat i l’Àlex s’atreveix a obrir una de les vitrines sagrades. Hi ha vist un Peter Pan il·lustrat, que després d’uns instants de dubte, adquireix a un preu molt raonable.
Sortim de Bayntum, i després d’un passeig final per Bath, agafem el cotxe fins a l’aeroport de Bristol.
Personalment, tinc una preocupació. El meu equipatge de mà consta d’una maleta i una motxilla carregades de llibres. Teòricament, Ryanair només em permet portar una bossa de mà de fins a deu quilos. Supero aquest pes amb escreix. La bossa de l’Àlex també pesa molt. Si ens fan pagar el sobrepès, les nostres gangues poden sortir a preu d’or. Afortunadament hem facturar en línia i anem a embarcar directament. En arribar al control, agafo la bossa amb lleugeresa, com si fos ingràvida, quan realment m’està a punt d’arrencar el braç. Però curiosament, l’únic problema ens el causa un desodorant perquè no va dins d’una bossa transparent.Amb puntualitat britànica l’avió s’enlaira i tornem cap a casa. Ha valgut la pena. Segur que algun dia tornarem a Hay-on-Wye.

1 comentari:

Gemma ha dit...

Una bona crònica de viatge per un "turista".
Gràcies per fer-me sortir.
Gemma