17.6.08

L'estimat Scott Fitzgerald

Ahir vaig anar a la llibreria Central del carrer Mallorca i vaig comprar-me un llibret de Francis Scott Fitzgerald, El crucero de la chatarra rodante (The cruise of the rolling junk). Editat per Anagrama el 1990, va ser escrit una mica com un divertimento però hi apareix ben viu l’autèntic Fitzgerald, el sensible, agredolç i amable escriptor de la Generació perduda.
Després de llegir l’extraordinària novel·la Suau és la nit (Tender is the night), tinc en gran estima a Scott Fitzgerald. Mentre el seu coetani Hemingway sempre m’ha resultat antipàtic, Fitzgerald és per a mi l’altra cara de la moneda. Tendre, sentimental, caminant sempre al límit de l’abisme, va viure una vida de contrastos, entre el luxe i l’spleen de l’època daurada del jazz fins a la degradació del seu propi alcoholisme o els problemes mentals de la seva dona Zelda, símbol d’una generació efectivament perduda.
Suau és la nit retrata perfectament una època i una manera de viure. És d’aquelles novel·les que et fan viure un ambient, en aquest cas el de la Riviera francesa d’entreguerres, i t’acosten als personatges de la història. Encara que no tenen perquè ser antagòniques, sempre he preferit la literatura d’atmosferes i personatges a la literatura d’arguments. En aquest cas, darrera del món de riquesa i luxe de Suau és la nit, s’hi pot viure també la buidor i l’esterilitat d’aquest ambient, que acaba ofegant els seus protagonistes. Però més enllà d’aquest tedi, sempre hi queda la il·lusió. Llegir Fitzgerald és com seure davant del mar un dia ennuvolat. Darrera la tristesa del gris del cel, hi ha l’esperança del mar verd i de les onades que sempre tornen.
Un altre aspecte a destacar de la literatura de Fitzgerald és que és clarament autobiogràfica. Les seves històries són translúcides, deixen veure la seva vida real, i això els dóna autenticitat.
El crucero de la chatarra rodante és la història d’una bogeria, la crònica d’un viatge des de Connecticut fins a Alabama en un cotxe vell i mig espatllat, responent només al desig dels protagonistes, Fitzgerald i Zelda, de menjar préssecs i galetes per esmorzar. En el text hi apareix l’humor, de vegades una mica amarg, i s’hi deixa veure la inestabilitat emocional de la parella, però per damunt de tot hi ha la il·lusió. La il·lusió d’emprendre un viatge irracional, la il·lusió de veure paisatges diferents com a decorats d’un món de ficció, la il·lusió de viure com qui juga.

2 comentaris:

àlex ha dit...

A mi també em desperta més simpatia Fitzgerald, i vaig trobar cruel la manera en què Hemingway el ridiculitza al París era una festa. Només n'he llegit El gran Gatsby, història sobre ilusions perdudes que també retrata molt bé una època. Haig de llegir Tender is the night! Pel que tinc entès, no sé si els has llegit, també són molt recomanables els reculls de contes editats per Alfaguara.

Àlex Figueras ha dit...

Efectivament, l'episodi que explica Hemingway deixa l'un i l'altre al seu lloc.
Si vols, ja et deixaré Suave es la noche. Val molt la pena.
Pel que fa a les històries curtes, he començat amb aquesta del viatge a Alabama, però seguiré amb els altres contes.